El Campanaret

El Xavier Amorós ens ha obsequiat en les dues entregues més recents a El Punt amb articles sobre l’abundància de la mediocritat en molts àmbits de responsabilitat, especialment en el de la política. Es titulen Maçoneria de la mediocritat i El rostre dels partits. Tot i el sentit comú que destil·len i l’evidència de les acusacions que s’hi formulen, escrits per l’Amorós, es converteixen en lectura obligada. Es poden classificar entre la crònica i la literatura viscuda. Com que no cal posar el dit a la llaga en els polítics -prou encertadament ho fa l’Amorós- només comentar que el terreny de la comunicació no només no queda al marge d’aquest trist fenomen consistent en què la mediocritat barra el pas a l’excel·lència sinó que, malauradament, n’és un dels exemples més clars. Tan sols cal observar la incompetència lingüística i la manca de rigor professional de molts periodistes. Però el que clama el cel és el baix nivell de gran part dels que ocupen llocs de responsabilitat. Em refereixo als actuals o fins fa poc directors d’alguns dels principals diaris del país, a directors de ràdios i televisions privades i també a alguns dels responsables dels mitjans públics, per no parlar dels mitjans comarcals. Prefereixo no posar noms perquè segur que la llista seria incompleta. És en aquest panorama tan desolador que programes com La nit al dia esdevenen un referent, més pel contrast amb la resta de productes infames, que perquè sigui un espai realment excel·lent. I el problema rau en què la mediocritat de la majoria fa que siguem menys exigents amb els que sí podrien acostar-se a l’excel·lència. Com que el nivell general és tan baix quan hi ha un producte que se salva de la crema caiem en la condescendència. L’ambició màxima, desitjable, queda cada cop més lluny. Amb el paper fonamental que juguen els mitjans de comunicació en la construcció d’un univers propi i tenint en compte la incidència social que tenen no ens podem permetre que aquesta situació es perllongui més en el temps. Ara que comencen a circular travesses de noms per assumir les regnes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (nova denominació de la CCRTV amb la nova llei) és el moment de trencar o perpetuar aquesta inèrcia. I ara mateix només se m’acut un nom de solvència constrastada i que pugui aglutinar més unanimitats dins i fora del gremi: el del mestre Puyal. Que en prenguin nota els diputats i diputades, que són els que finalment hauran de consensuar la tria. Però pels noms que sonen i sabent que la política funciona tal com ens explica l’Amorós no podem ser gaire optimistes, potser gens. Tant de bo m’equivoqui.