Divendres, 10 de febrer de 2017
57a carta: Referèndum VII. La impossible formació de la Nació espanyola a)
Amics i amigues:
primer que res, he de demanar disculpes per la més que irregular i molt descurada redacció de les darreres cartes. Incloent la seva numeració. La raó ha estat doble. Per una banda jo no estava tan recuperat com pensava, i per l’altra la Mercè ha tingut un seguit de complicacions també mèdiques, fins i tot clíniques, la qual cosa ha creat un quadre més aviat complicat. I ha passat que en cops de fer una aturada tècnica, que era el que potser pertocava, he estat trametent amb força descurança els esborranys previs que anava preparant sense acabar de fer una correcció mínimament seriosa. Tant és així, que fins i tot una cosa tan senzilla i mecànica com és la seva numeració, ha estat incorrecta.
Deia la meva àvia allò de Déu ens en guard d’un ja està fet. Malgrat això, pels qui segueixen aquestes cartes, diré que entre els pròxims dissabte i diumenge trametré una versió correcta, que no conté cap canvi de continguts, esclar. Torno a demanar disculpes, i ara anem per això d’una nació que va ser la tercera del món que es va declarar com a tal, però que en realitat no ha estat capaç de formar-se quant a formació nacional consolidada.
Com passa sovint amb el llenguatge social i polític, els canvis d’època fan que una mateixa paraula canvïi de significat. La paraula nació és molt antiga, però el concepte actual de Nació (amb inicial majúscula, quasi que majestàtica), neix amb la Revolució Francesa, i es consolida al llarg del segle XIX. És per tant un fenomen polític propi de les burgesies triomfants. Recorda Pierre Vilar a Iniciació al vocabulari de les anàlisis històriques, que en la batalla de Valmy (1792), un batalló de la Convenció format bàsicament per ciutadans de París i rodals poc formats quant a soldats, va ser atacat per forces prussianes, amb prou experiència militar. Però els francesos, en cops de fugir a la desbandada com el atacants preveien, fan un ferotge contraatac a la baioneta al crit de Visca la Nació!. Els prussians sorpresos van retrocedir i Valmy va ser la primera victòria militar dels revolucionaris francesos. No és pas un fet anecdòtic. Apel·lar a la nació com un ens viu, dinàmic, era aleshores parlar de Constitució i de ciutadans, i no de drets divins o de súbdits.
La Nació a la Constitució de Cadis
Vint anys després, el 1812, a una ciutat paradoxalment assetjada per les tropes napoleòniques, Cadis, després de llargs mesos de discussions i debats es proclama una Constitució. La tercera de la història després de la dels EUA (1787), i França (1791). Ja a la carta anterior reproduïa el seu Article 1r. “La Nación espanyola es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios”, al qual cal afegir l’Article 3r.: “La soberanía reside esencialmente en la Nación, y por lo mismo pertenece a ésta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales”.
Aquest article tercer té dos elements importants. El primer és que fa que el rei, la monarquia deixi de ser poder legislatiu, judicial i executiu, o sigui absolut, per causa de l’origen sacre del poder reial, Ara la sobirania s’ha dessacralitzat i ha passat a la Nació, reunió de tots els espanyols. És el triomf de la burgesia, la qual al capdavall aspira a tenir al poder i des d’ell organitzar el seu model de societat. Model que amb totes les evolucions i variants que s’han succeït, segueix sent en essència aquest en el que ara mateix encara estem.
El segon, força important per nosaltres en aquest moment, és l’afirmació d’arrel jacobina, però que ja formava part de la monarquia dels borbons, que no existeixen particularismes nacionals. Sols hi ha que una Nació, la qual és l’única que té dret a establir les lleis fonamentals. Si llegim el 2n paràgraf de l’Article 1r de l’actual Constitució Espanyola, veurem que reprodueix plenament, quasi que literalment, aquell 3r Article de la de 1812.
No tothom va estar d’acord, però. Al llarg dels debats alguns diputats catalans van intentar que es restauressin institucions catalanes anteriors al 1714, però res no va ser acceptat. La unitat de la Nació espanyola havia de ser fèrria i sense fissures. Davant d’això, el diputat Felip d’Aner i d’Esteve, aranès per cert, va exclamar: “Nadie es capaz de hacer que los catalanes se olviden de que son catalanes”. Alhora que el diputat extremeny Diego Muñoz Torrero deia: “Estamos hablando com si la Nación española no fuera más que reinos y estados diferentes. Si viniese un extranjero que no nos conociese, podria decir que tenemos entre nosotros seis o siete naciones diferentes” i ja tenim el punt de partida del mateix debat que tenim ara. En aquell moment, però, I la cosa va acabar aquí, perquè aquella Constitució representava no una passa sinò que un gran salt endavant i l’eliminació del nefast vell règim.
I això va ser així, perquè el concepte nació duia incorporat el de liberalisme –mot que s’exportaria a moltes altres llengües europees–, en aquells moments equivalent a progressisme, a llibertats i drets dels ciutadans davant el poder de les monarquies, i per tant aquesta idea de les llibertats que significava el liberalisme va primar sobre el que en aquell moment podia semblar un retorn al passat. Anterior als borbons, i per tant encara més passat. I ara anem cap a dues noves revolucions burgeses.
Temps de revolucions
Passada aquella gran tempesta que havia estat Napleó, i reaccionant a la restauració del vell ordre que havia dut a terme la Santa Aliança, s’inicia un procés de recuperació de les idees bàsiques de la Revolució Francesa. I amb ell un seguit de moviments revolucionaris.
Els més importants neixen a França i s’estenen cap a l’Est. Són les revolucions de 1830 i 1848-49. La de 1830 dona peu a un important quadre de la història de la pintura, La Llibertat guiant el poble, de Delacroix. Important per diversos motius. Un és l’estrictament estètic, pictòric, ja que té una gran força dinàmica amb la mítica Marianne, símbol de la llibertat i de la República, avançant seguida pel poble en lluita, lluita activa i no pas passiva. Altre és el clar compromís polític de l’artista, cosa que li va valdre per llargs anys el menyspreu i marginació dels popes que controlaven l’Acadèmia.
I també perquè per primer cop en el món de la pintura, una escena de batalla no està protagonitzada per gent important: reis, generals o grans herois, sinó que per gent anònima que representa els diferents estaments que el 1830 es van llançar al carrer a París i altres ciutats franceses. Així, darrere de la Llibertat, seguint-la, veiem: el noiet timbaler, el burgès cofat amb un barret de copa, un home que pot ser un treballador o un menestral, uns quants morts per terra en primer terme i darrere una massa diversa… Tots brandant armes. Però tots civils. No hi ha cap personatge uniformat, cap militar. És la viva imatge plàstica del poble en armes.
De la revolució de 1848-49 se sap de les dures lluites a diverses ciutats, principalment alemanyes i hongareses. I en totes les imatges gràfiques que han arribat fins nosaltres, es repeteix el mateix fet. També els qui encapçalen la revolta i lluiten a les barricades són civils. A Dresden, un dels llocs on va ser més dura la lluita i la repressió, hi van participar activament fins i tot grans i reputats artistes del Teatre Reial de l’Òpera, el qual va acabar destruït per les flames. Entre ells estava l’arquitecte que l’havia construït, els dos directors de l’orquestra reial més cantants i compositors. I alguns ho van pagar molt car en la repressió posterior.
Malgrat tot, la Revolució del 1848 significa el final de les revolucions burgeses, ja que d’una manera o altra, la gran burgesia aconsegueix una bona part dels seus objectius, signant així una mena d’aliança amb les antigues aristocràcies. Aliança que a partir d’aquell moment li permetrà compartir i ser part del poder. Tots just l’article de Marx, La burgesia i la contrarevolució, del qual es reproduïa un llarg paràgraf a la carta anterior, és una crítica a aquesta aliança.
Tornem a Espanya
Amb la participació de veritables degenerats, si no és que veritables tarats mentals com el Comte d’Espanya a Catalunya, Ferran VII restaura una monarquia absolutista sens parió als països de l’entorn d’aquell moment. I comença un llarg període de persecució i sagnants repressions contra les idees liberals i els seus partidaris.
Com a reacció hi ha un seguit d’aixecaments de caràcter liberal. Aquests, però, tenen una gran diferència de les revolucions que es desfermaran més enllà dels Pirineus. Són bàsicament promoguts i encapçalades per militars. Són els famosos pronunciamientos. Cal dir que els qui hi participen se la juguen en el sentit més directe del terme, i fins i tot alguns generals: Lacy, Riego, Porlier, Torrijos, Martín Diez el Empecinado… i esclar, també anònims comandants, capitans, tinents, sergents, etcètera, acaben sent executats. Ara bé, es vulgui o no, aquestes revoltes, revolucionàries en el seu esperit, tenen sentor de caserna. De disciplina, jerarquia i escalafó militar. I en elles els civils que hi participen sempre tenen un caràcter subsidiari. La qual cosa no els estalvia de la forca, o del garrot.
Mort Ferran (1833), la seva filla Isabel II és discutida quant a hereva, com havia decidit el seu pare. Els sectors menys reaccionaris de la Cort li donen suport i els més la refusen, així com a la seva mare, Maria Cristina, en qualitat de regent. Hi ha el primer alçament carlí, mare i filla cerquen suport en els sectors liberals moderats i comença una llarga etapa, fins al 1868, de paròdia de monarquia constitucional. Sovint controlada i administrada per militars, dits “espadones”, pertanyents als sectors més moderats del liberalisme i que normalment són part de l’oligarquia agrícola del centre i sud d’Espanya.
Havent arribat aquí. ¿perquè aquest llarg viatge, massa ràpid per altra banda, al segle XIX, i que sembla apartar-se de la qüestió actual del referèndum? Doncs perquè al llarg de pràcticament tot aquest segle ningú, progressista o reaccionari, noble, burgès o classe popular, té cap dubte de la unitat de la Nació espanyola i de la seva pertinença a aquesta nació. Però a Catalunya s’està produint allò que després se’n dirà revolució industrial. La nostra, esclar.
Al segle anterior, amb l’apertura per Carles III de ports catalans al comerç amb Amèrica (1788), prop de Barcelona, concretament a un ample territori situat a l’altra banda de la Riera Bogatell, que era la frontera entre tots dos municipis, aquesta apertura havia potenciat una interessant preindustrialització. Amb capital provinent d’alguns terratinents –un interessant aliatge del món agrari i l’industrial– s’havien ampliat algunes petites fàbriques de teixits, i també creat de noves de mida força considerable per l’època, que s’especialitzen en la fabricació de teixits de cotó o lli. Estan estampats amb grans dibuixos que agraden molt allà al que encara en deien les Índies, i per això aquests teixits són dits indianes.
La Guerra del Francès va arruïnar aquelles fàbriques. I per si era poc, entre el 1808 i el 1830 tots els territoris espanyols continentals de l'”altre hemisferi” es van independitzar i el seu mercat va passar a ser controlat pels anglesos. Allò va ser el final d’un petit somni. Però el 1832 es funda a Barcelona El Vapor Bonaplata, la primera fàbrica de la Península que incorpora el vapor com a força motriu.
És l’inici de la revolució industrial a Catalunya, la que crearà una veritable burgesia. Una burgesia que per una banda crearà aviat la seva classe antagònica, el proletariat, i que per altra acabarà xocant amb els interessos de l’oligarquia agrària castellano andalusa, que és la que controla l’estat i l’exèrcit i s considera la veritable Espanya.
Però això, amigues i amics, ho deixarem per la setmana vinent. Amicalment, com sempre
Francesc Font
Pròxim lliurament: La incompleta formació d’una Nació Espanyola i b)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!