El nostre gat
Era un gat tossut (com tots, direu; doncs no, no… més). De pèl ben negre i pitrera blanca –tipus frac– si no fos pels mitjons, també blancs: tot ell elegància; sempre a punt, només li faltava una copa de cava a les potes del davant. De mirada greu, severa, fins i tot condescendent, no sabies mai que devia estar barrinant darrere d’aquells bigotis impressionants, però de segur que res que fóssim capaços d’imaginar. I si se’t quedava mirant fixament una estona, acabaves convençut que la seva opinió de tu no era més que la que pogués tenir de qualsevol de les mosques de casa, diguem que ni mitja merda. Si no haguéssim estat tan segurs que ens estimava, hauríem dit que el tracte que rebíem d’ell era del tot humiliant. Res més lluny, ell era així. Ara bé, si parlo d’ell en passat, no és pas perquè ens hagi deixat ‘in extremis’, o que hagi traspassat, ca, però sí que ja no és amb nosaltres. Des de fa uns mesos que és corredor d’assegurances per a mascotes felines; treballa, s’ha emancipat. Tanmateix, no sense abans haver-nos fet signar la seva pròpia assegurança; això sí, amb l’expressa prohibició –per clàusula– que mentre ell sigui viu, i malgrat que el veiem ben poc, no podem tenir cap altre gat a casa. Tal com sona. Càsum els fills, ai, els gats!
FOTO: Paquet-bomba descobert
Quin relat més bonic i tendre, sobretot per mi…m’encanten els gats!
Gràcies, Aliki. Una abraçada.