Mudança
Un matí, en tornar de la feina, vaig coincidir al vestíbul de l’edifici on visc amb una senyora carregada fins al capdamunt de bosses de supermercat. Tal com ha de ser, li vaig obrir les portes de l’ascensor i, encara que ella baixava abans –jo visc en el cinquè i ella baixava al tercer– li vaig cedir el pas. Segons va dir-me, anava a visitar la seva germana gran que feia uns quants dies que estava malalta i, com que la seva germana vivia sola, li havia anat a comprar i que, aprofitant que era aquí, li prepararia el menjar per a un parell de dies.
Era una senyora xerraire: tot això m’ho explicava en el trajecte tot pujant i mentre –ja al replà– jo li treia les bosses de l’ascensor i ella anava obrint la porta del pis. És clar que, posats a fer –no venia d’aquí– les hi vaig portar a la cuina mentre ella anava a tranquil·litzar la seva germana tot dient-li que ja havia arribat i que un veí molt amable li estava preparant el dinar i que després li donaria les medecines que també havia portat i, com que tot estava en ordre, ella se’n tornava, ja que tenia un dia molt ocupat i no es podia quedar ni un minut més; i que ja tornaria la setmana vinent.
Quan vaig reaccionar, la senyora –que més tard vaig saber que es deia Remei– ja s’havia evaporat. I jo a la cuina traient la compra de les bosses. No sabré mai per què, però vaig fer el dinar, vaig dinar amb ella i, en acabar, li vaig donar el xarop i les pastilles; i tot seguit me’n vaig tornar a la feina. L’Aurora –que és com es diu la ‘velleta malalta–’ tenia un simple refredat del qual molt aviat es va refer; és una persona encantadora, activa i molt divertida; i jo no he tornat a pujar al cinquè, m’he mudat. De la Remei no n’hem tornat a saber res.
FOTO: El que no es veu
Títol alternatiu: Sense paraules
Quin veí més amable!
Una abraçada!!