Amics i amigues:
dit d’una manera breu: Concepción Dancausa, no una funcionària qualsevol sinó que delegada del govern a Madrid, o sigui, element important del poder governatiu, decideix prohibir dur estelades al partit de final de Copa. Malgrat aquesta prohibició, i gràcies a un recurs presentat per l’associació Drets, un jutge anul·la aquesta prohibició i finalment les estelades onegen alegrement al Vicente Calderón. Tot està bé si acaba bé, és més o menys –depèn de la traducció– el títol d’una comèdia de Shakespeare. Ara bé. ¿podem gràcies a aquesta decisió del jutge somriure i dormir tranquils? Doncs no. En absolut. ¿Podem mirar-ho amb indiferència, convençuts que al capdavall són coses del món del futbol o dels independentistes radicals, i prou? Tampoc. I perquè dic això? Doncs, per tres raons.
Anant una mica més enllà del fet concret
La primera raó és tot just perquè aquest feliç final hauria pogut estar a l’inrevés. Si la prohibició ha quedat sense efecte, ha estat gràcies a que gràcies al recurs legal presentat per l’associació Drets, un jutge conscient que la prohibició era una absoluta mostra de mentalitat totalitària, i també possible causa d’incidents més que greus, hi va actuar en conseqüència. Però el cas és que la prohibició és va fer. Existia. I havia estat emesa no per una funcionària qualsevol que vol fer mèrits, sinó que per una delegada del govern a la Comunitat de Madrid, o sigui un càrrec de responsabilitat i confiança, designada pel govern d’Espanya, i pel mateix part d’ell. Final feliç, sí, però hauria pogut passar que recurs hagués anat a parar a altre jutjat, i per tant a altre jutge. I que aquest hagués decidit el contrari. Em temo que ha estat una clara mostra d’inseguretat jurídica.
La segona raó és perquè, segons diu la sentència: “en cap cas no ha estat provat que l’exhibició de la bandera dita estelada pugui incitar a la violència, el racisme, la xenofòbia o qualsevol altra forma de discriminació que atempti contra la dignitat humana”. Això és força encertat, sí. Perquè veure gent de diferents colors, races, religions i llengües a les grans concentracions on onegen estelades, respon a Catalunya a la més absoluta normalitat. Ara bé, cal insistir, altre jutge hauria perfectament al·ludir al perill d’aldarulls en aquella ocasió concreta. I mantenir la prohibició.
A banda d’això, també cal adonar-se’n que aquest paràgraf de la sentència té un element de forta ambigüitat, que va més enllà d’aquest cas concret. “No ha estat provat”, diu. O sigui, que no planteja que la senyera estelada és legal,que no hi ha cap llei que la prohibeixi, i que per tant és absolutament il·legal i va contra l’estat de dret, que ningú, per més delegada que sigui del govern, veti la seva exhibició pública. I això de què no es pot prohibir res que no sigui il·legal, cal insistir que val per més esdeveniments que un simple onejar de banderes estelades en un partit de futbol.
La tercera raó ja és més de fons, i enllaça amb l’anterior. I és que en tot aquest cas coincideixen tres elements que cal considerar no de més que discutible política d’ordre públic, sinó que de clar plantejament ideològic preocupantment totalitari. Hi tenim la decisió de Dancausa; l’actitud de diversos ministres del govern, uns expressant públicament el seu acord amb la decisió i altres tirant pilotes fora, i la Fiscalia obertament favorable a la prohibició, la qual cosa demostra un cop més que la divisió de poders –un element bàsic del mode d’estat democràtic burgès–, no existeix a Espanya, ja que una part fonamental del poder judicial com és la Fiscalia, no és més que un simple instrument de l’executiu com massa sovint, i no sols en aquest cas, prou que es demostra. Cosa que, per altra banda, ja sabíem, diguem de pas. I això en porta a la pregunta del títol d’aquesta carta. Títol que ja vaig usar el 12 de novembre de 2013, en les anteriors Cartes per a qui les vulgui llegir. I aquesta és la veritable qüestió de fons ara mateix. Abocats, com tot apunta que estem, a un nou període, que serà llarg, de crisi econòmica. Que també vol dir social.
Però ¿què és un estat de dret?
L’estat de dret més que un article de la Constitució –una Constitució, l’espanyola, que per altra banda no va tenir ni un període ni un parlament constituents, la qual cosa ja és un greu defecte d’origen i naixement–, més que un conjunt de lleis i reglaments més o menys bonics, és bàsicament una concepció que queda expressada de manera breu, però exacta, en un vell aforisme. Aquell que diu: “un estat de dret és aquell en el que el ciutadà pot fer tot allò que no li estigui expressament prohibit per les lleis, mentre que el govern no pot fer res que no li estigui expressament permès per les lleis”.
Per entendre-ho millor, tornem al cas de les estelades. Aquestes, en cap de les seves dues versions, no estan prohibides per cap llei i són de venda lliure en tota mena d’establiments, des de botigues “de xinos” fins grans magatzems. Conseqüentment, en un estat de dret de debò, a cap membre, delegat o funcionari del govern que sigui, ni tan sols se li acut la possibilitat de prohibir en cap cas la seva exhibició pública, sigui l’acció que sigui. I sols que la intenció de fer-ho, i les mateixes al·legacions del jutge per permetre-ho, ja expressa un més que greu dèficit democràtic. I també que Espanya no és pas un estat de dret en el sentit i forma propis d’aquest concepte.
El problema és més de fons
Ara bé, ens equivocaríem si al fer aquesta acusació ens limitéssim al PP, que en aquest aspecte és un blanc fàcil si volem tirar amb bala, perquè el PSOE també té una història negra. Un seguit d’accions que van en la mateixa direcció. I és que el problema de les accions dels governs espanyols, no és que s’equivoquin a l’hora d’actuar en aquest àmbit, ni tampoc que intentin forçar els límits, sinó que el problema és que els falla, insisteixo, la concepció de què és un estat de dret.
I això ho va molt bé expressar Felipe González amb aquella famosa frase justificant la barbàrie dels GAL: “El estado de derecho también se defiende en la alcantarillas”, o José Maria Michavila, ministre de Justícia del PP, l’endemà de l’atemptat d’Atocha quan diu referint-se a ETA, assenyalada fermament pel govern com l’autora: “Les aplicaremos el estado de derecho!”.
Déu meu! Defensar l’estat de dret des de les clavegueres! Dir allò d’aplicar-lo quan s’està fent una acusació aleshores ja desmentida per la mateixa policia! En tots dos casos s’utilitza la definició d’estat de dret amb ànim repressiu. Amb la mateixa mentalitat que en temps de la democràcia orgànica, s’aplicava la llei o els decrets antiterroristes. I és que no és qüestió de mala fe, sinó que de mentalitat. És que segons la seva concepció, són ells l’estat de dret. I l’han de defensar. Contra la legalitat i el ciutadà si cal.
S’entén perquè cal veure tot aquesta qüestió no simplement com una qüestió de futbol o de banderes?
Bé, amigues i amics, acabo aquí i fins a la setmana vinent en la qual, si no passa res de nou, seguiré amb aquell llarg fulletó sobre com el capitalisme va acabar vencent, pacíficament, el socialisme. Victòria que ara estem pagant, i ben durament, la majoria. Cordialment, com sempre.
Francesc Font
PD polítikament inkorrecta. He parlat en dues cartes anteriors com de dinàmiques, i amb consciència de defensa de drets col·lectius que el govern francès vol fer perdre, són les protestes laborals a França, que ara s’han estès a Bèlgica. I ho he fet comparant aquestes protestes i accions que obliguen al govern a posar-se a la defensiva i intentar sortir al pas… amb les més que ridícules vagues generals, d’un dia i encara, que uns sindicats mesells promouen tímidament a Espanya un cop cada dos o tres anys.
Però permeteu-me que també digui que mentre que treballadors i estudiants francesos s’enfronten des de ja fa setmanes al govern i a la patronal, amb un programa, una consigna i una reivindicació ben concreta: retirar una reforma laboral –que sembla copiada de la que ja regeix a Espanya– i impedir les rebaixes salarials, aquí el partit o el que sigui que es defineix com anticapitalista, no sols no surt al pas de les intolerables, o que haurien de ser intolerables, declaracions de Joan Rosell, anunciant com preparen el món laboral del futur –encara més dur i sense perspectives que el que ha esdevingut actual–, sinó que sols saben que fer grans declaracions de solidaritat amb uns okupes. Gent que l’única revolució que han sabut fer és l’ortogràfica, canviant la c per la k, i prou.
Això recorda que ara fa un parell d’anys, mentre que la solidaritat amb els de Can Vies era una qüestió de principis per aquest sector i els seus fidels amics, la vaga indefinida dels treballadors de Bimbo semblava desenvolupar-se en un planeta paral·lel, i per tant distint, del seu. I al llarg d’aquests dos anys hi ha han hagut més tancades de treballadors, més acomiadaments salvatges, més desnonaments fins i tot il·legals, com els “acomiadaments exprés” de Ciutat Meridiana… I ni cupaires ni anarcoides –un respecte pel veritable anarquisme–, res no tenen a dir ni cap actuació a fer. El món de la púrria obrera no és el seu món.
De debò són anticapitalistes, o simplement anti no se sap ben bé què.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!