Atenció: CONTIGUT PRONOGRÀFIC, exclusivament per a adults. Pot ferir la sensibilitat d’ algunes persones.
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1107304683 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Courier New”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-size:10.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
FOGONS CALENTS
Cap. I
El dia de la victòria
PARÍS ERA UNA
FESTA
Vaig posseir el cos de l’
amor, els llavis
Voluptuosos i rojos d’
embriagament
Kavafis
L’ any 1981 vaig anar una temprada a París. Sortia d’ una
crisi sentimental, ja que el meu matrimoni havia fracassat- simplement , no
vaig encertar la dona adequada, o potser, com he pensat més endavant, la cosa
venia de més lluny-. Hi havia problemes de secretisme, de deslleialtat- no d’
infidelitat, que és una cosa diferent, i més lleu-, però, ho haig de
reconèixer, per ambdues bandes. La meva dona
ja estava situada còmodament com a funcionària, i no volia aspirar a res
més- i, de moment, tampoc no volia tenir cap fill- però jo aspirava a alguna
cosa més, volia més aire. Així que vaig deixar la docència, ens vàrem concedir
un temps de descans, i vaig reemprendre un projecte abandonat, que era fer la
meva tesi sobre la iconografia religiosa popular. Que no és pas un tema, que,
d’antuvi, sembli molt engrescador!. Necessitava treballar sobre l´origen dels “sants d’ Olot”, través de la
imatgeria de Saint-Sulpice. Cansat de
pols i de biblioteques, d’ arxius i d’ ambient resclosits, i content pel triomf
de François Mitterrand cap al tard, com tants parisencs, vaig sortir al carrer
a celebra-ho. Corria l’ any 1981. Les flors de llibertat d’ un Maig ja que ens
va trasbalsar a tots, i en qual descobríem platges sota les llambordes, s’
havien esvaït.Ei!. Jo no vaig estar al maig 68, com sembla que tothom d’ aquest
país hi era. A França tothom “n’ avait marre” (n’ estaven tips) alhora de la dreta i d’ aquelles fulles mortes
que ja només eren un record, com ens recordava Yves Montand.
Endut per la voràgine de gent que festejava al carrer, una mica a l’ atzar, vaig anar a petar al
Marais- de fet, m’ estava no gaire lluny d’ allí-, un antic barri del segle
XVIII que havia entrat en una decadència mortal. Ara, però hi tornava a haver
vida, sobretot a causa de la rehabilitació de nombrosos edificis i de la instal.lació
de negocis. En una cantonada em vaig fixar en un agradable bar situat a la
planta baixa d’ un plau noble, construït amb la pedra típica del barri que,
netejada, lluïa una preciosa façana d’ una gamma que anava de l‘ ocre al blanc
trencat. El cafè- que s’ anomenava Le Central- estava ple a vessar de gent
alegre que, amb tota evidència, celebrava la victòria de Mitterrand i l’ adéu a
l’ obscurantisme. Tothom anhelava una nova llibertat quan ja s’ havia marcit
l’anterior. Malgrat la por que em fan les multituds i la meva innata timidesa,
vaig decidir entrar-hi. Fent-me pas entre els clients que, exultants, bevien la
seva cervesa vaig aconseguir, també,
demanar una “bière pression”. Intentant situar-me en un racó- cosa quasi
impossible- vaig anar observant més detingudament la clientela mentre assaboria
els glops daurats d’ aquella insuperable cervesa alsaciana ben brassée, que tenien el sabor d’ una
alegria i una victòria compartides. Hi havia alguna cosa estranya i inquietant,
que no sabia com definir. La primera observació, a part de l’ atapeïment del local,
és que no hi havia taules, només unes petites plataformes on desar les gerres
de cervesa o les ampolles- molts clients bevien la cervesa a morro-.
Fixant-m’hi més, al final vaig arribar a una curiosa
conclusió. Tota la clientela era exclusivament masculina. No sabia si és que
les dones no apreciaven Mitterrand o que no els agradava perdre el temps bevent
cervesa; potser s’ estimaven més un café
crème – haig de confessar que sense nata el cafè, a París, és imbebible- en
un d’ aquells cafès clàssics de la ciutat del Sena amb tauletes i una àmplia
vidriera des d’ on poder mirar els passavolants i on fa tan de bon estar-hi. A
més, la major part dels homes aplegats- per no dir tots- eren adults- com si
els haguessin seleccionat i escollit- d’ unes edats que oscil.laven dels 20 i escaig, els 30 fins als 50 anys, com a
màxim. Més curiositats: pràcticament tots lluïen barbes o bigotis, des de les
d’ estil de llenyador als alhora poblats i cuidats mostatxos, però mai
ridículs ni d’ aspecte tísic, com els
bigotis franquistes- aquells mena de
bigotis recargolats tan típics que es troben a França-. A més, sembla que a
molts els havia vestit el mateix sastre o el mateix magatzem, ja que anaven amb
texans i dominaven les camises de quadres. Com a mínim coincidíem amb això, ja
que en aquells moments, llevat de quan estava ala Universitat, jo mateix vestia
permanentment amb texans (només “livais”- Levi Strauss, off course!) i camisa de franel.la de quadres, i a l’ estiu amb
polo (sense cocodril). A més, com que ja tenia poc pèl, el portava curt però,
això sí, sense abandonar mai la barba o el bigoti. Per completar la
iconografia, l´únic calçat que m’agradaven eren les botes “camperas” andaluses,
de les quals en posseïa, amb orgull, quatre o cinc jocs- i que Bob Dylan en una
cançó demanava a un amic que viatjava a Espanya que n’ hi portés unes-. Unes
botes que, per cert, causaven l’ admiració dels amics parisencs, que es
pensaven que eren legítimament americanes. Haig de confessar que aquell
panorama del bar no em desagradava: a dins meu, sense que ho pogués
racionalitzar, passava alguna cosa.
No sé si era l’ alegria del triomf de Mitterrand, la
tercera gerra de cervesa o la joia i les ganes de xerrar que tothom
manifestava, que de cop, em vaig fixar amb un minyó com tants n’ hi havia, d’ una trentena d’anys. Però aquest destacava
per una espectacular barba de color ros- d’ un ros cèltic, amb tons de blat de
moro colrat- que, imbuït com estava en el treball sobre els sants, va ser com
una aparició d’ un sant barroc, un Sant Pere de Rubens. Era, certament, la
barba més bella que havia vist mai- o, si més no, només les havia vistes així als
quadres-.La completava una cara gruixuda i ampla, però extremament
proporcionada, amb un nas recte i perfecte i uns ulls verds que semblaven
somriure. La cara era s’ adeia al cos- no excessivament alt, però molt
proporcionat i rabassut, tirant a musculós. De cop, no solament li varen
somriure els ulls, sinó també els llavis, que semblaven els d’ una estàtua de
carn, modelats però sensuals. Va fer, simplement, en francès, alçant la seva
cervesa
-Salut!
Una mica nerviós, li vaig contestar el
mateix, però en català.
Hola!
Quoi?, va fer ell.
Li vaig dir que era el mateix que el
francès “salut”, però en català.
Alors, vous êtes catalan?.Je suis
breton!.
Ara es va aclarir el misteri: era
bretó i per això tenia, és clar, un aspecte cèltic, com el de molts escocesos o
irlandesos que he conegut, i fins i tot
algun gallec.
Naturalment, seguint l’ acreditat
costum de tants catalans, li vaig preguntar si parlava bretó. Em va dir que l’
entenia una mica, però, que malauradament , no el parlava, i que, a París, era un “exiliat”. De totes
maneres tenia una feina que li permetia viatjar sovint al seu país, ja que era
pilot d’ aviació.
Era clar que amb un tan bon començament,
i prèvia una altra invitació- per part d’ Alan, que era el seu nom- a cervesa,
li vaig etzibar- ara sí, tutejant-nos…Mai m’he pogut acostumar a aquest “vós”
francès, en aquesta mena de circumstàncies.
-Tens una barba preciosa.
Es va posar a riure, jo diria que
complagut, i acariciant-me la meva va
dir:
-Tu també.
Em vaig posar vermell com un titot, si
és que ja no ho estava per al cervesa. A partir de llavors vaig sentir com si baixés per un tobogan
indeturable, que no sabia on em portaria. D’ una banda em produïa una estranya
sensació d’ alegria secreta, d’ alliberament, de descoberta; de l’ altra m’
angoixava. Es més, estava profundament trasbalsat, com si estigués a punt de
descobrir un nou món, a les antípodes de tot allò que coneixia i que m’era
confortable. I no era per menys: simplement, jo estava trempant. I no creia pas
que fos per la cervesa, ni fins i tot per la victòria de Mitterrand. Aquell
descobriment va ser un autèntic daltabaix, que no sabia com gestionar. Estava
absolutament perplex: només, potser soterrades en la infància o l’
adolescència, alguna vegada havia tingut algun torbament semblant davant d’ un
home. Però ara jo era adult, tot ho havia arxivat, estava casat amb una dona i,
de cop, tot aquell món per al qual se m’ havia educat s’ ensorrava. I sentia
que no hi havia retorn possible. Com més mirava l’ Alan més m’ excitava, fins a
sentir el boig i secret desig de besar-lo, d’ abraçar-lo, d’ acariciar el pit
que, generosament, mostrava l’ abundant pelatge ros, d’ abraçar les seves
cuixes que semblaven una rabassa poderosa d’ arbre, de recórrer tot el seu cos
nu, de llepar aquell sexe que també inflava els seus texans, d’ abandonar-me:
en definitiva, de jeure junts. Era un món ignot però que, de cop, s’ em
revelava com una força i un desig terrible, com un huracà que arrasés tota l’
afectivitat anterior, que em semblava de fireta.
Haig de reconèixer que davant aquest
viratge immens que prenia la meva vida, vaig tenir un sort immensa. Primer,
perquè no em va assaltar ni una ombra de
sospita, o d’ eclesiàstic pecat: pensava que si aquests sentiments s’ havien
presentat de sobte eren una cosa perfectament natural, neta, bella.
Sortosament, malgrat que em dediqués a estudiar els sants, no tenia ni una ombra
de beateria- el capellans, per ser com eren, me l’ havien guarit- i si de cas,
els meus sants i màrtirs eren Marx , Trotsky , Francesc Macià, Andreu Nin o
Companys- i, per tant, el sexe, fos com fos, no representava cap maldat. Estava
guarit, doncs, de les malaltisses advertències dels capellans forjades en
suspectes confessionaris i exercicis espirituals obligats. I segonament, hauré
d’ agrair a Déu o a la sort, per sempre
més, que el meu inici fos a través de l’ Alan, persona alhora d’ una gran
qualitat humana, amb afinitats político-nacionalitàries i que a més,
físicament, em tornava boig. Me’ n vagi enamorar com un col.legial, i mai tan
ben dit. M’ agradava tot ell: el noble cap amb la barba tan perfecta i aquells
ulls verds de mirada marina, que em fascinaven, i uns cos fort i cepat com una
roca, preparat per als embats del furiós mar de Bretanya- el país d’ on venia
Tirant lo Blanc, com li vaig explicar-.
Però alhora m’ excitaven, fins a
embogir, les seves carícies, tan dolces.
Li haig d’ agrair que fos tan savi, tan
delicat amb aquella que per mi fou la primera relació amb un home. Al seu
apartament de París, a Ménilmontant, hi vaig viure les hores més glorioses de la
meva iniciació sexual, els moments més preciosos. Comprenent la meva situació
va actuar amb tot el compte possible.
De primer- era un gurmet avesat, i al
costat disposàvem d’ un mercat magnífic- vàrem menjar una insuperable amanida
de pedrers d’ ànec- regada amb sidra bretona- i a continuació un confit d`ànec.
Després, tranquil.lament, vàrem fer un Calvados-del país veí de Normandia-.
Vàrem compartir una pipa- els dos fumàvem d’ aquesta manera-, que em va semblar
la millor de la meva vida. Xuclar-ne el broc era arribar als prolegòmens de l’
èxtasi…més quant, em feia accedir directament a la deu del plaers, a una boca
sensual i a una llengua, a uns llavis, que eren una mena de fruita que mai no
havia tastat. Besos més dolços que la mel- i perdoneu aquest llenguatge, però
l’amor és kitsch com un tou coixí de seda,i no d’acer- .í, l’ amor exigeix un
llenguatge potser cursi i repetitiu- com el dels sants que estava estudiant,
carn de kitsch i de cursileria- mentre que el sexe, tal volta, és més
expeditiu.
Tranquil.lament vàrem anar a la dutxa,
i era evident que no es podia evitar veure i sentir el que passava: els dos,
malgrat l’ aigua, trempàvem irremissiblment.
O com mai no ho havia fet, amb una trempera que no era solament física, sinó
també mental, amb el pler de descobrir una terra certament ignota, però sospitada. Suaument em
va anar ensabonant i, ara i adés, sentia les seves mans, i fins el seu sexe,
com a un foc que no es podia apagar. Vaig aprendre, també, definitivament, a
besar un home- besos humits, no solament d’ aigua-. Salvat Papasseit em venia a
la ment, però jo n’ era l’ afortunat protagonista. Al final, dolçament, em va
anar passant la llengua primer per les cames, després per les cuixes- mentre l’
aigua purificadora regalimava-, fins arribar al meu penis, que estava a punt d’
esclatar.
Suaument, amb la punta de la llengua em
recorria l’ escrot, el gland, tot el sexe: sentia un pler com mai l’ havia
sentit. Alhora furiós i tranquil, fins que no vaig poder més i l’ enorme raig
de semen acumulat es va barrejar amb l’ aigua de la dutxa. Em recordava d’ una
imatge de la meva infància, quan el ferrer del meu poble posava la reia de
ferro roent a trempar amb l’ aigua, i, en destrempar-se, tot se serenava. Em
sentia com si hagués alliberat una energia immensa, volcànica, gairebé
tel.lúrica, amb unes ganes enormes gairebé de plorar, d’ abraçar i ser abraçat.
Li vaig indicar si volia gaudir- era evident que aquell enorme penis, que quasi
m’ espantava, sobretot per la seva gruixudària, necessitava alliberar-se, però
em va dir que no. Em va rentar bé, amb va eixugar i em va oferir unes galetes
de mantega bretones que, de fet, em varen semblar que eren un tros de cel.
Descansats- si més no jo-, ens vàrem ficar al llit, estretament abraçats.
Hagués volgut eternitzar aquells moment o, simplement, morir-me. Perquè vaig
comprovar una cosa del tot desconeguda: amb les carícies, el meu orgasme es perllongava,
i em feia estremir el cos i cridar. L’ Alan, amb petons ràpids i quasi furtius
fets amb els llavis, com petites fuetades, em va anar calmant i així vaig
dormir almenys un quartet- o una mitja hora, o una hora?- perquè em va
despertar un dolcíssim pessigolleig que ell em feia passant-me la seva barba, i
a l’ ensems als llavis, arreu del meu cos, convertit de nou en un volcà a punt
de fer erupció. Tant d’ afectes i tantes carícies feien el seu resultat: jo
estava disposat a qualsevol cosa, fins i tot a una sospita que em turmentava,
que era la penetració. De fet, també ara i adés, l’ Alan, amb mà experta i
delicada, em passava primer la barba per les natges, i després els llavis pel
bell mig del ses, cosa que em feia gemegar com un posseït. Després hi feia
lliscar els dits, o bé massatjant la part exterior , donant-hi forma de pinça
feta amb dos o tres dits, i després atrevint-se, poc a poc- jo ja retut del
tot- a ficar-me un dit pel canal posterior. Mai no havia sentit un plaer tant
intens, tant fora d’ aquest món: era com una experiència mística en el sentit
de perdre pràcticament al consciència. La seva paciència, així com el seu
afecte i constància, varen obrar el miracle: va arribar a un punt que desitjava ser penetrat per aquell immens vit
que m’ aterroritzava, no solament per la llargada, sinó pel gruix que exhibia.
I el miracle es va produir: lubricat i abaltit, però amb el desig encès,
suaument, va anar ficant aquell gland immens i turgent al meu cul. No sabia si
cridar de dolor o d’ alegria, però abans que ho fes, l’ Alan sempre retirava a
temps aquell estri immens. Va arribar a un punt, però, que jo mateix, amb les
mans, li vaig agafar a fi d’ iniciar que podia seguir el camí- un camí nou i
sense fressar- que ja començava a ser expèdit. Va arribar al punt, que,
bocaterrosa, i cobert pels seus besos i les carícies de la seva barba, em vaig
abandonar del tot: aquell enorme piu va entrar fins al fons, i ara ja el dolor
havia desaparegut. Només quedava un desig immens de sentit aquella dolça
escalfor dins meu, fins al fons de tot, amb un vaivé tan suau que era com si
tot el meu cos fos cobert de mel. Vaig perdre totalment la noció del temps.
Només desitjava estar fos amb el cos de l’ Alan, amb aquell sexe que ens soldava
com si fos per sempre. Una hora, dues hores, tres?.A moments, s’ estava quiet-
sense que deixés mai de trempar- i, llavors m’ omplia de besos i carícies; més
endavant reprenia el suau vaivé, fins que va arribar a un punt que desitjava
sentir l’ eclosió final d’una ejaculació immensa, com una pluja benèfica, es va
escampar per tot el meu cos. Amb una nit
vaig aprendre, de cop, tots els plaers negats en tota una vida.
Aquells varen ser dies de vins- i de
sidra- i de roses a París. Varen ser el més feliços de la meva vida. De la meva
nova vida, que estava absolutament per gestionar de bell nou. Havia començat
una nova etapa ben tard- ja feta la trentena-, però tenia un avantatge: no
sabia què volia “sortir de l’ armari”- no era el meu cas, no estava en aquests
ambients, de l’ “ambient”, com diuen, que mai no m’ havia atret ni interessat-,de
fet, el desconeixia- però acabava de descobrir com escrivia Biel Mesquida, que
hi havia un bellíssim país on els homes desitjaven
els homes. I ho feia amb alegria, sense complexos, sense culpa, però també
sense exhibicionismes de marieta reprimida, d’ una forma natural. I, és clar,
amb una ingenuïtat enorme. Però també
amb unes ganes molt grans, gairebé frenètiques, de recuperar el temps perdut i,
per tant, totalment disposat a qualsevol coneixença, a qualsevol experiència. Potser
no estava preparat- de fet ni m’ ho plantejava- o el desig podia més que la
calma- per viure en parella. Estimat Alan, al cap dels anys em pregunto si vaig
obrar bé. Algun capvespre, quan et recordo,
els ulls se m’ humitegen recordant uns fruits delitables que no vaig saber collir
a temps. Les estacions no perdonen. Només l’ estimada Edith Piaf- que
escoltàvem junts- m’ aconsola tot escoltant “No, je ne regrette rien” i
fotent-me del meu passat.
Un dia al vespre estàvem bevent una sidra- després d’ uns dies de descans del seu treball- i que, com tots, va
ser un dia d’amor i roses- al matí em va despertar amb els seus petons i burxant-me com un lleó, va rematar la faena
de forma gloriosa, i a l’hora de la migdiada li vaig mamar la bitlla fins que
el trabuc va disparar un doll de mel que em va banyar tota la carn, i que vaig
llepar goludament-. Varen telefonar i va començar a parlar amb un perfecte
italià, una qualitat que li desconeixia- excepte la “r”, que semblava
piemontesa-.
-És el meu amic Franco, d’ Asti, al
Piemont
Li va parlar de mi, i per tant, Franco
em va voler saludar:
-Ciao amico catalano!
Per sort, jo parlava força bé l’
italià, i, per tant, no hi havia greus dificultats en la comunicació. Aquella
veu alhora greu però molt alegre però, em va seduir.
I, és clar, no em va faltar temps per
preguntar a l’ Alan si Franco “era com nosaltres”-l’ expressió que s’ em va
acudir en aquell moment. Va veure perfectament per on anava i va afegir
-Sí, és com nosaltres…és, a més un
ós amb barba i, per tant, t’ agradaria. A més, com a tu, li complau la bona
teca. No saps com es menja al Piemont!
No em va faltar temps per demanar a l’
Alan més detalls i fins i tot per pregar-li que li preguntés a Franco si em
podria rebre a casa seva.
El cas és que al cap d’ uns tres dies
agafava el meu cotxe- tan ben aparcat en un carrer no gaire lluny del mercat de
Ménilmontant- i me n’ anava cap a Itàlia. Si era fàcil entrar- hi—a través del
racional Péripherique-, més fàcil era
sortir-ne. No tenia cap fi premeditat: simplement calia recuperar el temps i
endinsar-me en un món d’ homes acabat de descobrir. Al caps dels anys, però-
estimat Alan- l´únic que puc dir, en la meva defensa, és que era encara jove,
ingenu, no havia viscut i tenia moltes
ganes de viure, de menjar-m’ho tot, ningú m’ havia explicat cap llicó, cap
vivència. Ho ignorava tot de l’ amor entre homes: o, de , de l’amor. Com la
majoria, per a mi el matrimoni era el camí marcat i traçat. Era com si vulgués
recuperar tot allò que m’ havien robat.Valorava més l’amistat i el sexe que no
pas la companyia i la convivència dels dies madurs i tranquils. El meu
desvergonyiment, i ho dic amb tota sinceritat, era ganes de viure i ingenuïtat;
la timidesa, el desconeixement i l’ antiga repressió em feien ser el contrari:
agosarat, tempestuós i tant atrevit – i fins temerari- que trobava el més
normal del món anar a Itàlia a casa d’ algú que no coneixia de res, deixant, a
mes, un primer amor el record del qual avui encara ploro. Però varen venir temps
d’ alegries i experiències, d’ inconsciència i de batalles, d’ una nova
primavera que, insolent, començava a fluir, esperonant el desig i inflant la bragueta. Començava una nova
vida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!