Uns dies deixant adormit aquest dietari i s’acumulen els temes d’actualitat sobre els quals m’hauria agradat dir-hi la meva: escalada de la guerra d’Israel contra Palestina –ahir s’hi va declarar una treva–, conflicte Espanya-Marroc amb la bona gent –com sempre– usada com a moneda de canvi pels poders imperials espanyol i marroquí, eleccions constituents a Xile, desè aniversari del 15M… I esclar la situació del nostre país i de la lluita per la independència i la República catalana.
Avui, divendres, el Parlament de Catalunya constituït després de les eleccions del 14 de febrer acaba d’investir Pere Aragonès (ERC) com a president legal de l’autonomia de Catalunya, sota la vigilància dels poders colonials. A Waterloo hi ha encara, exiliat amb part del seu govern, el president legítim, Carles Puigdemont, i altres catalans segueixen també exiliats en diverses ciutats europees. Mentre a Catalunya el Regne d’Espanya manté dirigents socials i consellers del govern legítim empresonats i segueixen processos i condemnes en una causa general contra l’independentisme que cada dia inclou més gent. Ahir Emili Gispert dedicava un article, a El Punt/Avui, a la continuïtat d’aquesta repressió durant els tres mesos de negociació del pacte (els pactes), amb una relació de dades concretes que esgarrifen.
La realitat és más tossuda que les bones paraules i declaracions. Aquesta és la situació que em temo que els pactes que han fet possible la investidura (Junts-ERC-CUP) –que encara semblen fiar en la credibilitat i bona voluntad del Govern del rei–emperador– no reconduiran per la via democràtica. Les paraules del cap de l’opocsició –del partit que governa al Regne d’Espanya (PSC/PSOE)–, Salvador Illa, han estat molt clares en aquest sentit: no parlaran ni d’autodeterminació ni d’amnistia en la prevista taula de negociació.
En aquestes condicions l’aliança dels partits independentistes al Parlament difícilment reforçarà la lluita per la independència que va tenir els moments més gloriosos l’octubre del 2017. La bona gent hi va creure i va donar tot allò que va poder per fer possibles aquelles jornades, i ara sembla que la classe política que encara es defineix com a independentista se’n desdiu.
Vicent Partal, director de Vilaweb, va escriure un editorial contundent contra el pacte Junts-ERC. No entraré en matisos perquè, en aquest cas com en molts d’altres, estic d’acord amb en Vicent. No en debades, quan vaig triar votar Junts en les passades eleccions autonòmiques, ja vaig advertir que, segons quins fossin els resultats, la conseqüència directa seria llençar el president legítim Carles Puigdemont –i tot el que encara representa per mi i per a molts catalans i catalanes– a les escombraries de la història. Em temo que no em vaig equivocar. Veurem per on va tot plegat. I com influirà en el Consell per la República, que el text del pacte Junts-ERC posa obertament en qüestió.
Ara –i preveient encara, com preveia llavors, que les coses aniran pel pedregar– la pilota torna al terreny de la tossuda gent independentista, entre la qual desitjo que hi hagi molts militants dels partits signants dels pactes. No hem d’oblidar que el primer d’octubre del 2017 només va ser possible per la mobilització de la bona gent, començant per la gloriosa campanya de recollida de vots a favor de la independència en les consultes populars iniciades el 13 de setembre del 2009 a Arenys de Munt (Maresme). Espero i desitjo que l’ANC –hereva directa d’aquellas consultes– i Òmnium, com a organitzacions cíviques independentistes, hi tinguin alguna cosa a dir, en la pràctica del dia a dia, en relació a tot plegat.
Just signat el pacte (els pactes), les organitzacions més afectades per les mesures socials anunciades ja han començat a plantejar les seves exigències urgents. Com ara la federació d’Entitats Catalanes de Serveis Socials (ECAS) que, segons informa social.cat, “reclama agilitat al nou Govern i concrecions en la inversió. ECAS ha tancat una ronda amb els grups parlamentaris i espera iniciar en els propers dies els contactes amb el nou executiu per reprendre línies de treball conjuntes. Millorar la Renda Garantida de Ciutadania i harmonitzar-la amb l’Ingrés Mínim Vital, garantir el dret al padró i facilitar l’accés a l’habitatge i combatre la precariedad laboral són els fronts bàsics contra la pobresa i les desigualtats, segons les entitats. A més, reclamen que els 700 milions anunciats del pla de rescat social no quedin ‘tan sols en una declaració d’intencions’ i que es concretin ‘en polítiques i actuacions també estructurals’.”
D’això se’n diu anar al gra. I deixar la palla, aquesta sí, per a l’escombraria de la història.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!