No se si sabeu que si la UE fos un estat que demanés ser admès per la Unió Europea, aquesta li negaria l’entrada, ja que la UE no compleix les condicions democràtiques que la Unió Europea exigeix als seus membres. Curiós, oi?
Amics i amigues:
com ja sabeu, un dels fets més comentats de les darreres eleccions
al Parlament Europeu, ha estat l’elevadíssima abstenció. Arreu. I penso
que un fet tan generalitzat i massiu, no el podem despatxar amb quatre
vaguetats tipus: “pel que sembla, la Unió Europea no interessa, quan és
tan important a la nostra realitat diària”. Frases que són una bonica
manera de mentir dient una mitja veritat —què és la pitjor i més cínica
manera de mentir.
M’explicaré. És ben veritat que, des del punt de vista legislatiu,
més del 60 per cent de les nostres activitats estan regulades per
normes i directrius emanades de la UE. Algunes francament estúpides,
cal dir-ho. Però, atenció, no pas per normes i directrius legislatives
emanades del Parlament d’Estrasburg —que era el que s’anava a votar—,
sinó que dels nombrosos organismes i comissions, no democràtics, que
pul·lulen a Brussel·les. I cal remarcar això de no democràtics, perquè
com ja ha dit gent poc sospitosa d’antieuropeisme: Xavier Rubert de
Ventós, posem per cas, si la UE fos un estat que demanés l’entrada a la
Unió Europea, no seria admesa. Perquè la UE no acompleix bona part dels
paràmetres de democràcia que la Unió Europea exigeix als seus membres.
Curiós, oi?
Per tant, és evident que la votació de diputats d’un parlament, la
capacitat legislativa dels quals és més aviat difusa, no engresca el
personal. Fixem-nos en un detall. Pel que sembla, l’Ignasi Guardans ha
fet una intensa feina a Estrasburg. No ho dubto. Però fins que no ha
estat defenestrat ¿què en sabíem d’ell i de la seva immensa tasca?
Naturalment, partint d’aquesta realitat, votar uns partits que res ens
diuen de què cony han fotut, i molt menys que cony fotran, en un misteriós
Parlament del que sols sabem que no serveix per a gaire cosa, doncs ja
ho he dit. No engresca gaire. Un detall que confirma tot el que he dit, totes les protestes
col·lectives sobre polítiques agràries, industrials, econòmiques, i
fins i tot festes populars, de la Unió Europea, es fan a Brussel·les,
no pas a Estrasburg. On està el veritable poder de decisió, per tant?.
Però, ¿i si en certa manera si que s’hagués votat d’una manera
força massiva? Vet aquí una nova manera de veure el problema. En la
Rússia del 1917, després de la revolució de febrer, el govern
socialdemòcrata de Kerenski va voler continuar la guerra, preparant una
gran ofensiva. I regiments sencers van llençar els fusells, van
abandonar el front i van marxar. El govern els acusà de
desertors, però Lenin va replicar que no eren pas desertors, sinó que caminant cap a casa, el que havien fet era votar contra la guerra. Amb els peus. Bona imatge, sí. (Lenin, com
Marx, era un escriptor brillant). Aleshores, ¿i si aquest 60 per cent
que no sap perquè dallonses serveix el Parlament d’Estrasburg —i potser
millor que no ho sàpiga— i que no s’ha sentit identificat amb cap
proposta, ni tingut ganes de votar no per elecció, sinó que més aviat
per eliminació, com m’ha passat a mi, hagués en certa manera també
votat amb els peus?
Tots just, el dissabte al matí estava a un bar comentant aquestes coses amb
la meva senyora —la Mercè, ja sabeu—, quan ella em va assenyalar un fet
que m’havia passat desapercebut. L’emprenyador de la meva senyora, és
que té per costum cridar-me l’atenció sobre coses i fets que porten els
diaris, que a mi m’han passat desapercebudes, i de les que ella sí que
se n’adona’t. Doncs bé, amigues i amics, el fet que li havia cridat
l’atenció era que Gordon Brown, el primer ministre britànic, havia
contractat un assessor d’imatge, a veure si li arreglava una mica la
seva.“Això sí que és alta política! No es rectifiquen els errors, sinó que
simplement fa que li rentin la cara i li canviïn el pentinat” va dir, irònicament, mentre sucava un trosset d’ensiamada (al meu
barri sempre havíem dit ensiamada).
Efectivament, al senyor Brown li creixen tots els nans del circ del
seu govern, i ell ho soluciona no analitzant on l’ha cagada (com també
dèiem al meu barri), sinó contractant un tal Simon Lewis. El mateix
que ara fa uns anys es va encarregar de rentar-li la cara a la pobra
Isabel II, quan va patir aquell terrible mal d’anus horribilis (i
consti que això d’anus no és pas escatològic, sinò que una llatinada
d’allò més culta),
Sí, té raó la meva senyora. Alta política en versió
groucho-marxista: “Aquests són els meus principis, però si no li
agraden en tinc d’altres”, diu Groucho Marx a una de les seves pel·lícules. O
sigui, que si les coses es fan fatal, no importa. Es lloga un assessor
d’imatge, un publicista que igual s’encarrega de la campanya d’un
detergent, que d’una marca de pintures, d’un cotxe d’allò més potent
que d’una bicicleta d’allò més ecològica… i endavant amb les atxes!
Amb uns retalls d’aquí, i altres retalls d’allà, et confegeix una nova
alternativa política i un parell de frases brillants que enlluernin els
qui viuen en la fosca foscor de la dura realitat quotidiana.
És clar, que aconseguir que això funcioni tampoc està a l’abast de
qualsevol, de manera que el publicista igual et dóna una presidència
que té la treu… Recordem dos casos. Quan Clinton va optar per la
presidència dels USA, James Carville, un dels seus assessors, va parir una frase
que s’ha fet cèlebre, i que molts consideren que va ser clau en la
victòria: És l’economia estúpid. La recordeu, oi? Després s’ha sabut que amb Clinton l’economia nord-americana va entrar de ple en la
bombolla financera que ha dut els USA, i a molts altres països, al
desastre econòmic actual. O sigui, que el primer estúpid que va ignorar
l’economia va ser Clinton. Però la frase li va fer guanyar la
presidència.
I en el cas contrari, podem recordar la senyora Leire Pajín, la
campanya publicitària de la qual —començada amb aquella brillant frase
que definia com un esdeveniment “històric pel planeta” (sic!), el fet
que aviat el món estarà dirigit per Obama des dels USA i Zapatero des
de la presidència de l’UE—, penso que ha estat un bon motiu perquè la
gent en cops d’anar a votar, hagi fugit dels col·legis electorals. Amb
els resultats pel PSOE que ja sabeu.
I fixem-nos fins a quin punt els assessors d’imatge del senyor
Zapatero estan duent a terme al ja mencionat principi
groucho-marxista. Permeten que el seu assessorat, mentider compulsiu com tothom sap, vagi a Andalusia i
pregoni la bona nova d’un gran eix de comunicacions
Marroc-Sevilla-Madrid-Irún, a l’endemà mateix d’haver expressat amb
tota contundència que el corredor mediterrani
Murcia-València-Barcelona-la Jonquera, és una qüestió no sols d’estat,
sinó que també personal. Carai! (per no dir una cosa ben grossa), ¿és
que a Can Sociata encara no saben que hi ha una cosa dita premsa, ràdio
i televisió, la qual fa que allò que es diu avui a Sevilla, sigui llegit,
vist i sentit al cap de mitja hora a Barcelona?
I que dir del duet Rajoy-Alícia Sànchez-Camacho? Duet que de
vegades recorda la parella còmica de les velles sarsueles espanyoles.
També usen el mode groucho-marxista d’acció política. Cinca enllà,
poden atacar-ho tot (tot allò que intenti evitar que Catalunya acabi
sent una disciplinada i exemplar regió espanyola, esclar), i quan
actuen aquí, ens defensen d’allò més ardidament de les maldats del
dolent de torn. Que no és Vidal-Quadras, naturalment.
Si, amics i amigues, té raó la meva senyora —la Mercè, ja sabeu—
quan veient el que fan o diuen uns i altres, diu seriosament: “Hem
sento insultada!”, perquè aquest és el problema. No és que enganyin, i
ca! no perden el temps en fer-ho, simplement, ens ignoren. No pensen
que el ciutadà de vegades és capaç de fins i tot pensar. Ells sols
tenen un problema, vendre el seu cada cop més avariat producte, i com
que ni tenen clar, ni tan sols pensen, que aquest producte pugui servir
per alguna cosa de profit col·lectiu, lloguen un assessor d’imatge que,
com aquells de Girona que van vendre les meravelles de la Costa Brava
amb una fotografia de les Bahames, són un cúmul d’incompetència
professional.
I el que és pitjor, un perill públic a nivell europeu. Perquè això passa a Londres i
a Madrid, a Roma i a Praga, perquè al mentrestant la crisi, i les seves
conseqüències, colpeja i seguirà colpejant durant massa temps uns
ciutadans que poden acabar per no entendre res… i actuant en
conseqüència darrere de qualsevol demagog.
Bé, amigues i amics, prou per avui que ja seguirem, puix que (quin
cultisme oi, quasi com allò de l’anus) hi ha més dies que llonganisses.
Així que fins a dilluns que ve. Amicalment.
Francesc Font Xaronet
PD. I parlant d’assessors d’imatge. Ahir, diumenge, la TV3 va dedicar
un tros dels seus telediaris a cridar l’atenció sobre el preocupant
creixement de l’índex de consum d’alcohol, i per tant de borratxeres,
comes etíliques, etcètera, entre gent cada cop més jove. Doncs bé,
precedint, durant la pausa publicitària i immediatament després d’haver acabat el telediari
que explicava això, vam poder beure una colla de gent jove, brandant i
bevent alegrement cerveses i més cerveses durant una mena de festa
rave. modoseta, cal dir-ho, on expresaven tota l’alegria i felicitat
que dóna beure alcohol a dojo. Quin assessor de coherència entre
missatges socials i anuncis publicitaris té la televisió pública de
Catalunya? M’agradaria conèixer aquest il·lustre groucho-marxista.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!