Amics i amigues:
abans que res vull dir-vos que per raons d’estar sotmès a un seguit de proves i anàlisis que em van deixar una mica atabalat, la carta de la setmana passada, que havia de dur el títol de Sobre la gran “democràcia americana” I, va sortir sense ell. I també que ara, com que després de 49 setmanes ja parlo amb vosaltres amb tota confiança, us dic que trameto aquesta carta en dimarts i no en dijous o divendres com és habitual perquè, de sobte i diguem-ne que per raons clíniques, resulta que a partir d’aquest dijous proper estaré una mica com fora de circulació. Cap a un parell de setmanes com a mínim, pel que m’han dit. Descans que possiblement allargaré fins passat festes.
Per altra banda, també és força més llarga que de costum, perquè vull deixar acabat aquest repàs a una part més que important de la veritable història d’aquests Estats Units. Aquest indiscutiblement poderós país en el qual l’aparició de Trump ha estat, i ho segueix estant, presentada com una mena d’anomalia brollada de vet a saber quina sinistra caverna.
Però no. No és així. Es vulgui o no, aquest individu, amb totes les formes particulars que vulguem, forma part de la llarga cadena de forts poders econòmics i industrials nord-americans. I també del no menys fort pensament conservador, si no obertament reaccionari, d’una gran part d’aquesta societat. Poders que ja van estar denunciats fa més de cent anys per Jack London a El taló de ferro, i que també han estat denunciats per una part de la novel·la social nord-americana –una de vegades dura novel·la social sota l’aparença de literatura de lladres i serenos– amb autors com Jim Thompson, Horace McCoy, Dashiell Hammet, etcètera.
I també per molt altres avui oblidats per la nostra esquerra. Com Sinclair Lewis, denunciador sistemàtic del veritable caràcter del capitalisme i que el 1930, en l’acte de rebre el Nobel de literatura –va ser el primer escriptor nord-americà en rebre’l– va dir, entre altres coses: “Els Estats Units és actualment el més contradictori, depriment i desassossegant país del món”. Cosa que va indignar els bons patriotes nord-americans. Aquells qui aviat s’entusiasmarien amb el Comitè d’Activitats Antiamericanes i el senador McCarthy, o ara mateix defensen l’aparentment no política, però més poderosa que qualsevol president nord-americà, Associació Nacional del Rifle.
Acabada aquesta presentació, enllaço amb la carta de la setmana passada, en la que recordava la situació dels negres als EUA. Els quals el 1966, cent anys després de l’abolició de l’esclavitud, seguien sense ser reconeguts no sols com a ciutadans, no tenien dret a vot, sinó que en molts estats ni tan sols eren subjecte de drets. De cap. I ara mateix, amb un president com Obama, els afroamericans, latinos, indis i altres subespècies, i no necessàriament els més pobres, segueixen tenint moltíssimes més grans possibilitats de ser assassinats al bell mig del carrer per la policia que els blancs purs. No parlem ja d’anar a la presó i fins i tot ser condemnats a mort sovint amb proves més que febles, si no inventades. En aquest aspecte ara mateix, i partint dels models normals de la democràcia liberal burgesa a Europa, els EUA segueixen patint una greu manca de democràcia. Incloent la laboral, en aquest cas sense distinció de races ni ètnies.
Per cert, Obama no ha aconseguit tancar Guantánamo, un centre de detenció situat en un paradís no fiscal sinó que d’experiments i aplicació de tortura física i mental.
I ara, seguim amb la història
I és que per més que han sabut vendre d’allò més bé la seva avariada mercaderia, els EUA no han estat mai un espai avançat de democràcia i de llibertat. Ni internament ni respecte de les seves relacions amb altres països. I això va començar molt aviat. Ja en la primera meitat del segle XIX, amb el miserable robatori de més de dos milions de quilòmetres quadrats de terres a Mèxic gràcies a la guerra Mèxic-USA (1846-48). Robatori iniciat, i això és interessat saber-ho, quan cap a un centenar de famílies nord-americanes va emigrar a Texas, aleshores territori mexicà, on van comprar terres i es van instal·lar. Un cop assentades van començar a fer exigències a un govern mexicà, certament no massa democràtic, i a més en una situació d’absoluta inestabilitat política.
Era una excusa, i com que tal i com esperaven no van ser atesos, es van declarar independents, Mèxic va enviar tropes per liquidar la independència. Es va produir el brutal setge i assaltament del Álamo (1836), tan mitificat pel cinema i tan útil als USA. Finalment Texas esdevindrà un estat independent amb tendències a formar part dels EUA. Cosa que impedeix Mèxic, fins que el 1844 James Knox Polk, demòcrata, guanya la presidència portant com a promesa principal el famós remember El Alamo… i annexionar Texas. Mèxic vol impedir-ho, esclata la guerra i guanyada pels nord-americans, aquests es van quedar els territoris dels actuals estats d’Arizona, Califòrnia, Nevada, Utah, Nou Mèxic, Wyoming, Kansas, Oklahoma, Texas i part de Colorado. Un bon botí de guerra
Els mexicans que hi vivien a aquests territoris, no sols van ser desplaçats a les terres més àrides, sinó que van passar a ser coses, i no pas persones. Ara mateix, mireu el tracte i consideració d’éssers inferiors, quan no de pobres covards que necessiten ser defensats per veritables homes lliures i valents, com són els americans anglosaxons, que mereixen en pel·lícules tipus western, que passen a aquells territoris. Fins i tot les que passen per progressistes.
No cal insistir en el constant i pràcticament sistemàtic extermini de desenes de tribus índies a fi d’apoderar-se dels seus territoris, però penso que sí que cal recordar com partint de la seva concepció de superioritat ètnica, moral i material, els diferents governs i presidents nord-americans –republicans o demòcrates, reaccionaris o progressistes per un igual–, definint tota l’Amèrica no anglosaxona com el seu “pati del darrere»”, han promogut invasions desproporcionades i brutals cops d’estat contra tot intent d’alliberament social; promocionat i protegit dictadors sanguinaris… El demòcrata F.D. Roosevelt, el del pseudokeynesià New Deal, va expressar de manera crua i clara la realitat. Davant d’algú que criticava la barbàrie del dictador de Nicaragua Anastasio Somoza, va deixar anar allò de “Pot ser que sigui un fill de puta, sí, però és el nostre fill de puta”.
Una cosa semblant podria ser que pensés el proclamat com gran alliberador d’Europa de la barbàrie nazi, Eisenhower, quan va encaixar la mà ben tacada de sang de Francisco Franco. Salvant així en nom del món lliure una dictadura que en aquests moments estava en oberta fallida econòmica. I permetent que a Espanya se seguís perseguint. empresonant, torturant i matant.
I per acabar aquesta part. El 1946, el successor de Roosevelt, el sempre presentat com quasi que angelical venedor de camises esdevingut president per casualitat, Harry S. Truman, també demòcrata, va crear l’Escola de les Amèriques. Una tenebrosa institució, que ha tingut diversos noms, dedicada a crear sistemes de tortura i torturadors a fi de salvar els interessos del món lliure que com és sabut coincideixen amb els USA. O a la inversa.
Es calcula que en els més de setanta anys d’existència, per ella han passat cap a 60.000 deixebles. Bàsicament policies i militars provinents des de l’Argentina fins a Guatemala. El llistat dels qui en ella i les seves continuadores amb diversos noms van estudiar amb aplicació i profit, és un llistat dels més bàrbars, cruels i en molts aspectes obertament feixistes militars i polítics sud i centre americans.
Però la capacitat de vendre la seva avariada mercaderia, incloent-hi els seus productes i modes pseudoculturals que amb tant d’entusiasme assumeix una pseudoprogressisa i molt esquerranosa –entre la que s’hi troben aquells que tant s’han indignat amb l’elecció de Trump–, ha fet que sigui de bona fe, sigui a través de mil mecanismes d’extensió de valors, sigui molta la gent a la qual molts elements de la història dels EUA quedin d’una manera o altre dissimulats, en segon pla. I com seguim comprovant ara mateix, es destaqui un fals caràcter democràtic i progressista que no suporta cap anàlisi no ja crítica, sinó que simplement mirant la veritat cara a cara. I ara que s’acosta el 19 de desembre, val la pena recordar un cas molt concret, i especialment brutal.
La invasió de Panamà
Des del 2001, cada 11 de setembre diaris i televisions pràcticament d’arreu del món recorden l’atac a les Torres Bessones de Manhattan, amb abundosa recuperació d’imatges colpidores com el segon avió estavellant-se, gent llançant-se al buit a fi de no morir cremada, espectacular caiguda de les torres, etcètera. Acció evidentment brutal i condemnable, per més que amb punts foscos en un país que sempre ha estat “oportunament” atacat: el ja mencionat el Alamo, voladura del Maine, incident del golf de Tonquín…
No es fan, però, tants recordatoris d’un altre 11 de setembre. No el nostre sinó que el del cop d’estat a Xile. Descaradament impulsat per la dita escola econòmica de Chicago, teoritzada la seva necessitat pels Chicago boys amb Milton Friedman al capdavant, finançat per l’ITT Corporation, organitzat per l’ambaixada USA i que va comptar des del primer moment amb l’activa actuació professional de torturadors ensinistrats en l’Escola de les Amèriques.
El cas que vull recordar és la invasió de Panamà per més de 20.000 soldats nord-americans sense ni tan sols prèvia declaració de guerra. L’objectiu era anar a detenir i extraditar el general Noriega, autoproclamat president de Panamà, antic col·laborador de la CIA i embolicat ens afers de narcotràfic a gran escala. Ex deixeble de l’Escola de les Amèriques.
Malgrat que Noriega era absolutament impresentable, l’acció dels USA va ser d’un menyspreu total a Panamà, als panamenys i a les normes i lleis internacionals. Però encara hi va haver un fet molt pitjor. La nit anterior a la invasió, l’aviació nord-americana va bombardejar El Chorrillo, un humil i marginal barri de Ciudad de Panamà.
Aquest bombardeig absolutament inesperat va tenir dues característiques. Una, l’absoluta inutilitat d’un atac que, per a entendre’ns, va ser com si volent capturar Mas o Puigdemont, és bombardegés la Mina o Torre Baró. I l’altra, que va ser descaradament classista. Al Chorrilo no sols no hi viva cap element del govern panameny, sinó que tampoc no hi havia cap estructura militar. Ni tan sols ciutadans que poguessin ser considerats com classe mitjana, menys encara alta.
Es va atacar als més pobres entre els pobres, i com que la majoria dels habitatges eren petites barraques de fusta i es van llançar bombes napalm, la majoria dels habitants van morir cremats. Mai no s’ha sabut la quantitat de víctimes, sí que hi va haver més morts que ferits per causa de la fragilitat de les petites construccions, el seu material principal i que va ser quan pràcticament tothom dormia. I no se sap de cert, perquè la més gran part dels cossos van ser llançats a una gran fossa comú, però es calcula que van ser entre els quatre mil i el sis mil.
Però encara, i com part d’aquesta, hi ha altra història. Pocs dies abans de l’atac, i davant les pressions i amenaces dels EUA a fi que se’ls lliurés Noriega, alguns diaris van enviar al Panamà corresponsals especials per cobrir els possibles esdeveniments. Entre aquests corresponsals estaven, per compte d’El País, Maruja Torres i Juanjo Rodríguez, fotògraf i aleshores company personal de Torres. L’endemà del bombardeig d’el Chorrillo van desembarcar marines que van atacar el dèbil i desorganitzat exèrcit panameny. A Ciutat de Panamà sembla que es van emparar dels carrers i executar allà mateix alguns soldats que s’havien rendit.
Maruja i Juanjo estaven, junt amb altres corresponsals estrangers, dins d’un hotel veient el que passava al carrer. Ell va sortir al carrer i va començar a fer fotografies. I menyspreant la seva identificació de premsa, un marine li va fotre un tret al cap, quedant immediatament mort. No volien testimonis gràfics.
En aquells moments, el president del govern espanyol era Felipe González, amb categoria de gran home d’estat, i El País era la quinta essència del progressisme d’esquerres. Ni un ni altre no van dir ni molt menys fer res. I el cas Juanjo Rodríguez es va fer fonedís en quatre dies.
I prou per avui, amigues i amics. Espero que tot vagi bé i que ja ens tornarem a trobar. Amicalment, com sempre
Francesc Font
PD. I a tots aquells que s’han espantat amb Trump, recomano que mirin atentament què està passant aquí mateix, a França, on per fer front a Le Pen els votants de la dreta francesa han escollit com a candidat seu el candidat més reaccionari que tenien a mà. Alhora que als socialistes –que ja no són pas cap meravella–, tothom ja els canta les absoltes davant les dues dretes, i més enllà no sembla haver-hi cap alternativa en condicions. I no parlem, o ja parlarem, del que està passant a molts altres països.
Sí, amics i amigues, estem en mals temps per a la lírica, que deia el meu estimat Brecht.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!