Amigues i amics:
acabava l’anterior carta dedicada no a l’anàlisi del capitalisme, sinó a com s’ha arribat a la situació actual del seu ple domini, amb l’esclat de la guerra freda. Que si volem posar una data concreta, podríem assenyalar el 24 de juny de 1948, inici del bloqueig de Berlín. En aquest moment, els qui havien estat des de juny de 1941 aliats contra el feixisme, van esdevenir definitivament dos blocs enfrontats. Dos blocs que representaven no sols una disputa entre potències, una disputa d’hegemonia territorial que acabaria esdevenint d’abast universal, com de seguida va ser, sinó que més enllà d’aquest aspecte hi havia també un factor propi de les grans èpoques revolucionàries. Perquè els qui s’enfrontaven representaven també dos modes de producció. Irreconciliables.
Un representava, dit d’una manera global, el mode de producció definit com a capitalisme, aparegut ja al segle XVII, desenvolupat el XVIII i consolidat el XIX amb les revolucions liberals, amb el seu model d’estat democràtic burgès, de democràcia i poder polític i social de les burgesies. L’altre era un mode aparegut al segle XIX que preconitzava l’ascens de les masses proletàries al poder, igual que abans les qui havien ascendit al poder havien estat les burgesies. Aquesta nova classe bandejaria la propietat privada dels mitjans de producció i de canvi, el benefici privat com únic motor de l’economia, que les plusvàlues fossin distribuïdes entre els qui les produïen i no se les apropiessin els qui els explotaven, etc. La definició genèrica era socialisme, com fase prèvia a la societat ja plenament comunista.
Dos modes de producció que es negaven mútuament: capitalista i socialista o comunista. El primer era, teòricament, el passat. Superat pel segon. El qual ja era, també teòricament, no una aspiració o una esperança de futur com havia estat al llarg dels darrers cent anys, sinó que ja el present en marxa. I he usat i abusat del terme “teòricament”, partint d’aquella sentència, plenament materialista de Marx, que diu que quan la realitat no confirma la teoria, la que està equivocada és la teoria. Mai la realitat. I la realitat actual és la que és.
Avui per la gent més jove, i curiosament també per gent força gran que va convertir la definició econòmica i social de comunisme en quasi que una idea religiosa, i abstracta, és difícil entendre el que va estar aquesta idea, i amb ella la de transformació social, els anys següents a l’esclat de la Revolució d’Octubre. En molts àmbits va ser un far d’esperança. No sols per la classe obrera, no sols per aquells que, en definició del Manifest Comunista, sols tenien per perdre: “que les seves cadenes”.
Això havia estat escrit el 1848, però cap als anys trenta del segle XX eren molts els qui pertanyent a altres àmbits socials s’havien no interessat, sinó que també identificat amb les idees del comunisme com motor de canvi social. De justícia i alliberament social. Idees a les quals s’havien incorporat amb entusiasme un conjunt d’intel·lectuals, artistes i creadors –alguns dels quals són part fonamental de la cultura del segle XX–, els quals creaven la seva obra incorporada, i de vegades fins i tot al servei, del combat per la transformació de la societat. És aquesta una qüestió que, dissortadament s’ha oblidat per part de gent molt rebel… que sols sap que consumir productes culturals fabricats en sèrie per factories que fabriquen literatura, música o elements plàstics igual que podrien fabricar matalassos o bicicletes tot terreny.
Tornem a la II Guerra Mundial
El setembre de 1939 s’havia iniciat una guerra –definida per Stalin com guerra interimperiliasta, amb la que començava l’autodestrucció del capitalisme–, en la que la Unió Soviètica aliada amb l’Alemanya nazi, la història és la que és, hi participa immediatament amb la invasió de Polònia més les tres repúbliques bàltiques. Aconseguida la seva part de botí, es retira, deixant que les potències capitalistes –democràcies burgeses i dictadures feixistes– s’enfrontin entre elles. El juny del 1941, però, la Unió Soviètica és envaïda, amb la qual cosa Hitler la fa esdevenir part del front antifeixista. S’inicia així per l’antiga Rússia un terrible temps. Una terrible història plena de sacrifici i d’heroïcitat, que la farà també ser una part fonamental i decisiva de la derrota d’Alemanya
Si ens limitem a les pel·lícules nord-americanes sobre la II Guerra Mundial a Europa, pot semblar que tot ho van fer ells, però fins al maig del 1944, al front italià els aliats no havien pogut superar Montecassino, davant del qual havien estat empantanegats des d’inicis del mes de febrer. I quan al juny es produeix el desembarcament de Normandia, l’Exèrcit Soviètic no sols ja feia un any que havia causat a Kursk una gran i quasi que decisiva derrota als poderosos i mítics panzer alemanys, sinó que en aquells moments estava ja en marxa l’inici del conjunt d’ofensives que seria denominat Operació Bragatión, la més gran batalla de tota la guerra. Un conjunt d’ofensives coordinades que al llarg de pràcticament mil quilòmetres anaven des de Crimea a Bielorússia. Ofensives que derrotant i destruint un conjunt de divisions alemanyes, van obrir camí a l’Exèrcit Roig cap a Polònia, Romania i Hongria. Finalment, un any després la bandera de la falç i el martell onejava dalt les runes del Reichstag
Si ens fixem, la història del Front de l’Est ha quedat quasi que reduïda a Stalingrad, però va ser molt més llarga, heroica, dura, decisiva i ben conduïda pels soviètics que la del cinematogràficament mitificat front de l’Oest. Cosa de la qual els estats majors, els governants i les classes dominants anglesa i nord-americana, prou que n’eren conscients.
Val la pena parar compte en tot això, perquè en aquell moment la Unió Soviètica tenia a amples sectors de les societats europees un gran prestigi. Militar i moral. Fins i tot aquí recordo com cap als anys quaranta i en plena i duríssima dictadura franquista, quan hi havia una tempesta d’aquelles de grans trons i llamps, podia ser que algú digues, abaixant la veu: “És el bigotis, que està arribant”. I els qui el sentien sabien sobradament qui era aquell “bigotis”.
Temps de prestigi del socialisme versió soviètica
El 1949 esclata la primera bomba nuclear, atòmica que es deia, soviètica, amb la qual cosa aquesta demostrava la seva capacitat en el camp de la física. Més prestigi en amples àmbits europeus, i més pors en altres. I aquest prestigi encara s’incrementaria amb els avenços en el camp de la ciència espacial. L’octubre de 1957 s’enlaira l’Spútnik 1, primer satèl·lit artificial de la història. Pocs mesos després, l’Spútnik 2 duia la gosseta Laika, el primer ésser viu que surt a l’espai exterior. Laika no sobreviu a l’experiment, però l’Spútnik 5, agost de 1960, du dos gossos, quaranta ratolins, dues rates i diverses plantes. La nau torna un dia després i aterra amb tots els animals sans i estalvis. Tampoc les plantes han rebut cap dany. I per rematar la qüestió, el 1961 Iuri Gagarin fa el primer vol espacial tripulat per un ésser humà. Amb sortida, tornada i aterratge. Tot això es produeix alhora que als EUA, amb els Vanguard col·leccionen fracàs rere fracàs. La qual cosa fa néixer tot d’acudits sobre aquests fracassos.
En aquell moment, el socialisme i la ciència soviètics apareixien com molt més avançats que no el capitalisme. Amb la qual cosa es confirmava que malgrat totes les coses que més o menys començaven a saber-se, una vegada que se superessin els problemes existents –que uns exaltaven massa i altres s’hi negaven a veure–, la Unió Soviètica era, efectivament, l’anunci de la societat del futur. I eren molts els parlaments dels països europeus amb règim parlamentari que començaven a ser dits occidentals, on hi havia membres dels respectius partits comunistes. Uns partits, cal dir-ho, aleshores connectats directament amb Moscou i obedients a les seves ordres i consignes.
Dos grans partits comunistes
Dos d’aquests partits, tenen un gran pes polític i social. I no es tracta de països marginals, sinó que d’Itàlia i França. Al primer el PCI és una força política, social i cultural capdavantera. Durant la guerra, com també a Grècia el Partit Comunista havia estat la màxima força dirigent de la resistència antifeixista, els mítics partisans. Força que ja cap al final arribaria a ser de prop de dos milions de participants en diverses àrees, tant l’estrictament militar com organitzant veritables serveis d’administració pública. Tant era així, que en acabar la guerra hi havia por que Itàlia no acabés passant-se “a l’altra banda”. Cosa que no entrava en els acords de Teheran i Potsdam.
Malgrat tot, la realitat és que d’inici el PCI té una gran força parlamentària, amb ministres en diversos governs, Togliatti és una personalitat d’abast nacional, i durant un temps no està massa clar envers quina forma de govern acabaria decantant-se. La situació és tan complexa que el 1947, quan els EUA posen en marxa el Pla Marshall –que serà el seu gran instrument de penetració econòmica–, davant la ferma oposició dels diputats del PCI a què Itàlia s’apunti, s’inventa una estrambòtica i teatral coalició de cinc partits coneguda irònicament com a “pentapartit”. El PCI deixa de tenir ministres i Itàlia entra en el Pla Marshall, primer, i l’OTAN posteriorment.
Mantindrà, però, un gran poder municipal, amb centenars d’alcaldes i milers de regidors arreu del país. I el pes social i cultural del PCI seguirà sent molt fort. En la RAI té un gran pes al Quart Canal, i els directors de cinema militants, amb lligams amb el PCI o de formació marxista formen una nòmina impressionant: Antonioni, Bellocchio, Bertolucci, els germans Taviani, Passolini, Pontecorvo, Rossi, Visconti… noms als quals cal afegir guionistes i actors. També el teatre, amb el Piccolo Teatro de Milano, amb Giorgio Strehler –qui influiria i molt en Dario Fo–, seguint, que no imitant, les petjades del Berliner Ensemble de Brecht, etcètera. Novelistes, cantants populars… Fins i tot un dels quatre canals de la RAI, està sota la influència del PCI.
A França, hi ha l’altre gran partit comunista del món capitalista occidental, el PCF, el qual a més controla un més que poderós sindicat, la CGT. Gran influència política, amb inicialment també ministres als primers governs. Com també passa amb el PCI, el 1947 queda en un segon pla. Cosa que permet que França també s’aculli al Pla Marshall, i també com passa a Itàlia, el PCF té una gran força municipal.
A diferència d’aquest, però, és més obedient a Moscou, alhora que també té posicions colonials que sovint voregen el xovinisme. En la Guerra d’Indoxina (1947-54) i en la d’Algèria (1954-62) es posiciona –per més que de manera que en diu crítica–, al costat del govern francès. No sense dissidències per banda d’antics resistents que no entenen la incapacitat del partit s reconèixer el dret a la independència d’unes colònies disfressades de “departaments”.
També al Maig del 68 fa un paper més que ambigu, en bona part perquè en ell apareixen amb força i en un estrany aiguabarreig, grups trotskistes, anarquistes, maoistes, marxistes antiautoritaris… i els dirigents del PCF s’espanten.
I és així com entrem en la part final d’aquesta història. De moment, amics i amigues, rebeu com cada setmana una forta i amical salutació.
Francesc Font
PD. El Banc Central Europeu ha decidit començar a eliminar els bitllets de 500 euros, acusant-los de ser eines i instruments de la corrupció política, l’evasió fiscal, del negoci del tràfic de drogues i armes i del finançament del terrorisme, i no sé quantes coses més. Suposo que ja suposeu que la desaparició d’aquest bitllet no és pas un problema que em faci perdre la son, però l’acció del BCE em sembla massa semblant a la tòpica de matar el missatger quan no agrada el missatge. Pitjor encara, és com si davant dels accidents causats per no aturar-se davant els semàfors en vermell, davant la incapacitat de castigar els infractors a algun il·luminat li vingués al cap eliminés els semàfors.
Tot plegat demostra la incapacitat, o la falta de ganes, de la Unió Europea de fer front als problemes dels quals el bitllet de 500 euros és l’instrument, però no pas el seu creador.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!