Casas i Rusiñol hi aporten la seva experiència periodística –incloent-hi períodes de corresponsalia a la capital del Regne d’Espanya– i, alhora, una àmplia recerca de testimonis (una vintena) molts dels quals han tingut responsabilitats polítiques en la governança de l’Estat, com José Luis Rodríguez Zapatero, o de Catalunya, com Pere Aragonès o Artur Mas, o en grups poderosos de comunicació, com Juan Luis Cebrián –“El País”). Només hi trobo, en la llarga llista, una  mancança: l’absència d’independentistes que no han tingut càrrecs de govern però podien aportar-hi anàlisis contrastants amb els qui sí que n’han tingut. Algú de la CUP, per exemple, hi hauria ajudat.

El procés cap a la declaració d’independència de l’octubre del 2017 hi té –com és lògic– un lloc preeminent. Com també la configuració del Regne un cop mort el generalot, en aquell període que els qui diuen que se l’estimen han qualificat de Transició. “El Madrid encatifat assegura –diuen els autors, en una detallada anàlisi del procés– que no van tenir mai una por real que Catalunya es convertís en un estat sobirà, però sí que alguna guspira d’aquell incendi saltés de l’àrea perimetrada cap a altres indrets d’Espanya. Que algú tingués temptacions d’erosionar el govern del PP amb la crisi catalana i, de rebot, rebés la monarquia. És per això que Felip VI va decidir clavar un cop de puny inequívoc sobre la taula i va convertir el discurs del 3 d’octubre en un moment fundacional de la seva etapa, sense concessions al sobiranisme moderat”.

El record i l’herència de Xavier Vinader –a qui qualifiquen de “tòtem del periodisme d’investigació català, especialitzat en la presència d’extremistes als aparells de l’Estat i primer exiliat polític de la nova democràcia espanyola per investigar aquest assumpte”– domina el relat sobre la “fortor de claveguera” que impregna el postfranquisme fins ara. A qui afegeixen testimonis d’estricta actualitat com els periodistes “valents i capaços com Vinader” –els qualifiquen Casas i Rusiñol– Antonio Rubio i Pedro Águeda. “El tema és que no hi ha mecanismes per impedir que algú altre hi torni” –li diu Águeda–. “Va passar, ha passat i anem pel camí que torni a passar”.

José Antonio Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem, entre d’altres, ajuda els autors a resseguir l’aplicació de la “lawfare” i el dret penal de l’enemic pel que fa al poder judicial. Una de les claus de la persecució als adversaris polítics –resumeixen els autors les opinions de Martín Pallín– té a veure amb “la proliferació alarmant de denúncies i querelles de contingut clarament polític (…). Tanmateix, el problema no és tant qui presenta les querelles com qui les admet amb proves molt tènues sense fer la feina prèvia de trillar-les. Perquè encara que s’acabin desestimant al cap d’un temps, el perjudici polític i el mal a la reputació ja no s’esborren”.

En un relat com el que aborden Casas i Rusiñol, no hi podia faltar un espai dedicat a l’auge de l’extrema dreta (Vox…) i la seva relació amb el procés català. “No hi ha dubte –diuen– que, un cop ETA s’ha dissolt i la tensió al País Basc ha desaparegut, els extremistes s’han aprofitat del procés polític a Catalunya per fer-se grans (…). A Vox l’han fet homologable als partits democràtics les elits empresarials, que no han tingut cap problema a deixar-se fotografiar al costar dels seus dirigents, sobretot a partir del 2019; els mandarins mediàtics, entrevistant-los en ‘prime time’ sense contrastar amb dades les ‘fake news’, i fins i tot els seus contrincants polítics utilitzant-los per fragmentar l’espai tradicional del PP”.

Especial interès té –des de la perspectiva del lector de Mèdia.cat– el capítol dedicat a les “redaccions patriòtiques”. “Un dels mals de part del periodisme espanyol, tal vegada perquè es paga encara la factura de tants anys d’autoritarisme –diuen els autors–, ha estat la complicitat amb les fonts ofícials, de qui no se’n sol posar en  dubte la fiablilitat, tot i que, com qualsevol altre autor, tenen interessos i poden mentir”.

Per ampliar dades i opinions del llibre de Casas i Rusiñol, pot servir la lectura de “Fins on es deixarà tocar Espanya?”, de Joan Serra Carné, a Nació, i l’entrevista de Roger Palà a Ferran Casas al digital Crític.

Mèdia.cat, que impulsa el Grup de Periodistes Ramon Barnils, em publica avui aquesta ressenya.