Isaac Peraire Soler

L’escàndol que aquests dies ha esclatat al Palau de la Música, ha agafat molta trascendència a nivell públic i unes dimensions que de moment no sap ningú on arribaran. Els motius no són discrets, ni minúsculs, ni poc greus. Jo em quedo, però, en un àmbit de reflexió. Potser algun psicòleg (o psicòloga) em podria ajudar a interpretar què passa i ha passat pel cap de Fèlix Millet i la seva tropa, però jo no ho entenc.

No puc entendre com algú pot fer-ho. De fet, sembla una pel·lícula. Tants i tants calers, arreglar-se la casa, cotxes, anar-se’n de vacances… què estava passant pel seu cap en els moments que es rebentava calers que no eren seus? És cinisme? Què carai és? Aquest personatge ja tenia prous diners per anar tirant, no? Què pretenia? (segueix…)

El President Montilla ha dit que potser hi havia hagut un excés de confiança cap al protagonista. Però és que, hem de desconfiar de tothom? M’hi resisteixo. No puc viure desconfiant de tothom. Jo he tingut calers d’entitats a les que participo a casa (res a veure amb milions d’euros) però no se m’ha acudit mai agafar-ne ni un cèntim que no fós pel bé de l’entitat. I com jo, milions de persones arreu del món. Molta gent gestiona diners col·lectius i ho fa bé, i molt sovint (o sempre) sense auditories.

Els corruptes, de fet, són una minoria. I esdevenen notícia. Alguna televisió podria obrir un telenotícies amb una notícia dels que gestionen bé diners d’una entitat?

* He fet una reflexió curta i volgudament oberta, ja que podria haver-hi molts matisos i aportacions (no és el mateix una entitat com la que gestiona el Palau de la Música que un grup d’esplai, per exemple). Obro, doncs, la possibilitat que cadascú hi digui la seva, com sempre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!