Noves cartes per a qui les vulgui llegir

Amics i amigues:
com haureu vist, la carta d’aquesta setmana no respon al títol anunciat a l’anterior. Cosa que passa per segona vegada en aquest seguit de cartes sobre el desenvolupament dels desacords entre Catalunya, petit país que té un passat propi que ha conformat una manera pròpia de veure i fer les coses, les seves coses, i la gran Espanya. Un gran país –per més que de fa segles no tan gran com alguns pensen i somien– fet per i a mida de Castella. I això no ho dic jo, sinó que ho va escriure Ortega y Gasset en una contundent frase que ja vaig reproduir a la 55a carta. Qüestió aquesta sobre la qual hi tornaré més endavant amb altres testimonis no menys il·lustres. I també força clarificadors d’un mode de pensar que ens ha dut a uns i altres a la situació en la qual estem.
Raons d’aquest canvi? Penso que està clar. Comença a ser més que evident que si no la guerra, sí que ha començat una batalla. Prèvia o no, això ja ho veurem. I parts d’aquesta batalla han estat,
a) el judici contra Mas, Ortega i Rigau. I també la forma en la que s’ha desenvolupat. Ja que fins i tot el fiscal ha demanat als jutges que tinguessin en compte com agreujants “els somriures i les mirades” dels acusats. Que ja és filar prim! Judici que va seguit pel d’Homs pel mateix delicte. I dic delicte, perquè no fa gaire, i en aquest mateix espai, hi havia una dictadura en la que distribuir octavetes on digués llibertat era delicte.
b) El TC, esdevingut martell d’heretges, ha declarat herètic el full de ruta que s’ha previst per aconduir fins al referèndum.
c) La definitiva anul·lació pel TC de la possibilitat de fer legalment un referèndum, declarant-lo inconstitucional, fa que ara cap govern espanyol –en el més que hipotètic cas que hi hagués cap que ho volgués–, no pot autoritzar-lo sense transgredir la sacrosanta Constitució.
d) Igual que la Santa Inquisició condemnava els heretges, però no s’embrutava les mans executant la condemna, sinó que els relaxava a la justícia secular que era la qui els cremava públicament, el TC ha passat nota a la Fiscalia de l’Estat de les heretgies de Carme Forcadell, per segona vegada, al nom de la qual ara ha afegit els de Lluís Coromines, Anna Simó, Joan Josep Nuet i Ramona Barrufet.
e) PP, PSOE i Ciutadans –recordeu aquell trio de les Açores de l’any 2003?–, definint-se com ferms aliats per fer front a qualsevol intent de trobar una sortida, la que sigui, al problema català. Que des del nostre punt de vista, és lícit dir que en realitat és el problema espanyol,
f) les paraules de Rajoy, absolutament incongruents en el tancament del Congrés del PP, que al capdavall era un acte intern del partit.
g) Sense ànims d’ofendre, les mirades de menyspreu i prepotència d’Ana Magaldi, qui malgrat que ella digui que és molt coneguda pels seus cabells i pentinat, la veritat és que la immensa majoria de catalans que per primera vegada en la nostra vida l’havíem vist –amb aquella postura solemne, hieràtica, immutable, darrere del banc dels acusats–, ignoràvem la seva altíssima importància oficial, extraoficial i paraofical.
i h) Abans he definit aquest conjunt de fets com batalla, prèvia o no, d’una possible, i previsible, guerra, però un cop enumerats no tinc clar si ja són part d’una batalla, o simples escaramusses prèvies al que serà la veritable primera batalla. Ja ho anirem veient.

Amics i enemics del referèndum
Dit això, i utilitzant els mots de batalla o guerra com a metàfora, penso que és fàcil definir qui forma i conforma el front, o bloc, adversari de qualsevol acció que faci ferum de nacionalisme. De nacionalisme català, esclar. Són PP, PSOE, incloent-hi la seva delegació a Catalunya dita PSC –aquí estan les paraules de Montilla a Forcadell: portat bé o t’hauràs d’atenir a les conseqüències– i Ciudadanos, més algun aliat menor. Tots els quals estan perfectament definits per les seves declaracions i accions. Amb un tret important. Si fent front al sobiranisme català la seva unanimitat és unànime, i no demano perdó per la reiteració, les seves diferències sobre formes de societat, polítiques i econòmiques sols ho són que en detalls.
Davant d’aquest formidable enemic, que a més compta amb la força de tot l’edifici de l’Estat i annexos, des del terrat fins a les clavegueres, és evident que el front sobiranista confés, PDECAT, ERC i CUP més algunes restes sobrevivents de diverses fraccions, és força més dèbil en quan a capacitat i possibilitat d’acció. I a més, dissortadament, en alguns casos amb algú dins d’ell que sembla tenir massa necessitat de marcar diferències amb l’altre. Així com avançar molt ràpidament cap al futur, quan amb prou feines podem definir el present. I també caent en la trampa d’escoltar segons quins cants de sirenes. Deixem, però, a banda això, i anem pels possibles aliats.
Quan a forces parlamentàries que accepten al referèndum, no declaradament contraries si més no, són aquelles que formen al Parlament part d’allò que ja fa temps vaig definir com a magma, definició que després l’he vist escrit per altres. I en aquest moment, estan totes ells dins de Catalunya Sí que es Pot, formació que en el fons, i sembla un acudit, més aviat és un considerable poti-poti: Podem, Comuns, IC, EUiA, EQUO, algun independent… Magma en el qual tots afirmen estar d’acord amb què un dia o altre caldrà fer un referèndum, però val més no córrer no sigui que caiguem…  I en el que finalment Podem –franquícia catalana de Podemos i amb Albano Dante al capdavant– ha acabat per ser qui talla el bacallà i s’alça com a força hegemònica.

L’interessant debat Dante-Gabriel
Anem, doncs, per Podem. Diuen que estan d’acord amb fer un referèndum, que és una cosa d’allò més democràtica. Sense definir si estan pel sí o pel no, i a celebrar preferiblement quan tinguin el govern a Espanya, moment en el qual acordaran fer una cosa tan complexa com és una nació plurinacional. Sobre aquest oxímoron això ja he escrit, i no val la pena tornar-hi. Del que sí que val la pena comentar, és el debat celebrat a l’Ateneu Barcelonès entre l’Albano Dante i l’Anna Gabriel. No sé si l’heu vist a Vilaweb. Penso que val la pena veure’l. I reflexionar.
Si dividim aquest debat en tres parts, la primera part va estar dedicada a comparar sistemes d’organització, bàsicament les assemblees, entre Podemos i CUP. I cal dir que l’Anna hi va guanyar amb diferència. Però la cosa va canviar quan des de les alçàries organitzatives, es va baixar al fet concret del referèndum. Aquí l’Albano va de desenvolupar un llarg, i confós, curs de demagògia. Unes descarades excuses de mal pagador. Un ni sí ni no sinó que tot el contrari, que no va saber ser respost per la l’Anna.

El llast del referèndum, segons l’Albano, és que dissortadament els caps visibles eren els de la dreta. Els representants de la burgesia catalana amb els seus pressupostos, etcètera. Per finalment dir que el que cal és esperar a que l’esquerra, o sigui Podemos, tinguí el govern a Espanya a fi de construir allò de la nació plurinacional (al final va parlar fins i tot de Portugal i Córcega!). Tot això amb una verborrea densa i extensa, i solament que algunes puntualitzacions de Gabriel.
Sobre la concentració de cap a quaranta mil persones en suport dels tres encausats –ell hi va ser molt a desgrat, perquè al capdavall els tres són de dretes, i ell és molt d’esquerres i molt demòcrata–, dels milers de participants sols va veure que el Felip Puig. I sobre aquesta presència, que malmetia la concentració, hi va insistir una vegada i altra. Els altres trenta-nou mil nou-cents noranta-nou, no sols no van tenir cap importància per Dante, sinó que gairebé podien semblar una massa grisa aconduïda pel perillós líder, duce o capdill Puig. Cap resposta, ni tan sols cap puntualització, de Gabriel.
I un nou atac contra Mas i Puigdemont, insistint en el fet què el problema del moviment independentista, i del referèndum, és tot just que en ell estan aquests dos representants de la dreta, amb els seus pressupostos, les seves ambigüitats, etcètera, etcètera. Fins i tot va dir que ens estan enganyant a tots perquè en aquest procés no expliquen res, no ensenyen les cartes. Jo, personalment, no se si les tenen o no. El que sí que sé, és que en els preparatius d’una batalla, cap Estat Major no va explicant de manera oberta quin és seu el pla de combat, ajudant així a què l’enemic estigui previngut. I pel que vaig veure i sentir en aquest debat, molt menys a l’Albano Dante. I la Gabriel tampoc no va sortir al pas de tota la llarga, confosa i demagògica verborrea d’Albano. Per cert, ningú no va parlar de les dretes espanyoles presents a Catalunya i al seu Parlament. Curiós, oi?
I finalment, unes per a mi interessants dades. Es tractava d’un debat obert, amb públic que podia intervenir. Doncs bé. D’acord amb el vídeo penjat a Vilaweb, l’acte sencer va durar una hora quaranta-sis minuts. Els primers quaranta minuts, van ser dedicats a explicar i debatre els sistemes organitzatius propis, amb les dues intervencions equilibrades en el temps. Altres quaranta a la qüestió del referèndum, amb pràcticament el doble de temps a càrrec d’Albano respecte d’Anna. I sols vint-i-cinc a la intervenció del públic. També amb llargues respostes d’Albano, qui cada vegada em sembla més que com passa amb tots aquells que presenten connotacions de pensament totalitari, com que disposa de la veritat absoluta no està disposat a permetre que els altres s’equivoquin. I qui vulgui que tregui conclusions.
Comparar aquest debat titulat Ni pipa de la pau ni destral de guerra, celebrat entre Puigdemont i Gabriel al programa El punt zero d’El Punt Avui, no té color. Hi va haver força més alçada en tots dos, i el públic va disposar del mateix temps per intervenir que els dos polítics.

Catalunya Sí que es Pot
Tornem a Catalunya Sí que es Pot, prescindint de Podemos, qui de fet ja s’ha desenganxat. Ara CSQEP –cada vegada és més difícil escriure les sigles dels partits o el que siguin–, té un dels seus diputats, Nuet, amenaçat de judici. Com sigui que Franco Rabell (perquè s’avergonyeix del cognom del seu pare, que suposo no era pas el dictador?) va criticar al trio ja jutjat per la seva estratègia de defensa –negar que havien conculcat cap llei, perquè quan el TC els va dir que prohibia l’acte del 9N s’havien retirat tranquil·lament– Franco Rabell va dir amb força petulància que si un fa un acte de desobediència, ha de ser conseqüent i afrontar les conseqüències, i no negar que ha desobeït.
Això ho va dir al Parlament, aixecant grans aplaudiments entre els seus… i també entre els diputats socialistes, ciutadanistes i pepeistes. No sé si sap l’amic Rabell que Wilhelm Liebknecht, amic de Marx i diputat socialdemòcrata –d’aquella socialdemocràcia d’aleshores, un respecte– al Reichstag, un dia que una intervenció seva va ser aplaudida pels adversaris va deixar anar: “Quina bestiesa hauré dit, que m’han aplaudit els dels bancs de la dreta”.
I vet aquí quina qüestió li ha caigut al damunt. Dels cinc possibles acusats, quatre mantindran que haver votat el que van votar, no era pas desobeir res, perquè el funcionament d’un Parlament no està subjecte a res que ho impedeixi, incloent-hi el TC. Però… ¿què dirà Franco Rabell que ha de fer el Nuet? Cantar la palinòdia i declarar que, efectivament, va desobeir? Declarar-lo amb orgull? Negar que el seu vot va ser un acte de desobediència, si no que dignitat?
És evident que amb aliats així no es pot anar ni tan sols a la cantonada de l’esquina. I havent arribat aquí, he de dir que conec al Nuet fa una pila d’anys. Era un bon nano. I malgrat que fa també una pila d’anys que no ens veiem, em sembla que segueix sent un bon nano. Cosa que si bé en política no sempre és un elogi. En aquest cas, sí.
I encara queda altra suposada aliada, la més aviat oportunista que no populista Ada Colau, que ja comentaré altre dia. Per avui, amigues i amics, rebeu una forta salutació i fins a la setmana vinent. Amicalment
Francesc Font

Pròxim lliurament:  La incompleta formació d’una Nació Espanyola i b)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!