Feliu Ventura

Quan algú ve a la teua ciutat i et demana “un lloc, a prop, que estiga bé per dinar?” el més probable és que t’ho hages de pensar perquè tu normalment dines a casa. Això s’agreuja si ja normalment treballes a casa o a prop.

Però quan passes una temporada fora treballant has de trobar “un lloc, a prop, que estiga bé per dinar” i bé vol dir preu també.

Aquests dies, durant la gravació, en tenim uns quants seleccionats en la carpeta “favorits”.

Un d’ells, però, no ha “cuidat” tant la “decoració” com els altres. Sense comptar els taulellets que amenacen qui no paga el compte, o comminen a pagar per avançat si es preveu embriaguesa, o exhibeixen acords amb entitats bancàries per no envair-se competències…

A banda d’això estan les fotos amb “mediàtics” en quatre categories:

• Esportista no-mileurista: un pare sostenint l’esportista com un trofeu, un xiquet que mira de reüll l’esportista. I l’esportista amb cara d’haver llegit l’Ulisses de Joyce en dos vesprades sense parpellejar.
• Artista no-mileurista: l’amo del bar al costat d’un artista entestat en mostrar el seu “angle bo” tot i que la càmera està a l’altra banda i el treurà amb els ulls rojos.
• Presentador just-for-men no-mileurista amb cara de no-vull-estar-ací.
• Ex-company de l’estrella musical no-mileurista anterior amb l’amo amb cara de no-sé-qui-és-però-em-sona-de-la-tele.

La veritat és que les veus tantes vegades i en tants llocs, aquestes fotos, que ja ni t’hi fixes. Però allà estan. I molt poques vegades trobes res autòcton a les parets.

Per això he recordat la peli d’Spike Lee ambientada a l’estiu d’un barri novaiorquès: “Do the Right Thing”. Una peli que reuneix gags històrics, i escenes i  personatges que han perdurat en el temps: Radio Raheem i els seus artells tatuats, per exemple. L’escena que m’ha vingut al cap és aquella en que Sal i Radio Barjo discuteixen quan l’últim se n’adona que a la paret de la pizzeria només hi ha fotos de “mediàtics” blancs d’origen italià. Radio Barjo reclama: “We want some brothas on the wall”.

La veritat és que si això canviés tampoc no em fixaria molt. Però, un dia, prenent un cafè podria veure els nostres “il·lustres” i “mediàtics” exhibits amb “orgull agropecuari” –que diria Estellés-.

En fi. Continuem gravant “Música i lletra”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!