Cucarella

N’hi ha molts que s’estripen els vestits d’irritació quan algú proposa de fer abstenció activa a les institucions espanyoles de Madrid (Congrés i Senat). I ara que la CUP ha fet pública la seua resolució abstencionista, arreu proliferen els qui fan a péntols i banderes la seua vestimenta independentista contra aquesta decisió. Tanmateix, cal insisitir a preguntar-los –des de la coherència independentista si més no–: Anar a Madrid, a fer què?

Si estem d’acord que el Congrés i Senat espanyols són unes institucions que no ens representen, i on sovint se’ns menysprea, se’ns insulta i, des d’una majoria espanyolista aclaparadora, retallen i conculquen els nostres drets nacionals, a què hi cal anar? Si és una obvietat considerar que serà, en qualsevol cas, Catalunya (els Països Catalans, piano piano) qui ha de decidir el seu futur i no una majoria espanyola, a què hi cal anar?

A què ha anat fins ara a Madrid l’independentisme català? A pactar, amb presses i correres si ha calgut, en aquells moments en què el partit espanyol en el govern ha necessitat un grapat de vots, i sempre a canvi d’alguna engruna o peix al cove que diuen els “catalanopactistes”. Uns mateixos partits espanyols, que tan sovint semblen estar a mata’m i et mataré, tanmateix aviat es posen d’acord i s’alien quan cal si és per a retallar-nos drets i lligar-nos curt.

Només paga la pena anar a Madrid a la manera que ho feia la proscrita –en nom del oxímoron “democracia española”– Batasuna: prens possessió, cobres l’assignació i de tant en tant t’hi acostes a fer-los la guitza. Fer com fan no és fer pecat, o a la guerra com en la guerra.

Em fa l’efecte que la independència podria morir verge, víctima cèlibe d’un excès de seriositat política. Com si a Madrid saberen apreciar el seny i la seriositat dels catalans, benvolgut Salvador Cardús… Allà només aprecien i fomenten la catalanofòbia. No debades, com demostren cada dia els seus polítics i mitjans de comunicació que ho atien amb impune irresponsabilitat, els catalans som per als espanyols allò que els jueus per als nazis, o els “moros” per a PxC.

Un front comú independentista a Madrid? L’independentista coherent no hauria de col·laborar a donar cap legitimitat a les institucions que impedeixen decidir sobre el seu futur. A Madrid, fins ara, i això no sembla que vaja a canviar en aquesta convocatòria d’eleccions, l’independentisme ha anat a donar legitimitat amb la seua participació institucional a la impossible –i insuportable– “democracia española”, o siga: a fer política espanyola canviant-hi cromos amb els partits espanyols.

Els espanyols decidiran allà, nosaltres ací. I el que nosaltres decidirem ací, ells no podran –per molt que bramen i voten– desdir-ho allà. Si això, tot –dic tot– l’independentisme no ho té encara clar, la independència queda molt lluny encara, doncs. Perquè a Madrid no ens la donaran ni que els la demanen de genolls tots els diputats i senadors que ens hi pertoquen.

 Article publicat a Llibertat.cat.

Nota: No estic segur si Batasuna va tenir mai diputats i senadors a Madrid abans de ser il·legitzada. En qualsevol cas, si que n’hi va aconseguir Herri Batasuna, que fou organització antecessora de Batasuna.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!