Estimada Susanna: no creu que l´única imposició és la del Regne d’ Espanya, i tot el poder del seu estat monocultural, els seus medis – incloent l´anticatalana Tele 5- i fins la seva demografia?. Catalunay no és més que una subsidireïtat, i no parlem de les Balears o el País Valencià (o no s’ hi parla català?). La Constitució només protegeix l´”espanyol”: per tant, ser només català, si mes,no, és més democràtic, llevat que hi haig, és clar, legítimes raons familiars que expliquin la doble adscripció nacional. Ser català, a més, no comporta ser espanyol: què són, els nordcatalans?.
CATALÀ O ESPANYOL?
Com tots els territoris mancats de llibertat o sota ocupació d’un altre país, Catalunya- de sud a nord- té ciutadans que, amb una gran transversalitat, se senten només espanyols, només catalans o, segons ells mateixos, espanyols i catalans (normalment per aquest ordre!). Naturalment, tothom és ben lliure de creure’s el que vol, incloent-hi els que s’ autoanomenen “ciutadans del món”, “cosmopolites” o “no nacionalistes” que, ves per on, solen coixejar d’ espanyolisme militant, com una cosa “normal”. I aquí rau el nòdul de la qüestió: per una sèrie de particularitats històriques, entre elles els successius intents de lingüicidi contra el català, la guerres contra Catalunya (segle XVII, Guerrra de Successió i Decret de Nova Planta, gerra “civil”, dicatadrues…), per la’ ominosa partició del territori (Espanya va donar tota al Catalunya Nord a França), etc, tot plegat fa que sigui molt més fàcil, còmode i no conflictiu ser espanyol (i si pot ser, parlar espanyol).
Per tant, no és pas estrany del tot que una bona part de la població de Catalunya se senti espanyola, de l’ Àvia Antònia de Catalunya Ràdio(tot i que és sardanista) a Francesc de Carreras o Albert Boadella. En aquest cas, els que també se senten catalans, és evident que ho són d’ una forma subsidiària, formant part d’ una “regió” d’ Espanya. No passa res. Però s’ imposen almenys dues reflexions: de quina Espanya- i pe tant, de quina espanyolitat parlem?-. Si per Espanya s’ entengués el concepte geogràfic- que és el democràtic i no ideològic-, tots els ibèrics ens sentiríem espanyols de gust, com s’ hi sentien els portuguesos o els nord-catalans fins el segle XVI. Però, ai las, no es pot refer la història: i, precisament des del segle XVI, Castella va usurpar aquest nom per ella sola: al segle XVII espanyol ja comença a ser sinònim de castellà, al segle XVIII s’ anul.len les llibertats i la llengua de Catalunya, València i Balears i s’ instaura un únic regne, centralista i d’ exclusiva base castellana, i al segle XIX es consolida l’ estat i la consciència nacional espanyola, tant en ocasió de la guerra de la “Independència” (de Castella, perquè els territoris catalans ja eren dependents i ho continuaran essent) com a través de l’ estat i, fins i tot, de la utilització oficial, per primer cop, del nom d’ Espanya per designar el regne. I, sobretot, allò que clou definitivament qualsevol possibilitat de fer sinònims espanyol i català, és que el primer terme designa la llengua catalana. Per tant, mentre hi hagi un sol catalanoparlant- mal pesi a Rodríguez Ybarra-, hi haurà una nació anomenada Catalunya. Encara que els seus ciutadans s’ anomenin espanyols, hispano-catalans o només catalans. Aquests darrers, però tenen, si més no, la raó històrica: exactament la mateixa que fa que un escocès no sigui anglès. O és que Espanya “is different”?. Potser sí. Llavors, s’ ho haurà de fer mirar. Espanya és, vulguem o no, al 100/100 la nació del “manifiesto” contra la llengua catalana., dels paper robats a Salamanca , de la discriminació racista (com l’ hem de definir , sinó?) a la llengua catalana (que no té els mateixos drets que l’ espanyol- obligatòriament “común” o “normal”-, ni al seu propi territori, del boicot als productes catalans, a la seva llengua i fins a les persones, que fa que no sigui ni possible etiquetar en català pel rebuig que comporta. Perquè, en canvi, aquest tema- dret al propi nom i naonalitat, oficialitat de la llengua- està resol de forma democràtica i satisfactòria en altres estats multilingües- però de cap manera al Regne d’ Espanya?. Quna hi arribarà la democràcia que trobem a Suïssa, el Regne Unit, Bèlgica, Luxemburg, el Canadà i fins l´Índia?. Espanya, com deia Winston Churchill, és,definitivament,diferent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!