Quan feia Dret m’engrescaven, d’allò més, els casos pràctics. En política, resulta de gran profit estudiar els models d’èxit i de fracàs. Servidor, al PSC, li troba, d’entrada –n’hi ha més- dos trets enormement positius: la pluralitat interna-la política inclusiva; la composició sociològica (…)
Plural
El primer partit de Catalunya –no pas coalició- és el més representatiu de la població que habita el bocí de país que integra la comunitat autonòmica catalana. I ho és en el sentit que determinats paràmetres de la seva militància són els que més s’hi assemblen a la ciutadania que hi resideix aquí: llengua parlada, hàbitat al camp i a les ciutats, estructura d’edats, d’estudis, professions…
Vull dir que això, que és un gran què, també suposa una gran complexitat i diversitat interna. El partit que coneixem a hores d’ara, és la suma i agregació de diversos components que s’han anat incorporant al llarg dels anys.
. A la clandestinitat:
Els nuclis inicials procedents del Moviment Socialista de Catalunya i de Convergència Socialista.
. Durant la transició:
La gent del PSC de Reventòs i Obiols (professionals, universitaris, pagesos, empleats, una certa base comarcal. Sindicalment, molts, de la USO.
Del PSC reagrupament (de composició social semblant, amb elements catòlics, de l’escoltisme, forts a les comarques lleidatanes i gironines)
La Federació Catalana del PSOE (amb un poderós gruix d’obrers industrials, del cinturó barceloní i tarragoní, de base immigrada, castellanoparlants. I amb la UGT sota el braç.
. Posteriorment:
Gent procedent del PSUC.
Quadres que venen de l’extrema esquerra –trotskistes, maoistes, nova esquerra.
Tots ells enormement experimentats en assumptes organitzatius, amb presència en moviments socials, ben implantats, coneixedors del territori, amb anys de militància política. Curt: quadres curtits.
I el que és més important: força gent que no va militar a cap dels partits fundadors: gent nova, vull dir, molta. I una direcció que representa, fidelment, aquesta gran base obrera i popular, més semblants a un SPD o un Labour Party, que no pas al socialisme francès o italià.
Inclusiu
A Can PSC no hi veureu pas expulsions ni marginacions colossals –com les que ens mostra tothora ERC o l’esquerra independentista o UDC…-. No. Hi veureu gent que, parlant molt o poc, dissentint poc o gens, canvia de lloc, passa d’aquí a allà. I on a la direcció hi cap absolutament tothom. Des de fa molts anys la seva pràctica interna és positivament partidària del verb conjugar –tant en moments de vaques magres com de vaques grasses-. Sumar. Sumar. Sumar. Heus aquí la seva obsessió. I és així com el partit s’enforteix, s’engrandeix, de forma permanent. Sempre sumen. Mai no resten.
Garlin o no, els Castells, Maragall, Tura –ja ho veure-ho-, hom tindrà cura d’integrar-los, de garantir-ne la presència llur a la direcció i al govern. Ningú no farà la rucada de marginar-los.
Tota una lliçó i un aprenentatge, la del Partit dels Socialistes de Catalunya.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
PD. Per cert, company Vicent Partal: els més catalanistes de Can PSC no són pas “Pallaquistes”, en l’argot intern, sinó “Obiolistes”. A en Pallach, al PSC, no se li ha tingut mai una consideració especial; pocs el recorden; pocs en compartiren afinitats i militància, bastants més greuges i dissens, i, a més, Pallach no hi va militar mai al partit unificat –hi morí abans- i els seus, hi concorregueren, a les primeres eleccions democràtiques, amb CDC i altres partits.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Al PSC només caben els espanyolistes i encantats. El PSC és la forma de ser espanyolista sense tindre que dir-ho o afirmar-ho.
Obiols representa la transició tàcita a l’espanyolitat absoluta.
El PSC es manté unit perquè és al poder: és un partit dinàstic que
controla molts pressupostos, té molta clientela que nodrir y molts
càrrecs a repartir. Alguns ja fa anys que ens vam distanciar
sentimentalment del PSOE (i, tot sigui dit, d’Izquierda Unida).
Per alguns, ens hagués estat molt fàcil medrar dins el partit i ara
potser ja seríem cap de servei a la Generalitat o regidor d’un
ajuntament del cinturó, cobrant unes bones dietes i passejant la nosta
patxoca pels mercats municipals. Oportunitats no ens vam faltar mai,
però ha pogut més una actitud ètica davant del nepotisme i el
transformisme polític, una fidelitat a un projecte republicà d’Espanya
que no està en venda, una coherència que ens porta a rebutjar tothora
argumentaris i postures que són absolutament reaccionaris, com la
incorporació d’elements del nacionalisme romàntic com a part del
paisatge de la Comunitat Autònoma de Catalunya.
Al PSC només poden progressar i sobreviure els dirigents acceptat per l’aparell de l’Estat i per Madrid amb la benedicció del Bono i Ibarra de torn i amb la condecoració per banda de personatges com la Carme Chacón que creixen com l’escuma si la seva espanyolitat fidel prové del PSC.