A cops de llapis

Com a pertanyents a una determinada generació –la de cadascú– ens creiem portadors i posseïdors d’una nova veritat, d’una nova realitat. Passa a totes les generacions. Ens creiem, com a generació, descobridors d’un nou món; un nou món que no entenem com ha estat possible que no el descobrissin ja molt abans una altra gent, una altra generació. Per l’obvietat que representa: perquè sempre hauria d’haver estat així; des de sempre, sense comptar amb el temps, la història, l’evolució de l’espècie. Com si aquesta, l’espècie humana, comences amb nosaltres; perquè sí, per què som més guapos, més ben parits, perquè som l’hòstia! És així a totes les generacions.

Aquesta revelació ocorre en un moment determinat de la nostra vida, en un determinat moment de la nostra evolució tant com a individus únics, tant com a grup generacional. Abans d’aquest moment, de fet, només –i sobretot– existim; el nostre ser viu: respira (inspira i expira) i experimenta. El camí cap a aquelles posteriors certeses està plagat de dubtes i inseguretats, de pors i desenganys (els autoenganys vindran després) i d’ignorància; però també de joia i descobriments. I especialment de molt treball, cal treballar molt, esforçar-s’hi, el trofeu no s’aconsegueix d’un dia per l’altre; arribar a estar absolutament segurs de ser els reis de l’univers no és cosa d’un tancar i obrir d’ulls. 

Més tard, quan comencem a intuir que les coses no són ni seran mai com pensàvem que serien (no som ni serem mai els reis, ni els únics, ni…), la supèrbia humana –vull dir aquesta cosa que no tenen les altres espècies– la neciesa suprema farà que comencem a bastir una armadura d’autoenganys per poder sobreviure amb dignitat; un cert sentit de la dignitat, és clar. Cal tirar endavant i necessitem l’armadura car estem del tot despullats, de pèl a pèl. Fora la placenta hi fa un fred esgarrifós.

Quan ja ho tenim prou clar, quan aquest nou descobriment ja no és una intuïció sinó una evidència, l’armadura que hem anat bastint i vestint tots aquests anys pesa tant que costa de moure’s amb naturalitat. Arribat aquest moment vital, n’hi ha alguns –d’humans, vull dir– que són capaços d’anar desconstruint la carregosa armadura i així anar tirant, aquesta vegada sí, amb una mica de dignitat (hi ha d’altres maneres de sobreviure, és clar). Al capdavall, no és greu, però no té remei. Tot i que alguns ingenus –tant se val de quin bàndol– pensen que si poguessin tornar a començar, ho farien diferent (millor!). És clar que, per a aquest supòsit, haurem d’esperar que s’abaixi el teló, que s’acabi l’obra que representem per poder treure’n l’entrellat.

Això ho dic ara, ja que així ho veig ara. Si finalment –havent-se abaixat el meu teló– hi hagués alguna manera per la qual em pogués comunicar amb els humans vius –quan jo ja hagi abandonat aquesta vida, vull dir– faria tot el possible per transmetre’ls-hi ‘el què, el com i el perquè’ ha estat tot en realitat (si és que en realitat ha estat i si és que ho puc saber). Ara per ara, però, això és el que em sembla que hi ha de tal qüestió. I pel que veig, mentrestant i fins aquí: una broma.

Que vagi de gust.

PS

És clar que, si arribés a saber alguna cosa certa abans del meu obituari, sigui com sigui, faré el que calgui per compartir-ho. Només faltaria. De res.

OBRA GRÀFICA …i para de comptar (de la sèrie Lletrades)