Amics i amigues:
Obama s’acomiada de la presidència dels EUA, la més gran democràcia del món democràtic –segons proclamen ells i els seus satèl·lits– fent un viatge a Grècia. Allà on va néixer la democràcia. Un gest, per tant, d’allò més simbòlic. I com que el viatge té alguna cosa a veure, o així ha estat vist per molta gent, amb el triomf de Trump, em permeto fer algunes puntualitzacions.
Per començar, és bo recordar que allò de la democràcia grega no va passar a tota Grècia, o sigui l’Hèl·lade, sinó que sols que a una ciutat, Atenes. I també que a Grècia hi havia societats tan radicalment conservadores, i fins i tot reaccionaries i enemigues de la democràcia atenenca, com Esparta, les seves ciutats aliades i els seus partidaris dins de la mateixa Atenes. Entre ells Aristòfanes, per cert.
Respecte d’aquest individu, a determinats feminismes i antibel·licismes a l’allioli anegat que s’han quedat en una lectura ahistòrica de Lisístrata, els recomano assabentar-se de quines eren les idees polítiques i socials, inclosa la misantropia tan característica dels atenencs, d’Aristòfanes. Assabentar-se que a Lisístrata s’oposa no a les guerres, sinó que a una de concreta: la del Peloponès contra la seva admirada Esparta. I també, ja posats, llegir Les parlamentàries per saber què opinava sobre les dones en general i sobre les que volien fer política en particular, i sobre el parlament com a institució. I finalment llegir també Els núvols per adonar-se’n perquè la tenia agafada amb Sòcrates, qui bandejava els déus i convidava la gent a pensar pel seu compte. Cosa que posava nerviosos als partidaris d’Esparta. Una de les societats més conservadora de la història..
Dit això, que feia temps que volia dir, ho reconec, també és bo recordar que la democràcia atenesa es basava en l’existència d’aproximadament tres esclaus per cada atenenc, que els atenencs podien votar entre altres coses els seus dirigents, sí, però que sols eren elegibles els qui pertanyien a unes elits molt determinades, i altra vegada etcètera. Ja sé que es tracta d’un temps molt allunyat, més de dos mil cinc-cents anys, i els qui som afectats pel materialisme històric tenim molt clar que no hem de jutjar coses del passat utilitzant paràmetres, quan no estereotips, del present. Però això d’una democràcia on hi ha milers d’esclaus, en la que per intentar accedir al poder és necessari formar part d’unes determinades elits, que per poder votar calgui uns certs requisits, i un altre etcètera, em sembla que podria semblar-se força a alguns aspectes de la història passada, i també actual, dels EUA.
I dit això, tornem a l’actualitat.
L’estany de les granotetes
Deia la setmana passada que força de les reaccions davant l’elecció de Trump com a nou president dels EUA –i també dels seus rodals, també– recorden aquella metàfora de la pedra llançada dins un bassiol ple de granotetes que dormen plàcidament, i que de sobte són despertades per la pedra que cau. I és que hi ha hagut una reacció de trumpfòbia que, i que ningú no s’ofengui, m’ha recordat aquella altra d’obamafilia que ara fa vuit anys es va definir com obamania. La diferència, més de detall que de fons, és que aleshores el president dels EUA va aparèixer com un miraculós salvador de la humanitat sencera i part de l’Univers, per la qual cosa fins i tot se li va regalar un premi Nobel de la Pau concedit per no se sabia, i segueix sense saber-se, quines meritòries accions.
Tot just, i per causa de la bavejant mitomania desfermada aleshores, al títol de la meva Carta per a qui la vulgui llegir, del 27 de gener de 2009, era la següent pregunta: Es pot ser cap de l’imperi i no ser imperialista? La resposta era, i penso que segueix sent-ho, òbvia. I és que a banda de tarannàs personals, existents i indiscutibles, el veritable problema no són els emperadors, sinó que l’imperi. Especialment quan trontolla i està en perill. Que podria ser la situació, i per tant la qüestió, actual.
És així que ens trobem amb què a banda de les reaccions d’estupefacció que s’han produït a alguns espais de poder tipus OTAN i UE, i de satisfacció a altres espais com a alguns sectors de la Gran Bretanya post brexit, a tots els àmbits més o menys vinculats a les diverses ultradretes europees, cada dia més abundoses… i pel que sembla també a la Xina i Rússia –atenció, les paradoxes no sempre són paradoxals–, algunes reaccions del qui als mateixos EUA podríem dir que dormien plàcidament al seu bassiol fins a despertar-se espantadíssims per la caiguda de la pedra, són veritablement dignes d’algunes de les pel·lícules dels Cohen. Aquelles que llancen una gens complaent –per més que àcidament divertida– mirada no sols sobre la que es coneix com l’Amèrica profunda, sinó que també sobre la gent que en ella hi viu.
Per a il·lustrar això que he dit, permeteu-me reproduir dues de les diverses frases recollides de gent que s’estava manifestant contra el resultat de l’elecció. Una ha estat dita als periodistes per una tal Mady Brown, la qual va dir molt indignada: “Els vells han decidit el nostre futur”. A partir d’aquesta clara expressió de desconcert, i partint de la base lògica que en el cos electoral hi ha molts més ciutadans entre els divuit i els setanta anys que entre els setanta i un i els cent la pregunta és: Si ha estat així, ¿què dallonses han estat fent els joves?
L’altra frase, dita per un manifestant anònim és la següent: “Amb la victòria de Trump, els EUA han derivat cap a la dreta”, i en aquest cas la pregunta, la meva pregunta si més no, és ¿els EUA han derivat cap a la dreta per causa de Trump? ¿No serà que ha triomfat tot just perquè els EUA són un país bàsicament de dretes?
I és que per més escarafalls que ens fem, a ell l’ha votat pràcticament la meitat dels qui han anat a fer-ho, i com ja deia a la carta anterior, tres-cents mil vots amunt o avall de més de cent vint milions, no són pas una diferència massa remarcable. I si pensem que els vots a Clinton era tots ella d’allò més progressistes, anem apanyats.
Una dada indicativa. Califòrnia, societat oberta, de conegut tarannà lliberal, majoritàriament demòcrata, ha votat Clinton, ha legalitzat la marihuana com a element “de diversió”, res d’excuses medicinals… i mantingut la pena de mort. Alguna cosa no encaixa, oi?
Més preguntes
I vet aquí una qüestió inquietant. Les bestieses llançades per Trump, les seves proclames racistes, xenòfobes, misògines i masclistes ¿li han restat vots?. O sigui, que d’haver estat menys bocamoll encara n’hauria tingut més vots que els aconseguits. ¿O bé tot just li han aportat vots perquè responen a una realitat de la societat nord-americana? ¿Del pensament profund d’una més que bona part d’aquesta societat? La del tea party, la del destí manifest de la gran nació americana, la de les estranyes esglésies espectacle, incloent l’ara aquí tan promocionat gospel, la de tots els grups partidaris de la lectura literal de La bíblia i de la retirada de les escoles de les idees darwinistes sobre l’evolució biològica… alhora que són fervents partidaris, i practicants sempre que poden, del darwinisme social.
I aquesta, en un moment de fonda crisi del model econòmic imperant des de fa cap a dos segles, aquell que va derrotar el 1989, i de manera indiscutible, el seu gran enemic, és la gran qüestió, amigues i amics. Perquè també ens està afectant a nosaltres. Als diferents estats europeus. I aquí hi tenim el constant creixement de partits i grups que van des de la dreta radical a l’ultradreta pura i dura.
I encara hi queda una darrera pregunta. ¿Són els EUA una nació democràtica, fins i tot dins dels paràmetres propis del mode democràtic burgès? ¿Ho ha estat alguna vegada al llarg de la seva història?. La resposta, la meva resposta, a la setmana vinent.
Rebeu una forta salutació
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!