Hi ha hagut, des de les jornades extraodinàries de l’octubre del 2017, una certa tendència, dins col·lectius i partits que es proclamen independentistes, a infravalorar aquells esdeveniments com si fossin una derrota pròpia i no una batalla que vam guanyar. Esclar, no vam guanyar la guerra, perquè era només una batalla. Però la vam guanyar.
I ho vam fer malgrat la brutalidad de les forces de l’imperi que encara avui segueixen exercint en la causa general contra l’independentisme: fa dos dies s’ha sabut que ara van a per més de trenta persones, entre elles el president legítim de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i l’expresident Artur Mas, per imposar-los –una altra vegada, ¿fins quan?– fiances milionàries per fets –reals o construïts– relacionats amb el referéndum d’autodeterminació d’octubre del 2017.
Però la lluita –la nostra, com en tants camps de defensa de la llibertat i la justicia– continua. I la bona gent catalana –tot i que el maleït coronavirus ho ha trastocat tot, també per a l’enemic– segueix preparant noves batalles. Entre d’altres -sí, també– la de la formació del nou govern autonòmic i, doncs, l’adopció d’una o altra estratègia pels polítics que han d’administrar la descentralització –devaluada fins a l’infinit– heretada de la nefasta Constitució del 1978.
Com que la lluita continua i seguirà, protagonitzada per la bona gent catalana que vol la independència del país –i,doncs, de tots els qui aspirem a ser-ne ciutadans lliures–, el futur dirà si aquests administradors de l’autonomia hi són o no a l’alçada. Això és: si hi ajudaran o en seran un obstacle, empresonats per la gàbia colonial que és l’autonomisme, com en un moment de sinceritat va reconèixer el darrer president autonòmic Quim Torra.
Aquests dies hi ha diverses mostres d’això. Iniciatives que vénen unes, del Consell per la República, l’organisme que, a empentes i rodolons, va consolidant el seu paper de representació i coordinació de l’exili amb l’interior –lluny de les muralles colonials– per la lluita per la llibertat. Iniciatives com la promoció de la identitat digital republicana com a senyal de la voluntat de pertinença a aquest món lliure que aspirem a construir.
Aquests darrers dies, a l’entorn de la diada de Sant Jordi, hem conegut un parell d’iniciatives en una perspectiva semblant.
Una, l’organització d’un Comitè de Defensa de la República (CDR) molt crític amb els partits independentistes, que defensa específicamente l’acció directa (de fet s’anomenen així: Acció Directa) “com a espurna de mobilització i agitació populars” i “la clandestinitat i l’anonimat de les grans mobilitzacions populars que ha viscut Catalunya aquests darrers anys”. I diuen que ho pretenen aconseguir ”entre la desmobilització buscada, l’ofec de l’Estat espanyol i les paraules tan buides com vergonyoses dels partits catalans”.
L’altra, la formació d’un nou grup –Acció per la independència– que es marca com a objectiu l’aixecament de la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) per fer efectiva la proclamació de la República Catalana.
Lúcida coincidència: ambdues organizaciones es plantegen un objectiu i una denominació comuns: l’acció. Veurem en què quedarà tot plegat, quina capacitat tindrà cadascuna d’aquestes iniciatives per recuperar la mobilització organitzada de cara a fer realitat la consecució de la república catalana. I plantejar noves batalles. La lluita continua i, ja se sap, només la perden els qui l’abandonen. I aquest no és pas el nostre cas.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!