Espanya neix el 1493, moment en què s’ estableix la Inquisició a tot els regnes; però el nom , per designar l’ estat, no és emprat, oficialment, fins el segle XIX. Es seus constructors s’ anomenen Felip V, Primo de Rivera i Franco: Espanya és essencialment no democràtica: ells han fet la feina bruta de què en frueixen tots els espanyols, socilistes, populars o comunistes.
TERRA DE CONILLS
Els fenicis varen poblar certes zones de la Península Ibèrica, incloent els Països Catalans (l’ Escala, on hi ha uns jaciments d’aquesta procedència a Vallcanera, on es volia construir la barbaritat d’un camp de golf que havia de soterrar les venerables restes). Varen arribar a les illes i al sud d’ Andalusia. Es diu que en arribar a l´illa de Cadis, on varen fundar un establiment, varen quedar impressionats per l’ abundància de conills, un animal que confonien i que varen confondre per un altre mamífer, el damà (Procavia Heterophyrax), de mides similars al conill i d’ aspecte com el cobai. Varen anomenar aquells terres I-Saphan-Im, “país dels damans” (el damà en fenici era saphan). Els romans varen llatinitzar aquest nom, o sigui, país dels conills, amb el nom d’ Hispania. Aquest nom, per tant, designava tota al Península Ibèrica. Després els castellans se l’ apropiaren i ara, com ens fan saber sovint, “espanyol” vol dir el qui parla espanyol, o sigui, castellà, i, per tant, d’ Espanya se n’ ha d’ excloure els Països Catalans, Euskadi, Galícia i Portugal- que també hi estava inclosa-. D’ això n’ haurà de prendre nota qualsevol persona culta i sense prejudicis i sobretot els qui tant parlen d’ Espanya: per a un nou encaix- o, segurament, un desencaix, que seria el més democràtic- l’ antic nom “país dels conills” ja no té cap significació ni neutra ni democràtica. Els espanyols ens han exclòs d’ aquest nom i, per tant, se n’ ha de buscar altres. No és possible tornar enrere aquí i arreu, espanyol és sinònim de castellanoparlant i de tota la simbologia adherida- toros, peineta, “canción española”, caspa, “cine de barrio”, “vino español”, estanquera i ai!, exèrcit, guàrdia civil, “brunete mediàtica”, “la roja”, les seleccions olímpiques i tota la pesca. Quan es parla d’ Espanya plural cal entendre, simplement, que Espanya- com qualsevol país, incloent Catalunya- ho és: però, de cap manera, això deixa suposar que Espanya admeti la plurinacionalitat: seria anar contra la seva pròpia essència: el Regne d’ Espanya es basteix a través de la negació i la neteja ètnica- jueus, islàmics, gitanos..-i més, tard, mitjançant l´exclusió- bascos, catalans, gallecs-, i neix al crit de “Vivan las caenas”, el la Guerra d’ Olivares contra Catalunya, la seva ominosa partició, el Decret de Nova Planta, els bombardejos dels segles XIX i XX i tota mena de prohibicions, discriminacions i espolis. “Spain is different”, va dir Churchill: no és, malauradament, un país civilitzat com el Regne Unit, Suïssa, Bèlgica, Luxemburg, el Canadà o fins l´ Índia, estats que reconeixen les seves nacions. Rafel Nadal és el “Rafa” espanyol; Sean Connery és, simplement, escocès.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!