“Intentem fer un producte de mirada llarga”, en deia Pep Martí, entrevistat per Xavier Grasset al Més 3/24 de TV3. “Tot llistat és més que discutible. No hem buscat dir la darrera paraula, sinó fer un llistat representatiu del que encara són les elits a casa nostra” –comentava el mateix Martí a Xavier Puig i Sedano en una altra entrevista que els va fer, a tots dos autors, per a la revista El Temps. I Macià hi afegia: “De pobre no n’hi ha cap. Però no és un rànquing de les empreses que facturen més o tenen més patrimoni. Hem volgut que sigui representativa. Llegir el llibre és una manera de llegir la història de Catalunya”.

Partint d’aquestes premisses és, doncs, com convé llegir aquest llibre, i tenir-lo ben a prop no sigui que el puguem necessitar. Com una enciclopèdia, doncs. De fet és, sobretot, un treball periodístic i com a tal va ser concebut: una sèrie de reportatges publicats a Nació Digital. Després va passar això de fer-ne un llibre.

En cadascuna de les fitxes que el componen, hi trobem des dels orígens de la nissaga familiar –si és el cas, com els Vidal-Quadras, els Millet, els Güell o els Godó– fins a les dades més significatives de l’evolució i situació actual del negoci o la notícia del seu traspàs –i per quant– a capitals força aliens al país com ara els dos últims de la llista: José Luis Bonet i Mar Raventós, de Freixenet i Codorniu.

Les fitxes, en general, inclouen, entre d’altres, a més a més de l’origen, evolució i situació actual, una anàlisi de la filosofia empresarial dels protagonistes i el procés d’estructuració de l’arquitectura econòmica de les empreses; la relació amb els poders polítics –amb referències al fenomen de les portes giratòries i a la relació dels membres de la nissaga amb el franquisme i després amb la monarquia–, i religiosos –des del poderós Opus Dei fins a d’altres congregacions, com els jesuïtes o els salesians, que regenten influents centres privats d’ensenyament–. Afegint-hi, si de cas, el mecenatge cultural i social, el procés d’internacionalització de les fortunes, les alliances matrimonials, la relació amb Madrid i la posició –majoritàriament contrària, excepte casos comptats, com el de Joan Font, de Bonpreu– respecte al procés independentista de Catalunya…

I embolcallant-ho gairebé tot –és on hi ha les excepcions més comptades– el secretisme, la resistència a sortir als mitjans. Un dels fets més exagerats és potser el de la família Vall Companys de Lleida, de la qual no hi ha enlloc constància gràfica publicada segons expliquen els autors, que precisen, però, que sí que els van facilitar documentació. Per contra destaquen, per exemple, Isidre Fainé, (La Caixa), que els va dedicar una entrevista d’hora i mitja; Jaume Alsina, factòtum del conglomerat d’empreses originades a partir de la cooperativa agrària de Guissona (Bon Àrea), o el de Jaume Roures de Mediapro de qui valoren –en l’entrevista a El Temps– “que té presència als mitjans i concedeix entrevistes”.

Els autors agrupen les cinquanta fitxes en sis capítols: “Els cognoms que sempre hi són”, “La seducció dels negocis”, “El triomf dels mitjans i la cultura”, “Els que aixequen la persiana”, “Begudes, jocs i hotels” i “El contrapoder de Barcelona”.

Sens dubte, als lectors de mèdia.cat, els resultarà sobretot interessant el tercer, en què dediquen especial atenció a prohoms i famílies de la comunicació: els Godó i La Vanguardia; Jaume Roures, Tatxo Benet i Mediapro; els Lara i Planeta… Així com d’altres del món de la publicitat com Lluís Bassat i els Rodés. Amb un apartat dedicat a la participació de Ferran Rodés en la fundació del diari Ara. A més a més de moltes referències que trobem, en el conjunt de l’obra, a la relació dels poders econòmics i els mitjans.

Tot això, limitat a l’àmbit territorial exclusiu de la Catalunya autonòmica, aïllada del conjunt de la nació, els Països Catalans. Feina que els queda, doncs, a ells o a algú altre que s’hi vegi amb cor.

Mèdia.cat, observatori crític dels mitjans impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, em publica avui aquesta ressenya.