Amigues i amics:
un petit apunt de materialisme d’arrel marxista: la realitat objectiva és allò que passa de debò, i no el que somiem que està passant o que desitgem que hauria de passar. Així de senzill. I la realitat objectiva d’ara mateix és que el PP, amb aquesta mena de don Tancredo de la política que és Rajoy al cap, ha assolit el poder i governarà. I ja anunciat com, de quina manera i amb quins objectius. I ho farà amb Ciudadanos actuant de sagristà, el Rivera ja en te cara de ser-ho. Fins aquí les dades i previsions no sé si dir objectives o simplement òbvies.
I el PSOE, esdevingut tercera pota activa del trípode que sustenta el PP en el govern? Què farà el PSOE, segon partit més votat? Farà d’escolanet o jugarà a ser oposició? La qüestió és que faci el que faci, i utilitzant el vell llenguatge que prové del món del treball, del món obrer, cal dir que el PSOE té mala peça al teler.
Fixem-nos-hi. Si diu amén a totes les propostes del govern de Rajoy, la seva existència com a alternativa s’elevarà fins a les més altes cotes de la misèria política. I si va d’oposició mínimament seriosa, corre el perill de trobar-se fent-la al costat d’uns força indesitjables companys de viatge: els maleïts de Podemos i els remaleïts nacionalistes-separatistes. Remarco aquests dos aspectes, perquè el PNB es diu nacionalista… però dins d’un ordre com ja se sap. Perquè el seu concert és més deliciós que els de Vivaldi o Mozart-
Però encara té un tercer problema, del qual ningú no en parla. Qualsevol proposta legislativa o parlamentària que pretengui simplement eliminar algunes de les barbaritats comeses pel PP –posem per cas la derogació de la “llei mordassa”, permetre la “llei de pobresa energètica” aprovada pel Parlament de Catalunya i tombada pel Tribunal Constitucional, o la transformació d’aquest mateix Constitucional en una mena de Tribunal d’Ordre Polític, TOP per les seves sigles, etc.– o ha estat prèviament consensuada amb el tàndem PP-Ciudadanos, amb la qual cosa ja ens podem imaginar quins poden ser els resultats, o bé hauria de fer-ho amb els impresentables esmentats. Cosa a la qual s’oposaran fortament els vells popes sociates.
De moment, ja tenim una primera acció d’aquesta triada de tres. PP, Ciudanos i PSOE han estat d’acord en que Homs pot ser investigat pel greu delicte de col·laborar en posar urnes un 9 de novembre. Tot un detall
Sí, amics i amigues. Tot apunta a que els sociates s’han ficat en el que sembla un carreró sense sortida. És el seu problema, sí, però ens agradi o no, també el nostre.
A qui es dirigia Gabriel Rufian?
Dit això, penso que no es pot deixar de banda la intervenció de Gabriel Rufián. Una intervenció que per més que hagi entusiasmat a més d’un, a nosaltres –la Mercè i jo–, ens ha deixat més aviat preocupats. I és que aquí cal fer, o fer-se, una pregunta ¿què pretenia el cap de llista de l’ERC al Parlament espanyol, amb aquella intervenció tan destralera? Que més semblava la reacció irada d’un amant menystingut que no una anàlisi, fàcil de fer per altra banda, de quina seria l’acció política que gràcies a aquella abstenció hauríem de patir. Començant per les retallades que gràcies a la desastrosa acció del govern en matèria econòmica, ens cauran al damunt l’any vinent. I també com es repartiran aquestes retallades. I així podria seguir.
Però no va ser així. Molts trons i llamps, però ben poca substància. Un exemple, ¿a què venia allò de traïdors als diputats abstemis? Traïdors a qui? A una part més o menys ample de la militància i electorat socialista, podria ser que sí. Però això ho han de dir ells i no el dirigent d’altre partit. Que a més té, o hauria de tenir, grans i greus discrepàncies amb el PSOE, fins i tot encara que hagués votat no a Rajoy. I aquí està la històrica i radical negativa socialista a celebrar un referèndum a Catalunya, amb aquella tòpica “línia roja intraspassable” proclamada per Pedro Sànchez. I la seva aliança del mes de juny amb Ciudadanos. Preferint perdre la seva opció a ser president amb els vots de Podemos i els partits nacionalistes, que li donaven 186 vots, abans que no “cedir” davant dels nacionalistes catalans.
Una mica d’història, senyor Rufian
Però la cosa no acaba aquí. I val la pena recordar-ho. A l’abril del 2014 una delegació del Parlament de Catalunya va anar al parlament l’espanyol a fi de demanar que autoritzés fer un referèndum consultiu a Catalunya. I el PSOE en pes, incloent-hi Pedro Sánchez, i també tots els diputats del PSC, van votar contra. Junt amb el PP, esclar.
I és que, respecte a la qüestió central del nostre debat nacional amb Espanya, i no solament amb els governs del PP, el PSOE no ha estat mai de la seva història amic del dret d’autodeterminació del pobles A l’Àfrica, amb la coneguda excepció del poble saharaui, o a l’Àsia, sí. Però no a la Península Ibèrica. Amb una especial fixació amb Catalunya i els catalans. Més que amb Euskadi i els bascos, per cert. I la cosa ha estat tant d’aquesta manera, que ja al 1909 –i mireu si em remunto en el temps– aquell PSOE que encara era obrer, però també molt espanyol, es va negar a facilitar ajuda als revoltats barcelonins, bàsicament obrers, tot al·legant a la seva revista teòrica El socialista, com recorda Josep Benet a Maragall i la Setmana Tràgica, que era una revolta separatista. Per la qual cosa va estar calladet quan l’exèrcit espanyol esclafava els obrers catalans revoltats.
O com va ser des del primer moment l’acció de la Federación Catalana del PSOE, la qual en un temps el que la classe obrera catalana era, i de manera molt majoritària, autòctona, recollia la torxa del lerrouxisme a fi de dividir la societat catalana entre obrers i burgesos. No fent una divisió de classe –que aleshores era molt més forta a Catalunya que a la resta d’Espanya, per cert–, pròpia d’un partit que es deia obrer, sinó que a partir de què com que els burgesos eren majoritàriament catalans, els obrers, autòctons o immigrats, havien de rebutjar tota tendència a la catalanitat, que era una actitud nacionalista, i sentir-se identificats únicament que amb els seus germans espanyols.
La cosa va arribar a ser tan sectària, que el 1923 una part de la Federación, encapçalada per Rafael Campalans i Joan Comorera, va trencar i va formar la Unió Socialista de Catalunya, alhora que Campalans proclamava que: és català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya. Afirmació que anys després recolliria Jordi Pujol. I que ningú no rigui, la fundació del PSC es diu tot juts Rafael Campalans
I per acabar aquest petit repàs d’una llarga història de l’abrandat nacionalisme espanyol dels socialistes, recordem la LOAPA, 1982, i aquell “le hemos pasado el cepillo, y bien pasado”, de Guerra referint-se al projecte d’Estatut del 2006. I també un sistemàtic deteriorament i incompliment de lleis, i normes estatutàries, tant del PP, amb la col·laboració del PSOE, com del PSOE amb la col·laboració del PP.
I és que, amic Rufián, aquest PSOE que tu ara has descobert que ha de deixar de dir-se obrer, ja fa anys, molts, que va deixar el significat de la seva O en el bagul dels records d’un passat més que remot. Però sí que són coherents amb l’E d’Espanya, que segueix sent un dels seus signes d’identitat. I en aquest punt, renunciar mes de juny a signar un pacte amb un partit que encara que sigui de manera més que ambigua parla de possible referèndum, sí que és coherent amb aquest signe d’identitat. I per tan és lògic arribar a la conclusió que aquell dia actuava a partir de preferir abans una Espanya de dretes radicals, que no pas “rota”.
I havent arribat aquí, molt temo que sigui per inspiració pròpia, o per encàrrec de no sé qui, Rufián es dirigia no pas als socialistes sinó que, i molt especialment, a aquest magma podemita-comunero que ja ha començat a prendre forma. I també a la CUP, intentant utilitzar el seu mateix llenguatge. Molt ple de llamps i trons, però massa buit de continguts. I dic això, perquè penso que a ERC hi ha gent que somia ser el nou Moisès que aconduirà el seu poble a la terra promesa.
Però, amigues i amics, també penso –pensem tant la Mercè com jo– que hi ha alguna mena de càlcul erroni. I perillós. Aquesta possible, però per ara hipotètica, travessa del desert que serà assolir la independència, no serà de quinze dies. I necessita d’una gent que tingui una talla que cap dels dos no sap veure en l’ERC d’ara. Com tampoc no l’havia en l’anterior. I també uns aliats molt menys sospitosos que els del magma podemita-comunero
Però això ho deixarem per un altre dia. Així que, avui, rebeu una cordial salutació.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!