El Campanaret

El programa de Ferran Monegal a Barcelona TV, que ahir va arribar a la seva edició número 100, ha aconseguit convertir-se en l’espai de la televisió local més vist i comentat. És un programa que evidentment té tot un equip al darrere que el fa possible però que gravita sobre la personalitat del seu director i presentador. Podríem definir-lo com un programa d’autor, un espai televisiu que fa una mirada crítica de la televisió que es fa avui. Monegal, amb qui comparteixo moltes de les seves opinions, a vegades cau en la demagògia i en el simplisme, alguns cops, no molts, fins i tot pixa fora de test. Trobo que peca de creure’s que el que ell diu és el que està bé, que pondera massa, segurament forma part del guió o de la seva intrínseca condició de provocador. El cas és que hàbilment sap explotar el seu paper: assenyala amb el dit, fa unes pauses llargues, no sap o fa veure que no sap a quina càmera ha de mirar, destrossa el català. Tot això transmet naturalitat i ajuda a què el missatge de Monegal guanyi força davant l’espectador.
El recull de moments televisius de cada programa ens permet reflexionar-hi i en l’entrevista és on Monegal posa sobre la taula tot el seu arsenal seguint el seu principi que les entrevistes són per mossegar, no per fer massatges com feia Pedro Ruiz en aquell programa d’entrevistes de La 2. Els convidats saben que quan van a cal Monegal han d’estar predisposats a ser rebregats, sovint els posa contra les cordes. Els programes del Monegal són una lliçó més profitosa per als qui es volen dedicar a això de la comunicació que segurament gran part de les classes que es donen a moltes facultats de periodisme. Però la seva audiència demostra que hi ha un interès per reflexionar sobre la televisió per part dels mateixos consumidors.
El programa número 100 va tenir un invitat de luxe, l’admirat i mestre de mestres Joaquim Maria Puyal, una de les persones que més unanimitat desperta en aquest país nostre, i que incomprensiblement ara, tot i que continua –esperem que per molts anys– amb les transmissions dels partits del Barça a Catalunya Ràdio, es mira el mitjà tele des del punt de vista del teòric que estudia i analitza els processos comunicatius. I aquest exercici de teoritzador està molt bé perquè permet un millor coneixement de tot allò que intervé en la comunicació. Però la teoria cal posar-la en pràctica. Per això voldríem que Puyal tornés a posar-se davant les càmeres, la trista realitat ho demana a crits. O que fos el responsable de la CCRTV, càrrec que ahir va assegurar a Monegal que no li van arribar a oferir mai en ferm tot i que el seu nom era a les travesses que circulaven just després del traspàs de poders a la Generalitat. Escoltant ahir l’entrevista de Monegal a Puyal, perquè Puyal es fa escoltar, aquest desig s’aferma molt més. Aquest home podria equivocar-se, evidentment. Però almenys actuaria en funció d’uns principis, d’una manera d’entendre la televisió. Puyal parlava ahir de la importància de mirar-se la realitat en tota la seva dimensió, de no caure en la mirada microscòpica. I a la nostra tele nacional avui dia es poden fer alguns productes bons però que semblen fruit del bon fer o de l’aposta d’alguns professionals concrets més que no pas del desenvolupament d’un projecte de televisió pública amb uns objectius concrets i que té clar com fer-ho per acomplir-los. En el nou marc comunicatiu, amb la TDT i tots els canvis que això comporta, cal una redefinició a fons del concepte de televisió nacional d’un país com Catalunya.
Puyal va fer ahir novament un exercici pedagògic dels que es troben a faltar. I es va veure que a Monegal no sempre li resulta tan fàcil clavar queixelada. Això sí, és d’agrair que, mossegui més o menys, Monegal mai fa massatges gratuïts.