Amigues i amics:
potser cal dir que en aquest seguit de cartes que us estic trametent, ni intento donar cap alternativa, ni molt menys cap solució a com s’estan esdevenint les coses al voltant del possible referèndum d’autodeterminació. Simplement tenen la intenció de posar negre sobre blanc com veiem les coses i que opinem, jo i en molts aspectes també la Mercè, aquest llarg meandre –el qual inclou una cada cop més ambigua acció d’Oriol Junqueras– que es coneix amb l’eufemisme de “el procés”. Però contra el mode actual de pensar, parlar i actuar com si els orígens del que està passant avui es remunten a abans-d’ahir per la tarda, retrocedim una miqueta en el temps.
Una mica d’història
Per començar, fixem-nos que allò que va començar dient-se dret a decidir, que dit així no deixa de ser una cosa abstracta, de seguida va trobar una resposta aparentment objectiva, però també objectivament cínica, tant per part dels dits unionistes com d’una bona part dels que es diuen federalistes, tot dient: ja vam decidir l’any 1978, quan es va fer el referèndum que va aprovar la Constitució. Fent així esdevenir aquell acte tan manipulat, en la presentació de les noves Taules de la Llei. Immutables i eternes.
Però abans que unionistes i federalitzants s’alarmessin, el 10 de juny del 2010 i convocats per una entitat de gran prestigi cultural, però no massa coneguda entre bona part de la ciutadania, Òmnium Cultural, i altra, l’ANC, entitat pràcticament desconeguda –van haver d’explicar que no eren l’Assemblea Nacional de Catalunya ressuscitada, sinó que l’Assemblea Nacional Catalana– convocaven a manifestar-se contra la brutal retallada d’un Estatut que ja havia estat prèviament retallat.
El lema era “Som una nació. Nosaltres decidim”, i l’èxit, els centenars de milers d’assistents, va sorprendre tothom, penso que fins i tot els convocants. I molt possiblement que molts convergents, entre ells Mas, van caure aquell dia del seu burret autonòmic. Alhora que altres, i no parlem ja de la més gran part d’Unió, es van espantar. I és que allò ja no eren les migrades i en bona part marginals manifestacions dels darrers 11 de Setembre. Allò era una ciutadania en marxa.
Després es va pujar un graó i va començar a sonar al mot sobirania, amb els seus diferents derivats: sobiranisme, partit sobiranista, etcètera.
Ara bé, mentre que aquests eufemismes, volguts o involuntaris, apareixien en els espais i àmbits oficials dels sectors i organitzacions més o menys moderadament catalanistes, alguns dels quals començaven a “soberanitzar-se”, al carrer el ciutadà corrent, es deixava d’eufemismes i cridava in-inde-independènci-à, amb un curiós respecte a la divisió sil·làbica del català que no utilitzem cap de nosaltres. Començant pel conjunt de membres de l’Institut d’Estudis Catalans.
Era, és, un crit consigna que espontàniament va començar a vibrar a molt diversos llocs, moments i accions: a manifestacions i actes polítics obertament nacionalistes, a concentracions i actes populars, al camp del Barça quan es portaven 17 minuts i 14 segons de partit o al Concert de Sant Esteve al Palau de la Música Catalana després del Cant de la Senyera, etcètera. Un crit, un reclam, veritablement transversal, que es diu ara.
Acabat aquest primer període, i en algun cas penso més empès per aquells que no cridaven pas so-sobi-sobiranisme o alguna cosa semblant, sinó que directament independència, que no pas per convenciment propi, aquest darrer mot, aquest concepte, es va obrir pas. I val la pena remarcar això. Es va obrir pas no per causa de pressions oficials o des del poder polític sobre els ciutadans, sinó que a la inversa. Cosa que mai no ha entès ni mai no podrà entendre això que designem genèricament com Madrid. I va ser sota aquesta pressió que ja es va començar a parlar en diversos àmbits oficials d’un procés d’autodeterminació camí de la independència, després simplement procés. I que es va dissenyar un full de ruta que sols coneixien, i coneixen, ara mateix que els iniciats i altra gent de confiança. De moment la plebs, perdó, la ciutadania, queda fora d’aquesta ruta. Cosa de la qual ja en parlarem a la propera carta.
Referèndum, ¿quin?
i ara, darrerament, i en el que a parer meu no sé ben bé si és el súmmum de la imaginació, quasi que en el territori del non sense i per tant d’acció pròpia de l’Alícia al país de les Merabolles… o bé una expressió de desconcert i fins i tot d’impotència. O d’incapacitat de sumar forces aconseguint allò que es diu massa crítica, una massa crítica que permeti fer saltar algunes coses pels aires. Cosa que penso que és imprescindible si es vol construir una República Catalana que escombri de debò massa escombraries i runa acumulada. Però darrerament el que s’ha estat fent és presentar una solució màgica: l’acord pel referèndum pactat… i avui mateix Puigdemont deia que vinculant i efectiu.
Deixant de banda aquesta darrere definició de referèndum vinculant i efectiu, que no deixa de ser una simple per més que sonora redundància –com dir cansalada de porc, posem per cas–, perquè un referèndum que no sigui efectiu i vinculant no passa de ser un plebiscit, una consulta a la plebs i poca cosa més, la idea d’un referèndum pactat ja m’agrada. Sí. Fer un referèndum d’autodeterminació de manera legal i civilitzada, com al Quebec o Escòcia. Amb uns cantant les excel·lències, virtuts i avantatges de la unió, i altres fent el mateix amb les excel·lències, virtuts i avantatges de la separació… I que sigui el poble sobirà qui decideixi. Sí, jo i a Mercè ens hi apuntem…
Un sol, i no petit problema, però. Pactat, amb qui? Amb el govern espanyol? Amb el Mariano, la Soraya, la Susana, el Fernàndez Vara, l’Urkullu…? I que ningú pensi que posar aquí l’Iñigo Urkullu ha estat un error. En absolut.
En la propera carta, explicaré les raons de la impossibilitat, històrica de posar legalment en qüestió la indissoluble unitat d’Espanya, concepció aquesta bàsica en el moll de l’os del nacionalisme castellanoespanyol. I també de les molt menys èpiques i patriòtiques raons socioeconòmiques per les que algunes autonomies no poden permetre que se les escapi la vaca que tenen agafada per les mamelles. I aquí entra Urkullu i Euskadi.
I prou per avui, amics i amigues. Rebeu, com sempre, les meves més cordials salutacions, i fins a la setmana propera.
Francesc Font
Pròxim lliurament. Les raons d’una impossibilitat
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!