Amics i amigues:
com ja es veia venir, estem abocats a noves eleccions generals. I això, per què?, clamen alguns tot fent grans escarafalls d’indignació.
A veure, és potser perquè a les del 20 de desembre no hi va sortir cap majoria clara? O perquè Rajoy és un llast, no una llosa sinó que un llast, massa pesat pel PP, impedint-li possibles aliances? O perquè el PSOE fa massa temps que ha perdut el nord? O perquè Ciudadanos no ha acabat fent el gran salt que esperava? O perquè Podemos i els seus rodals no han pogut donar el sorpasso amb el qual somiaven? O perquè les diferències entre dretes i esquerres, per més relatives que siguin aquestes definicions s’han demostrat com insalvables? O perquè…? Les raons poden ser, i són, diverses i també contradictòries, però el fet objectiu és el que és. No s’ha pogut formar govern, i per tant hi haurà noves eleccions.
El problema de les eleccions lliures, es diu que va dir un famós dictador, és que mai no se sap què sortirà de les urnes. O què no sortirà, com en aquest cas. I molt temo que hi ha massa gent incapaç d’acceptar que un fet objectiu, com ha estat la impossibilitat –i dic impossibilitat, que no incapacitat– de formar govern, trenqui els seus esquemes.
I tot just partint d’aquest tan repetit fet objectiu, permeteu-me fer algunes reflexions que divergeixen, i molt, respecte als molts escarafalls que s’estan fent. I també les moltes i preocupants cretinades s’han estat llançant aquestes darreres setmanes. Reflexions que penso, i perdoneu l’aparent immodèstia, que serveixen per a qualsevol mena d’eleccions en les que prèviament no se sap que sortirà de les urnes, ja que els electors poden escollir entre diverses opcions. Algunes absolutament contradictòries amb altres. Reflexions que en part ja vaig fer a la 14a carta respecte de les eleccions al Parlament de Catalunya.
I entre les cretinades polítiques que he dit, cal posar en relleu aquesta de presentar les dretes i les esquerres, les opcions que en diem de dretes o d’esquerres, com opcions intercanviables. Però no és així. Ben cert que no són definicions absolutes. Que tenen matisos i fins i tot punts de contacte amb opcions diguem-ne que veïnes. Però poden ser, i de fet són antagòniques, amb altres que estiguin més allunyades en l’espectre de les opcions i ideologies socials.
Sobre això, i com que ja sabeu de la meva afició a la història, per més que no pas des d’una òptica convencional, permeteu-me intentar explicar l’origen de l’aplicació d’aquestes dues definicions a opcions socials. I per tant polítiques.
Unes definicions basada en una ubicació en l’espai
Les dues definicions neixen a França, quan el 1814, després d’aquella gran tempesta que havia estat Napoleó, cau el Primer Imperi. Aleshores es forma una Assemblea Constituent en la qual es discutirà i decidirà com serà el futur model d’estat: monarquia o república, les bases legislatives, sistema electoral… Els diputats formen dos blocs prou definits. Per una banda el bloc que va des del simple conservador, conscient que algunes coses han canviat i desitja una monarquia amb certes limitacions, fins a l’ultrareaccionari que preconitza l’absolutisme. Majoritàriament són gent provinent de la noblesa, eclesiàstics, terratinents, o sigui, membres de les classes dirigents anteriors a la Revolució. Tots ells gent d’ordre, monàrquics i enemics de la famosa consigna: llibertat, igualtat, fraternitat. L’altre bloc, format bàsicament per gent provinent de la burgesia creada per l’ara derrotada Revolució, el formaven diputats dits radicals: de signe jacobí, republicans, partidaris de la separació de l’Església de l’Estat, del vot universal (sols els homes, però) i de la consigna ja mencionada.
Uns, els conservadors, ocupaven el sector de la sala que estava a la dreta del president. I a l’esquerra d’aquest s’asseien els diputats que es definien com radicals. En aquells temps encara no hi havia partits tal com es formarien anys després, els diputats parlaven per lliure i els dos sectors eren definits des de la presidència no tant per la seva ideologia sinó que per la seva ubicació: “una mica de silenci, senyors diputats de l’esquerra…”. “T la paraula el diputat de la dreta”, i coses per l’estil.
Com que els diputats de l’esquerra eren en conjunt representants tant dels ideals de la revolució com dels interessos de la burgesia, aleshores classe revolucionària, es va establir una identificació entre dreta: reacció, i esquerra: progressisme, que encara persisteix. Però són aquestes unes identificacions francament relatives. De situació física respecte d’altre, com ho eren a l’assemblea on van néixer. Perquè si ens ho plantegem objectivament i sense doctrinarisme, ens adonarem que al capdavall tots estem a la dreta d’algú, i a l’esquerra d’altre. I encara no sempre, sinó que en determinades circumstàncies.
Excepte, esclar, quan determinades dretes i esquerres són tan radicals radicals, que pot passar que més d’una vegada les seves accions arribin a confondre’s. I ara anem per allò de la radiografia.
Què ens diu la radiografia?
El resultat final de qualsevol elecció en la qual els ciutadans votin lliurement, escollint entre diverses, i sovint contradictòries, opcions, no és el de cap abstracte “voluntat popular” –una voluntat que englobes alhora PP, PNV, PSOE, Podemos, Bildu, Democràcia i Llibertat, ERC, EU, etcètera, seria més aviat un problema psiquiàtric que no polític. No. És evident que el fet que tots aquests grups o partits estiguin junts a un Parlament, és la clara expressió de què és el resultat, o la conseqüència de moltes, i en alguns casos ben contradictòries voluntats. O sigui, que deixem el tòpic, la frase feta que com a tal no diu res, i mirem els resultats a partir d’un mètode més científic. No del món de la sociologia, ciència sovint tan esotèrica com l’economia, sinó que el de la física aplicada a la medicina. Em refereixo a una radiografia.
I què ens diu la radiografia de la societat espanyola obtinguda el 20 de desembre de 2015. Doncs, el primer que ens diu és una cosa que ja sabíem. Que malgrat que no fa massa temps tothom, una gran majoria si més no, es proclamava com d’esquerres –i paradoxalment, moltíssims treballadors es definien alhora com classe mitjana–, és una societat bàsicament de dretes. Conservadora.
Ens diu que malgrat tot el que ja se sap, se segueix sabent, i que ja sabem que se sabrà sobre l’escandalosa i generalitzada corrupció –i perdoneu el cúmul de temps i conjugacions del verb saber–, el PP ha seguit estant el partit més votat, I que Ciudadanos, partint de la seva no existència a Espanya, ha fet un pas de gegant. I que en una visió sobre dreta i esquerra no ideologitzada, o sigui, no dividida entre bons i dolents, sinó que partint de les seves pròpies definicions i actituds davant les realitats socials i les seves preferències en economia: PP, Ciudadanos, PNB, Coalició Canària, Democràcia i Llibertat i algun més són partits o formacions que cal qualificar de dretes.
I on fiquem al PSOE,? Ho sento, però qualificar d’esquerres, ni tan sols de progressista, el PSOE, que també té la seva quota de corrupcions, que ja ha deixat ben clar que la santa unitat d’Espanya és sagrada, que la intangibilitat de la reforma laboral i del poder dels poderosos és innegociable, és un exercici de funambulisme polític que no és seriós. Adonem-nos com de fàcil i ràpidament ha signat contracte amb Ciutadans. I de no ser pel llast Rajoy, molt possiblement que a hores d’ara ja tindríem un govern de coalició de tots tres.
Sí, amics i amigues, el bloc amb idees que cal considerar de dretes, està, i molt temo que ho seguirà estant, més que amplament representat al Parlament espanyol.
A l’altra banda de l’espectre polític, les esquerres existents tampoc no són pas gaire transformadores, no ens enganyem. Podemos i els seus rodals cada cop llisquen més cap a una concepció de partit de tall regeneracionista, i poca cosa més. ERC o IU no es plantegen en absolut cap canvi fonamental en el mode de producció, ni cap regulació seriosa de les lleis i normes que permeten el llibertinatge, que no llibertat, del mercat. Tampoc cap desobediència als dictats d’aquest ens que en diem Brussel·les, i que haurien de dir grup de pressió de les grans institucions financeres, etcètera.
La qüestió dels pactes
I és així com arribem a la qüestió dels pactes. A banda d’aquesta realitat del predomini de les idees i concepcions de la dreta, que per altra banda fa anys que s’està estenent per tota Europa –en alguns llocs en la seva expressió més reaccionària, i en alguns casos fins i tot més tètrica–, hi ha altre element que és preocupant. Com és la manca d’entendre què és, com hauria de ser, la política. I un parlament. La incapacitat d’entendre que no és una simple qüestió de governar, de tenir més o menys poder per decidir. I el que encara és més perillós, no entendre que els partits no són els propietaris, ni tan sols els intèrprets dels vots que reben. I que aquests vots que reben els partits dels ciutadans, sí que signifiquen una voluntat popular respecte d’allò que representa, o que el seu votant creu que representa, cada partit. I aquesta no és pas una qüestió qualsevol, perquè hauria de ser la qüestió central en la concepció d’una societat veritablement democràtica: jo, ciutadà lliure, et voto a tu a partir d’allò què dius i d’allò que representes. No és un xec en blanc, però. I estàs obligat a respectar-lo, respectant el que m’has dit que faries o intentaries fer.
Per la qual cosa, estic parlant de democràcia no com a una paraula bonica i que sona bé, sinó que d’un concepte, els partits no poden fer segons quines aliances sense trair els seus votants. Per més que intentin al·legar obeir un eteri bé comú.
Prou sabem que els votants –i també membres de les pròpies llistes electorals, que això ho sé per experiència–, no s’han llegit el programa del partit al qual voten. Cert. Però no són imbècils. I de manera genèrica tothom sap, sabem, quines coses defensa, proposa o rebutja aquell partit que hem decidit votar. I també aquell a qui mai no votaríem. I partint d’això, presentar Podemos com el gran responsable de la no possibilitat de formar govern, és una mostra de supina ignorància, d’absurd partidisme o de simple mala fe. ¿Algú pot pensar que els seus votants estarien d’acord amb una aliança en la qual hi entrés Ciutadans? Jo i la Mercè –la meva senyora, ja sabeu–, en cas d’haver estat votants de Podemos, ens emprenyaríem com una mona. I amb raó. I això s’ha de fer extensiu a qualsevol altre partit. D’esquerres o de dretes. Si més no. Hauria de ser així.
Bé, amigues i amics, prou per avui. Rebeu una salutació ben cordial i fins a la setmana vinent.
Francesc Font
PD Com ja sabeu, a la 14a carta, sobre la vaga d’autobusos, vaig recollir un seguit de dades i afirmacions signades per Josep Garganté, tot pensant, i així ho vaig escriure, que com a conductor d’autobusos, mereixia tota confiança sobre les denúncies que feia. No me’n recordava que havia protagonitzat aquell estúpid happening de llançar fotocòpies, suposo, de bitllets de 500 euros a la sala de plens de l’Ajuntament de Barcelona. Més alguna altra heroïcitat com trencar la càmera d’un reporter de TV3.
Ara la cosa ha anat més lluny, i penso que és intolerable. Vull recordar que aquí mateix, en els anys negres de la dictadura, els metges al servei del feixisme diagnosticaven disciplinadament els senyals de les pallisses rebudes pels detinguts com causades per autolesions o caigudes accidentals. I fiscals i jutges ho acceptaven igual de disciplinadament. Per sort, ara ni el metge a acatat l’autoritat del regidor, ni el fiscal s’ha empassat que l’estúpida alhora que perillosa acció de voler alterar un diagnòstic mèdic, era una actitud heroica i reivindicativa per part de qui declarant-se rebel contra l’autoritat, exhibia la seva condició de regidor, o sigui, d’autoritat, a fi d’aconseguir falsejar un diagnòstic. Una acció que no sé si titllar d’estalinista o de feixistoide.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!