BONA VIDA

Sabeu alguna cosa d’ Occitània,de la seva cultura, la seva música, la seva cuina?.Segur que heu tastat bollabessa, heu menjat fetge gras o Rocafort, heu begut algun Bordeus o us agrada l ‘allioli: així doncs, ja coneixeu una mica aquesta “nació prohibida”.

El país que diu oc

OCCITÀNIA, DE LA MEDITERRANIA A L’ATLÀNTIC

(Al mestre i amic Robèrt Lafont)

“Oc”, en occità- i en català medieval, (com mostra la cançó del diner cantada per Raimon) vol dir “sí”; mentre que en francès, a l´Edat Mitjana l´afirrmació era oil (en català encara diuem “oi que m’ entens?). Els dos mots, per cert, vénen del llatí hoc, que és l´afirmatiu “això”.

Els occitans han fet afirmacions- “colem viure al païs”, deien a l’ època de les mobilitzacions per Larzac (on s’ hi instal.lava un camp militar francès), a l´entorn del 68. Però també caldria que diguessin no: no a França, no a la colonització, no a l´espoli econòmic, no a la prohibició i enviliment  de al llengua, no a la colonització del Nord: diguem-ho amb els mots escaients: no a l´etnocidi- no al genocidi, si parlem de la Croada francesa contra els albigesos, de fet conra tota la nació occitana-.

A l’ hora europea de les nacions sense estat i de la França que nega els seus drets més elementals a catalans, bascos, bretons, alsacians o corsos, segurament el pitjor paper correspon a Occitània, la nació prohibida. Una de les més antigues i geogràficament més ben estructurades d’ Europa, i també per mor del colonialisme francès, una de les més desconegudes d’ Europa: va dels Pirineus al Massís Septentrional (“Central”, per als francesos); de l’ assolellada mediterrània provençal a l’ atlàntica Gascunya. De Niça (Nissa) a Bordeus (Bordèu), de Narbona a Llemotges (Lemotges) i de Tolosa del Llenguadoc (Lengadoc) a Clarmont d’ Alvèrnia.Limita, al sud, amb els Països Catalans, Espanya i Euskadi; al nord, amb França; i a l’ est amb Itàlia. El seu territori ocupa mitja França i petites porcions d’ Espanya i Itàlia(valls apenines).

UN PAÍS SECRET

Aquest país situat entre Catalunya i França ha sofert i sofreix la pitjor i més cruel sort possible.De primer, l’ extermini i colonització- de la batalla de Muret, passant per la Revolució Francesa i  Mitterrand fins a Sarkozy, els reis i bisbes i la República- de les seves bases nacionals- llengua, territori, cultura, consciència. Segonament, fins i tot el segrest del seu nom. Internacionalment, a partir del nom imposat per França, aquesta antiga nació és anomenada amb un apèndix colonial i geogràfic, el “Midi” (de París, està clar), i d’ altres de similars, com “Sud”, “Gran Sud”, “Sudoest” etc. I , els seus habitants i la seva cultura són, naturalment, “meridionals”. Qüestió de noms i d’ ocultacions: els més informats, si tot just arriben a assimilar-la amb Provença, o amb el Llenguadoc: però això és un abús de la part pel tot. Un abús, ai las!, comès per força lletraferits catalans que anomenen Provença el país i “provençal” la llengua.

Una altra trampa folklòrica, estimada tant pels colonitzadors com pels colonitzats alienats, és el de l’ assimilació, sense matisos, Occitània/Catarisme o albigesos. Però aquest fet religiós puntual és un element més del conjunt cultural de la nació occitana medieval; el qual, certament, fou utilitzat pel rei de França i els seu parent el papa de Roma del moment per a conquistar i practicar una persecució religiosa que no aconsegueix amagar el que fou un autèntic genocidi (primer físic, després cultural i lingüístic) amb l’ excusa de la “Croada”, des de 1e13 (Muret), i amb la derrota de la qual per part del rei de Catalunya-Aragó es va frustar el gran projecte de la gran nació occitano-catalana, que hagués pogut resistir amb èxit, sens dubte, les bestials ocupacions de França i d’ Espanya, els enemics històrics naturals de Catalunya i Occitània- abans i avui-. Els malfactors sempre s’ entenen entre ells.

UNA LLENGUA PERSEGUIDA

El resultat  de la colonització del nord i la progressiva annexió a França dels territoris occitans sobirans (un procés que arriba pràcticament fins als segle XVII)  és que la major part dels  més de 14 milions (o més) d’ occitans no tenen, en general, consciència nacional ni lingüística; se’ls continua dient que parlen un  patois (patuès o dialecte de les bèsties)-i ells mateixos  ho diuen així- i, finalment, l´únic que en queda, l’ “accent”, des del punt de vista parisenc-francès que, és clar,  “sent à l’ ail” i de què, finalment, són, pe més irrisió,  “meridionals”. Ser “del sud”, en molts, casos, és l única consciència “nacional” que els queda als habitants dels països occitans: Llenguadoc, Provença (on regnava Tartarí de Tarascó, i Mistral invitava a la “copa santa” portada pels catalans- himne nacional occità-), Llemosí que donà nom a la llengua dels Països Catalans), Delfinat, Alvèrnia (recordeu l’emotiva cançó de l´occità Brassens sobre l´”auvergnat”?), Gascunya (el país dels Tres Mosqueters). I també el Fenollet i la Vall d’ Aran, a Catalunya i un territori a Itàlia, al Piemont (valls valdeses). Es calcula que, malgrat tot,  1 milió de persones continuen parlant occità (a través dels dialectes: llenguadocià, provençal, gascó…). Amb tot, no sempre és fàcil trobar documentació en occità: els topònims propis, per exemple, han estat substituÏts per bàrbares formes franceses, o grafies aberrants els; el mateix passa amb els cognoms. Així, per exemple, com un cas entre milers,Subirós – el congnom de la nena que parlava nen occità amb la mares de Déu- és “Soubirous”. Així mateix Las Caus (que en occità, I en català- a la Garrotxa- vol dir un fet tan expressiu com “les coves”, sota la forma francesitzada de “Lascaus” no vol dir res; com no vol dir res Le Puy, però sí Lo Puei (el puig), i el bell Clarmont  esdevé un absurd Clermont-Ferrand. I la gent que es diu Subirós esdevé Soubirous (malgrat la intercessió de la Verge!) i la que diu Fàbrega, Fabrègue, o la que es diu Tibau, és Thibaut, i la que es diu Colom (jo em dic Fàbrega Colom), Coulomb, la que es diu Bastida és Bastide. El grau de degradació formal (i moral: que`et queda quan no tens ni el nom?) dels noms i topònims occitans- sovint similars o exactes que els catalans- perpetrat per la “culta” i “dolça” França. Lorda és Lourdes, Canas, Cannes, Vilanova o Vilanuèva és Villeneuve,Tarbas és Tarbes, Limós és Limoux, Nissa és Nice i així fins a la totalitat. França ha matat qualsevol signe d’ identitat nacional i lingüística., i sovint ho ha aconseguit: es va escaure que em trobava a Montpelhièr- en ocasió d’ unes recerques sobre cuina i cultura occitana-, i recoro dom la bona gent de al ciutat que va veure néixer Jaume I el Conqueridor va protestar contra la decisió de l´alcalde de retolar els carrers també en una llengua estrangera com l´italià (en realitat occità: Carrièra de la Font- carrer de la font- etc.). Alguna cosa han canviat, no obstant: els avisos del metro de Tolosa del Llenguados són també en occità, i la música occitana no es limita solament a l excel.lent reapropiació folklòrica i de musica d’ arrel, sinó que compta amb potents grups rock- com alguns de Marselha- que canten en la llengua del país.

No hi ha una clara capitalitat, tot i que les més grans ciutat són Tolosa del Llenguadoc, Marsella, Bordeus, Llemotges, Niça i Montpeller. Simplement dir-se occitans, o dir que els seus parlars no són un patuès, és l’únic que queda sovint, per fer. Amb tot, queden manifestacions folklòriques com la “Felibrada”, festa anual de l’ occitanisme més folklòric que resistent, i d’altres de més serioses, com la Universitat Occitana d’ Estiu i les diverses escoles d’estiu (en les quals he participat) maternals (com La Calandreta gascona), l’ I.E.O (Institut d’ estudis Occitans),emissores per internet (sovint no autoritzades), la cançó tradicional i d’ autor, i, fora de la llengua, la dansa, l’esport o la cuina, la més brillant de França i la que ha donat i dona alguns dels seus més grans cuiners, com Escoffièr- mestre del gran Ignasi Domènech- o Michel Bras- de Laguiòla, famosa pels seus ganivets- en l actualitat. I, en el passat, sabíeu que era occità Miquèl de Nostradama (és a dir, Nostrdamus)?.

També s’ observa, és clar, un clar ús oportunista i comercial del catarisme i del mot “occità”, referit a construccions o a la  cuina: de fet, més val això que res. Igualment, la bandera vermella amb la creu occitana en groc, ja no és una raresa. Per la mateixa raó, el “provençalime” ( secesssionista o folklòric, o no sempre lligat a l´occitanisme), és una clara i inequívoca explotació comercial francesa.  Això si, amb al “rebel” i italianitzant Niça i el seu comtat, que conserven força bé l’ ús de la llengua.Tenim el “moble provençal”, la “moda provençal”, els masos provençals, el mobiliari d´estil provençal,les herbes de Provença, la garriga, la lavanda, la cigala (símbol regional), el sabó de Marsella. En queden a part, és clar, la “Côte d’ Azur” o la turistificada Riviera, Canes i el seu festival de cinema, Sant Pau de Vença i el Museu Picasso, els paisatges que va estimar Van Gogh i la cuina, reduïda sovint a una caricatura (“aïoli”- alhòli- “boullabaisse”- bolhabessa-, “aïgo bouïdo”- aiga bolhida-).

“VOLEM VIURE AL PAÏS”

Per als catalans, els occitans tenen un gran interès: formem part d’ un gran i similar context cultural, lingüístic i històric. Les dues llengües- i sobretot el llenguadocià, que és el “referencial”- són similars: “Volem viure al païs” – mot de combat dels activistes occitans emergents a partir del 68- sona sensiblement igual en les dues llengües. De fet, l’occità modern, massacrat i perseguit, parlat “en secret” per a prop d’ 1 milió de persones i potser “entès” per uns 3 milions de persones, en no tenir presència pública-i, per tant, ja sense a penes cap possibilitat- es resol en el català, llengua germana. O bé en l’ aranès (parlar occità del tronc gascó), l’única resta venerable- però, sortosament, ja salvada-, de l’ antiga, culta i refinada llengua dels Trobadors, ja que és , com a mínim, llengua co-oficial (esperant la seva definitiva oficialitat territorial). A’ hora europea, altrament, ben poca cosa aporta als drets lingüístics i nacionals dels occitans. França, més que mai, manté una actitud glotòfòbica. Les recents lleis i disposicions de defensa de la llengua francesa o, ras i curt, de la prohibició de les llengües no franceses (i fins dels noms i cognoms), és, una vegada, més, un duríssim cop contra l’ occità i les altres llengües  minoritzades, que no minoritàries (català, bretó,cors, alemany, neerlandès, arpità,basc).

BONES INTENCIONS I “MERIDIONALISME”

Fora bo que la Sra. Mitterrand i els seus companys, els progressistes de “Le Monde” o de “Libération”, o els socialistes catalans, solidaris amb tothom excepte amb Catalunya,banderers del lloable “Passaport Europeu contra el Racisme” i de les causes dels drets humans, prengueesin nota d’aquests veritable racisme francès-parisenc en què encara són contemplats la gent del “sud”, als quals se’ls nega els drets nacionals i lingüístics (que tant bé queda defensar a casa dels altres). En això, espanyols i francesos són iguals: mentre parlen dels “drets de l´home” o de “l´aliança de civilitzacions”, massacren, esclafen i persegueixen- de forma grollera o subtil, segons convingui, les nacions que tenen a prop- tana prop com el propi territori-. Que, per postres, són denigrades pels ocupants. Uns són “polacos” repugnants, els altres “meridionals” ganduls.

Heus aquí què va escriure sobre els occitans (i de retruc els catalans) un escriptor tan il.lustre i tan francès com Céline, ara autor de culte entre la progressia:”Zona sud, zona poblada de bastards mediterranis degenerats,de pòtols, de felibres caducs, paràsits aràbics que França hauria de tenir tot l’ interès a llençar per la borda. Sota la Loira, només hi ha podridura, ganduleria, infectes mestissatges negrejants”. A l´altra banda, torbem textos similars de Quevedo o, amb intenció contra els drets lingüístic, Antonio Machado. Això no és tan diferent del que diuen negres i blancs: “Vull que el francès es mantingui, en el món, com la llengua de la gent culta i lletrada”, va afirmar Claude Allegret, ministre d’ Educació socialista (2001). El socialista senyor Freche (francesització de Freixe),  arbre podrit que presideix la regió de “Languedoc-Roussillon”, des de la Catalunya Nord brama insults contra occitans, catalans i la seva llengua, sense que li passi res (ni que sigui per vergonya intel.lectual). Hagués pogut signar, perfectament, aquest  ridícul i xovinista (no debades és un mot inventat per França) text del Ministeri de Defensa (1962): “França és la guardiana dels valors occidentals eterns, de la dignitat de l’ Home i dels seus drets”. A condició , és clar, que no siguin els drets dels occitans, dels catalans, dels bascos, dels corsos, dels bretons, dels alsacians, dels arpitans o dels flamencs. o catalans. 

CUINES GERMANEES

Amb els occitans, els catalans, compartim un mateix espai gastronòmic, com ho afirmen nombrosos testimonis. Igual que ocorre amb la llengua catalana- classificada com a gal.lo-ibèrica, com l’ occità-, la cuina tradicional d’ ambdues nacions és més similar que no pas la cuina occitana amb la francesa pròpiament dita o la catalana amb l’ espanyola estricta. El Pirineu i la mar, la història i la cultura ens uneixen: a banda i banda hi ha l’ oli d’ oliva, el vi i el blat; l’ apreci per les mongetes (enfront dels cigrons espanyols), el bacallà, el peix, les oques i ànecs i els seus derivats, el porc i els seus embotits i un conjunt de salses, preparacions, maneres de cuinar i plats similars o comuns.

La colonització francesa i la criminalització o “pintoresquització” de tot allò “méridional” – que bateja amb aquest adjectiu de ressons colonials i infamants (“le pays de vos vacances”) des d’ una llauna de brandada fins la salsa allioli- són ben detectables i, per descomptat, també ens afecta als catalans. Ells- el Nord- són la norma. Tota la resta l’ excepció, la raresa, el pintoresc, l’ erroni. D Alexandre Dumas a Victor Hugo, de George Sand al Larousse Gastronomique, la literatura sobre Occitània-Catalunya- i la seva cuina- és , per dir-ho amb paraules suaus, inexacta, amb ben escasses excepcions (com Grimod d ela Reynière, al segle XVIII).

I, no obstant, l ‘aportació occitano-catalana a la cuina dita “francesa” és bàsica, fonamental. Per comprovar-ho, citem, a continuació, diversos plats o productes d’aquest espai que, en la cuina internacional passen com a “francesos” (hi posem el nom francès, l’ occità i el català):

-Boullabaisse/Bolhabaissa/Bullabessa. Un plat ben allunyat del “geni” francès i de la seva forma de cuinar el peix. De l’occità “bullir baix”, segons sembla.

-Brandade/Brandada/Brandada. A França el bacallà no és tradicional.De l’ occità-català “brandar”, remenar.

-Garbure/Garbura/Garbura

-Cassoulet/Cassolet/Cassolet. Diminutiu del català-occità cassola, paraula inexistent en francès.

-Magret/Magret/Magret. Si la paraula fos francesa fóra “maigret”!. El diminutiu català- occità de magre (d’ ànec) dóna, en efecte, “magret”.

-Ratatouille/Ratatolha/Samfaina: una típica combinació mediterrània d’hortalisses.

-Aïgo-bouïdo/Aiga bulhida/Sopa escaldada, o, com diu literalment el nom, “aigua bullida”.

-Mesclun/Mesclum/Mesclum (amanida d’ herbes)

-Aïoli/Alhòli/Allioli. Una combinació ben nostra; “alh” (all” i “oli”.Nom d’ un plat provençal i de la salsa.

-Sang frit, sanguette/Sangueta/Sangueta

-Caragaulade, cargolade/Cagarolada/Cargolada:”cagaròl” o cargol, tant se val: més semblants que no pas “escargot”!.

-Mouclade/Musclada/Musclada:”muscle” i “musclo”, per descompta,t s’assemblen més que no pas “moule” o “mejillón”.

-Bourride/Borrida/Borrida (es fa a Sèta i a les Balears)

-Boeuf à la daube/Buòu a la dauba/Bou a l´adoba

-Oreilletes/Aurelhetas/Orelletes

-Crêpes/Crespèths/Crespells

-Foie gras/Fetge gras/Fetge gras

-Flaoune/Flazona/Flaona

-Rousquille/Rosquilha/Rosquilla.Fins i tot els dolços ens uneixen, baldament el torró sigui nogat a occitània (a Catalunya Nord, no obstant, la nou és “noga”=nogat).

Per si no fos poc, recordem que són occitans els grans vins i crus de Bordeus (Bordèu), l’ Armanyac (Armanhac), la Blanquette de Limoux/Blanqueta de Limós/Blanqueta de Llimós (anterior al xampany!) o el Rocafort (i no “Roquefort”), al costat del mató provençal o Brousse/Brosssa/Brossat, del Cantal o del chèbra o formatge de cabra., o el pernil (cambajon)  de baiona, ja a frec a frec dels bascos.I més, encara.

Malgrat tot, la nació que diu “oc” comença a dir ”non”. No a França, no al colonialisme, no a l´espoli, no a la persecució de la llengua, no a la folklorització del país…Nous escriptors, nous cantaires,nova gent de teatre, nous grups de rock o de rap, ja gosen alçar la veu cada cop més forta. Fins que tothom digui “no”.

De moment ja hi ha passos que així ho indiquen.

Per saber-ne més:

Jaume Fàbrega, La cuina del país dels càtars. Cultura i plats d’ Occitània, de Gascunya a Provença(Cossetània Edicions;només en biblioteques,  edició liquidada)

Jaume Fàbrega: espectacle “El cor menjat”, sobre la vida del trobador Guillem de Cabestany. Teatralització i musicalització de textos medievals occitans. S’ha representat en diversos indrets d’ Occitània i els Països Catalans.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!