Hi ha una cuina espanyola?
CUINA ESPANYOLA?
En la no molt allunyada polèmica entre cuiners- Santi Santamaira, d’ una banda, i Ferran Adrià, com a al.ludit, de l´altra-, hi ha intervintu també la inefable ministra de la Vega, o ministra de la minestra, per a defensar la “cocina española”. Res de cuina catalana o basca, és clar; Espanya, també als fogons, és “una y no veintuna”, com fa l´spot catalanofòbic de Cillti Bang a TV3-. L´il.lustre Néstor Lujan afirmava que no existia una cuina espanyola. Jo si que crec que existeix: però no coincideix pas, és clar, amb els límits d’ una pàtria restrictiva i constrictiva anomenada “Reino de España”, sinó amb la nació natu5ral dels espanyols o sigui dels castellans. És una qüestió de pura lògica. Si el nom de llengua espanyola ja exclou, d’ entrada, catalans, bascos i gallecs (i portuguesos, tots ibèrics), d’ altra banda, per exemple, en un país civilitzat com el Regne Unit a ningú se li acut afirmar que Sena Connery és anglès. En canvi, Espanya practica el racisme selectiu d’ anomenar “espanyol” allò que l´interessa- els músics, els pintors, els epsortistes, els cuiners, però no pas, és clars, els cantants o els escriptors que s’ expressen en català.
Ja ha estat dit que, en el seu origen, Espanya- la Hispania romana- volia dir tota la Península Ibèrica i, fins i tot, solia incloure espais de més al nord, de la Narbonense als intents visigòtics d’estat transpirinenc.L’actual nom d’ Espanya, doncs, s’ aplica a una reducció d’ un nom històric i, des del moment que hi manca Portugal- des del 1640- suposa un total fracàs nacional per al Regne que n’ ha agafat el nom. El pròxim pas és acabar de fer la reducció lògica, i és circumscriure Espanya al que ara vol dir realment, tant subjectivament com objectiva: els països castellans o de llengua espanyola, o sigui, el Regne d’ Espanya sense Galícia, Euskalherria i els països de llengua catalana.I queden, encara les Canàries, geogràficament africanes.Parlar, doncs, d’espai espanyol referent a la cultura, a la cuina, és emprar un terme ambivalent: voldrà dir tot el que inclou l’ estat o només la zona lingüísticament espanyola.
Aquí se sol practicar el políticament correcte, el que ningú no s’emprenyi, el banymaria, el sobretot la convivència. I aquesta manera de fer, sempre afavoreix l’enemic. Sempre hi guanya el més fort. És allò de fer-se dir Josep aquí i José allà, anomenar cuina catalana aquí i cuina espanyola allà. Definir-se com a catalanista aquí i espanyolista allà. Visca l’ambigüitat i no dir les coses pel seu nom. Els nostres cuiners també hi han contribuït. Totes aquestes estrelles mediàticoculinàries, en algun moment, s’han vist obligats a definir la seva cuina com a espanyola. Catalans i bascos, començant per Arguiñano a diari i acabant per qui vulgueu, fan el joc a l’Espanya eterna. Aquí sempre tenim alguna prima donna, que no dona prima, símbol del “catalanismo bien entendido” a punt per la foto amb Jordi Pujol, però que quan bufa el vent de ponent és la més espanyola de totes, tant si es vol com si no es vol.
… si no tenen la mar? Supòs que a Castella hi ha bones receptes de carn. Crec que mengen xai, molta quantitat. I a la gent castellana antiga que coneixes, si els dus un pa moreno mallorquí en visitar-los, es posen molt contents. Quan els truques per demanar-los si a l’ensaïmada la volen llisa o de cabell d’àngel, et diuen que els és igual, però que no t’oblidis de dur-los pa.
Com quedam: no tenien tant de blat, ‘ellos’?