Isaac Peraire Soler

Ahir va morir Eduard Pons Prades. Tenia 87 anys i tenia una vida plena d’historietes a darrere. Avui me n’he enterat pels diaris que havia mort. I alguns debeu pensar perquè carai parlo d’aquest home. Doncs tenim una història en comú que recordaré sempre. Era fa dos anys i mig (el novembre del 2004) les JERC vam organitzar una jornada antifeixista, un acte a Sant Bartomeu del Grau que es titulava "Els maquis a Catalunya". (hi ha més…)

La gran estrella de l’acte va ser precisament l’Eduard Pons Prades, exguerriller (no li agradava que li diguéssin maqui). Un home que ja no tenia unes condicions físiques òptimes, i que primer ens vem entrevistar en un bar de Barcelona. Unes trobades i trucades interessants, d’un home que de xerrera no li’n faltava. Com que no tenia manera per traslladar-se cap a Sant Bartomeu (el tren encara no hi arriba) vaig fer-li jo el viatge. Vaig anar-lo a buscar, va passar la nit a Sant Bartomeu (estaré sempre agrait als Riquelme) i l’endemà al matí el vaig tornar a Barcelona. Curiós. Era un home, com he dit, amb debilitats físiques, i aquest tema ens va portar més d’alguna curiositat.

L’acte va anar molt bé, i amb molta gent. Vem passar el vídeo que portava el mateix títol que l’acte i va ser molt interessant.

Per ell (malgrat les distàncies ideològiques que teníem) i per tots els antifeixistes (gran tret en comú que ens ajuntava), un record des d’aquest bloc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!