Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 26 d’agost de 2008
Aquest mes llegia una notícia d’Irlanda que em va fer rumiar. Anava sobre l’illa de Tory, una petita illa situada al bell mig de l’Atlàntic. Als anys 60 hi va haver el projecte de deshabitar-la definitivament. Es va elaborar fins i tot el protocol per fer exiliar o fer fora els seus 142 habitants.
Les dimensions insulars són d’encara no cinc quilòmetres de llarg per un d’ample. L’argumentari del govern irlandès, era que no era viable vitalment, tant per clima, ubicació, extensió… Les infraestructures en aquell moment presentaven una síntesi fàcil: no tenia port, no tenia abastament elèctric, no tenia escola… Aquests plans estatals, que fins i tot, tenien una aproximació de data per executar-se, van aixecar un rebuig dels habitants de l’illa, però sobretot va provocar una reacció curiosa. Un pintor anglès va posar un pinzell a les mans de pescadors que defensaven quedar-se a l’illa. Així van començar a pintar el paisatge idílic, però aspre, de l’illa. Sense saber-ho s’estava engendrant una protesta pictòrica que va convertir l’art en una arma antidesallotjament, i una manifestació cultural en contra de la migració forçada de l’illa que es va estendre per tota la República d’Irlanda i fora d’ella. Les exposicions del paisatge de l’illa de Tory, en format protesta, es van exposar també en molts llocs d’Europa. Va ser la manera de penetrar el conflicte d’aquests 150 veïns a molts països sobretot mediàticament. Arran d’aquella revolució pictòrico-cultural, el govern irlandès es va replantejar els seus plans, i així als anys 80 s’inaugurava la primera escola i a principis dels 90 es posava en funcionament el primer port, que permetia accentuar una més especialització de la pesca tradicional dels habitants de l’illa. Però ara, el 2008, sembla que els quadres hauran de tornar a escena, però per motius diferents, la veda de pesca i també per l’increment dels costos dels hidrocarburs. És en aquesta línia que m’anava imaginant fils conductors amb la nostra comarca, on hi ha municipis petits, molt petits, que en molts moments s’han considerat inviables administrativament. La defensa de la seva identitat i sobretot la voluntat de ser el què són i sobreviure, han estat els únics impediments que en moltes ocasions, els ha blindat d’agregacions forçoses entre municipis veïns o la desaparició de la seva identitat. És curiós la catalogació “d’inviable vitalment” que un Govern pot fer, i fa en moltes ocasions. I encara més curiós és l’obstinació de la dona i l’home a viure en llocs suposadament inviables per unes comoditats que la societat ens hi ha acostumat molt dolçament… Segurament a l’Alt Empordà hi ha, dels 68, alguns pobles dits inviables. Ara sabem que podem comptar amb un nou mecanisme d’autodefensa, l’art. A tenir-ho en compte.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!