Amics i amigues:
la carta d’aquesta setmana no respon al que estava enunciat a l’anterior. La causa d’aquest canvi és la curiosament ben oportuna aparició d’un llibre de Joan Lluís Marfany, oportunitat penso que gens casual. Canvio així el contingut previst sense per això sortir-me’n de la qüestió que tenia previst abordar.
El llibre, un sòlid volum de més de 900 pàgines que du el llarg títol de Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença, ha merescut un tracte força insòlit en aquest món nostre, poc amic de perdre el temps fent-se ressò de productes historiogràfics. Més encara d’aquest gruix i que, farcits pel que sembla de documentació, tracten sobre una època que ja ha estat més que estudiada des de molt diversos aspectes per gent com Vicens Vives, Fontana, Termes, Soldevila, Rovira i Virgili i un llarg etcètera.
Malgrat això que acabo de dir, la seva aparició ha merescut una extensa entrevista de l’autor a Can Cuní, feta tot just l’endemà de l’acte de Brussel·les, el qual no va merèixer cap menció per part del sovint massa prepotent Cuní, ni tampoc de la impetuosa i confessa independentista Rahola–, més altra llarga entrevista publicada a Vilaweb, més dos extensos articles a La Vanguardia i a El Periódico, tots quatre fent lloances a tot el que diu i que descobreix al llibre. Més prudents comentaris a l’Ara i Punt Diari… No està malament.
Cal dir primer que res que no he llegit cap de les més de 900 pàgines d’aquest llibre, per la qual cosa els comentaris que faré són a partir de l’entrevista publicada a Vilaweb, en la que l’autor s’esplaia d’allò més, i els articles ja mencionats. Però també cal dir que a banda quin sigui el contingut, que ja ho veuré més endavant –més de nou-centes pàgines no es llegeixen aprofitant un cap de setmana–, la gran majoria que hagi vist l’entrevista del Cuní, sàviament decantada cap al que mana el senyor Godó com és norma en ell quan es tracta d’aquesta qüestió, o s’hagi llegit alguns dels articles mencionats, no es previsible que abordin el sòlid volum. I el més probable és que es quedin amb allò que han sentit o llegit, i prou. Amb la música, però no amb la lletra de la cançó. Dit això, anem per algunes coses que m’han cridat l’atenció
La invenció d’Espanya?
“Això d’Espanya s’inventa durant la guerra de la independència”, diu Marfany. Penso que no és ben bé així. Al llarg d’un segle, la monarquia borbònica havia efectuat una unificació legislativa, havia fet de Madrid el centre únic polític i de decisió, havia creat una xarxa radial de carreteres en la que totes elles conflueixen en aquest centre de poder, trencat les barreres i privilegis territorials existents entre els súbdits de la Corona d’Aragó i els de les de Castella i Lleó, de manera que els primers tenien accés a càrrecs que els havien estat vedats amb els Àustries i amb la nova dinastia un català podia ser virrei del Perú, un altre encapçalar una companyia de voluntaris catalans i acompanyats de frares mallorquins colonitzar Califòrnia en nom del rei d’Espanya. i amb Carles III es va poder comerciar amb Amèrica des de ports catalans….
Per altra banda, la crida dels dos alcaldes de Móstoles feta el 1808 davant l’intent francès de substituir el rei, es fa no en nom de la monarquia sinó que de la pàtria. Diu concretament que els francesos: “han tomado la ofensa sobre este pueblo capital y las tropas españolas (…). Somos españoles y es necesario que muramos por el rey y por la patria”. O sigui, si hi ha “tropes espanyoles” i “espanyols”, penso que és evident que hi ha alguna cosa, algun territori, que es diu Espanya, que és també definida com a “pàtria”. Ara bé, és evident que totes aquestes definicions les hem d’entendre dins del context d’allò que aviat es diria antic règim.
El que si s’assumeix de manera àmplia en el context d’aquella guerra –que a Catalunya, sempre una mica diferents malgrat tot rebrà el nom de Guerra del Francès–, un estrany aiguabarreig de fanatisme religiós, de revolta popular, de defensa dels valors de la vella monarquia absoluta, d’expressió de sincer patriotisme, de refús de l’imperialisme napoleònic i assumpció de les idees bàsiques del que havia estat la Revolució Francesa, és la concepció de Nació, de Nació espanyola. Així, amb inicial majúscula, tal com s’expressa el 1812 en l’article 1r de la Constitució dita de Cadis: “La Nación espanyola es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios”. D’això en parlarem a la propera carta.
La qüestió de la burgesia catalana
Altra cosa que em crida l’atenció, dita per un historiador que tothom defineix com marxista, és que Marfany deixa anar a l’entrevista a Vilaweb, i d’una manera més aviat desqualificadora, que la burgesia catalana no sols no va qüestionar la formació de la Nació espanyola, sinó que va contribuir amb entusiasme a formar-la: “perquè per la burgesia (la catalana) motor de tot això, l’estat nació és important perquè és la construcció del mercat espanyol”. Sense concretar, però, de quin sector d’aquesta burgesia parla. Perquè a la Catalunya del segle XIX, tan membres de la burgesia eren una bona part dels qui el 1843, encapçalats per l’advocat Bosch i Tolsà qui la nit anterior havia invocat la pàtria catalana, intenten assaltar la Ciutadella –Bosch i Tolsà i molts més van morir en l’intent– com Joan Prim, qui va reprimir durament aquest intent, i després va manar bombardejar Barcelona des de Montjuïc.
A banda d’això, que la burgesia industrial i comercial catalana era entusiasta constructora de l’estat nació espanyol no és pas cap descobriment. Ni tampoc cap anomalia, ja que el concepte nació era tot just el seu concepte. I és que el 1812 i amb la proclamació de la Constitució de Cadis, s’inicia a Espanya una revolució, la liberal, impulsada i encapçalada, sovint en el sentit físic i amb armes a la mà, per la, o les, burgesies. Que són la classe revolucionària d’aquell moment. Com sap tothom que tingui una mínima concepció dialèctica de la història.
Escriu Karl Marx a La burgesia i la contrarevolució (desembre 1848) que en les revolucions anglesa (1648) i francesa (1789) havia triomfat la burgesia: “que significava aleshores el triomf d’un nou règim social, el triomf de la propietat burgesa sobre la propietat feudal, de la nació sobre el provincialisme, de la concurrència sobre els gremis, de la partició sobre la progenitura, del sotmetiment de la terra al propietari sobre el sotmetiment del propietari a la terra, de la il·lustració sobre la superstició, de la família sobre el llinatge, de la indústria sobre la mandra heroica, del dret burgès sobre els privilegis medievals”.
Durant anys són els liberals, o sigui les burgesies, els qui arreu d’Europa estan en lluita –sovint en el sentit físic del terme– contra el vell règim encara existent amb el fi de construir un estat constitucional. I, naturalment, primer en defensa i després imposant, la seva concepció d’estat, de societat, i els seus interessos de classe. Perquè no veure-ho així, és ignorar que les classes, totes, tenen interessos propis. I que entre aquests interessos estava aleshores, i també ara mateix, la necessitat que tenen els fabricants de coses, les que siguin, de crear un mercat a fi de vendre-les a algú. Aleshores teixits i productes de ferreteria, ara smartphons d’ultimíssima generació. La qüestió, ara, no està a menysprear o bescantar aquella burgesia de fa pràcticament dos-cents anys, sinó que en veure com se substitueixen els seus valors, concepcions i interessos, encara vigents, per uns altres de més avançats.
Però és més. Al llarg del segle XIX, que és quan s’intenta construir la Nació espanyola, no sols la gran burgesia catalana, sinó que tampoc les classes mitjanes, ni els menestrals, ni els obrers, ni els camperols, ni tampoc els grups socialistes utòpics o no incloent-hi els federalistes que sols existeixen que a Catalunya, qüestionen ni posen en dubte la seva pertinença a un ens territorial que globalment se’n diu Espanya. A una nació que es diu espanyola. No és fins a cap a finals del segle quan apareixen discrepància amb contingut polític, i també econòmic, sobre aquella Espanya. Discrepàncies encapçalades tot just per membres de la burgesia, alguns fins i tot de les darreres fornades de la Renaixença, quan per la qüestió del proteccionisme xoquen amb la monarquia de la Restauració.
Per cert, i ja ho comentaré més extensament a una propera carta, totes aquelles lluites que van fer les burgesies revolucionàries, catalana, espanyola i europees, contra els antics règims encara dominants, lluites de les quals van néixer els actuals estats i les actuals societats demòcratic burgeses, es van fer conculcant, menyspreant i desafiant les diferents legalitats vigents en aquells moments. Val la pena ser-ne conscient.
Això de la Renaixença
Tampoc no entenc la desqualificació de la Renaixença. No és pas cap descobriment que la gent, els prohoms de la Renaixença, eren bàsicament gent conservadora. D’ordre. Fins i tot reaccionària. De la mateixa manera que el romanticisme, del qual havien begut i que en els seus inicis havia estat un revulsiu davant un racionalisme, davant d’una raó que havia creat monstres, ja era aleshores un moviment reaccionari arreu d’Europa.
Els prohoms de la Renaixença eren una gent que evidentment no qüestionava la monarquia espanyola, encara que sí algunes de les seves formes de governar. Una gent per qui el català escrit possiblement era més una llengua per la literatura que no per les coses de la vida quotidiana, però que penso que és més aviat ridícul dir que sols l’usaven que pels Jocs Florals, com diu de manera menyspreativa Marfany. Mé encara que hagués estat així, en usar-la públicament en un acte solemne, li donaven una categoria cultural i fins i tot intel·lectual que feia que ningú, pagès, obrer, menestral o burgès s’avergonyís d’ella. Com sí que va passar amb altres llengües peninsulars. Era un acte que feia que el que cantaven els cors de Clavé, formats per obrers, fossin un vessant popular, però no inferior, del que escrivien els prohoms jocfloralescos.
I és ben cert que l’Oda a la Pàtria d’Aribau (1838) és un text ocasional. La simple felicitació d’aniversari d’un alt empleat, delegat a Madrid, al seu patró, el banquer Gaspar Remisa. Però la fa en català, que és la llengua familiar fins i tot entre patró i empleat. La que tots dos usen quan parlen entre ells, per més que ho facin en castellà quan s’escriuen. Ara bé agradi o no, si aquesta ben modesta i ocasional poesia va tenir i l’impacte que va tenir, va ser perquè malgrat la sistemàtica persecució a la qual estava sotmès el català des de feia més d’un segle, hi havia un terreny que era fèrtil en molt diferents sectors de la societat catalana d’aleshores. No solament en els sectors ”baixos”.
I és així que amb ella s’inicia un moviment literari que quan va esgotar-se, com qualsevol altre moviment, no sols no desapareix sinó que donarà pas a l’èpic Verdaguer, als realistes Narcís Oller i Guimerà, al modernista Maragall, al moviment noucentista amb Riba i Carner, al científic Fabra, a la inaudita en moltes llengües amb estat Col·lecció Bernat Metge, a la Nova Cançó i fins i tot a l’estrany fenomen que malgrat totes les persecucions, malgrat ser la llengua d’una petita comunitat sense estat propi, el català està present a molt diferents departaments i càtedres d’universitats i centres de recerca científica.
Ho sento, però per més que avui Rubió i Ors, que signava les seves poesies com Lo gayter del Llobregat, Milà i Fontanals o Víctor Balaguer ens siguin més que desfasats i els Jocs Florals fins i tot ridículs, també ens van ser indispensables perquè Catalunya no acabés sent una Galícia o una Provença.
Bastants més coses podria dir de les entrevistes o comentaris sobre aquest llibre, però deixe-m’ho aquí. Insistint, però, que sabent una mica de les posicions de Marfany davant el moviment independentista, ni la seva aparició ni la gran acollida publicitària que ha tingut, em semblen gens casuals i gens innocents.
I prou per avui, amigues i amics. Rebeu una cordial salutació i fins a la setmana vinent.
Francesc Font
Pròxim lliurament: La incompleta formació d’una Nació Espanyola a)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!