BONA VIDA

Segurametn, el savi o intel.elctual que més admiro és l´Eudald Carbonell- sense oblidar en altres camps, figures com Joan Francesc Mira, Josep M. Terricabras, Salvador Cardús, Jordi Savall, Antoni Miró, Joan-Daniel Bezsonoff, Matthew Tree o Biel Mesquida-. Però, a més conèixer l´Eduard coma persona és un honor i un privilegi que ens enriqueix.

EUDALD CARBONELL, LA CONSCIÈNCIA QUE CREMA

Heu llegit alguna obra de l´Eudald Carbonell?. Us ho recomano vivament, ja que , segur, hi trobareu claus apassionants que expliquen l´espècie humana, els nostres sentiments i pulsions,  els desvetllaments de la cultura i l´afany de poder, , de la religió o del gènere- i fins de  la cuina-,la nostra ancestralitat i, fins i tot, el nostre avenir.

“El futur de l’ espècie no pot renunciar a la fletxa conscient i consistent del progrés si no vol perdre el nord. Hi ha veus que criden contra el progrés i desconeixen què vol dir aquest concepte, el qual ha evolucionat molt des del segle XIX”. Són les paraules d’ un autèntic savi; i un savi, segons el diccionari, és el “que té la ciència d’ alguna cosa, que posseeix molts coneixements, que té la integritat del seny”.  L´Eudald Carbonell i Roure, que ha escrit aquesta frase en el seu darrer  savi i apassionant llibre la consciència que crema, és, a parer meu, el més gran savi que hi ha als Països Catalans- i més enllà, és clar, ja que la seva aportació en el camp de l´arqueologia i la paleoecologia humanes són reconegudes arreu del món. Catalunya, que sovint té tendència a enlairar mediocritats, també sovint és mesquina- i envejosa- a l´hora de reconèìxer els mèrits de les seves grans personalitats. I Eudald Carbonell – un roure amb fortes arrels i projecció internacional- ho és, sen dubte: si bé per a molts a hores d’ ara el català més universal és Ferran Adrià- en un camp mediàtic i de moda-, en el camp de la ciència i la saviesa, per mi, ho és el geòleg  i geògraf- que també ho és- de Ribes de Freser. Perquè l´Eudald Carbonell no solament és el gran arqueòleg d’ Atapuerca, de Cuzco, d’ Algèria, d’ Austràlia- alguns llocs del món, entre altres,  on el seu treball és reconegut i valorat, i on hi està deixant una petja transformadora de la història i la ciència-, sinó que també elabora un discurs teòric importantíssim i lúcid, és a dir, una autèntica obra de pensament- tal com es pot veure en els seus llibres, articles i conferències- . Més enllà de l´estèril “jo pinto i prou”, ell “pinta” i interpreta, tot elaborar un discurs sobre el nostre passat i el nostre futur, en definitiva, sobre tota l’ espècie humana.

A més, té dues altres virtuts- tan cares de veure, sovint, en els grans investigadors-, que és el seu compromís amb la terra i el que  abans en dèiem “les classes populars”- home de la terra que es projecta al món- i la seva qualitat humana i bonhomia cordia.

Acabem com acaba el seu llibre La consciència que crema : “Penso, seriosament, que la pròxima gran revolució ja no serà científicotècnica. La pròxima revolució serà l`èxit de l´espècie gràcies al desplegament de la consciència crítica d’ espècie i operativa, i si no, ens espera el el col.lapse d’ expècie o l extinció”. Malgrat l’aparent catastrofisme- millor dir-ne lucidesa crítica-  també ens diu. “Sóc optimista: la consciència operativa es desenvolupa després de la consciència crítica de l’ espècie”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!