Feliu Ventura

L’estiu de 2003 vaig entrar a un estudi de
gravació a València per enregistrar les 11 cançons del meu tercer [sempre
compte amb orgull la primera maqueta] treball d’estudi -“Barricades de paper”-
amb el meu flamant productor i arranjador nou. A la setmana, el molt …
“perfeccionista”, em va deixar tirat i se’n va anar a Londres “a provar
guitarres”.

Afortunadament va tornar i ho va fer amb una
Martin, aquesta guitarra fou la culpable que “Barricades de paper”
sonés com sona. Una guitarra capaç de fer de bateria, baix i cor de guitarres
en les mans de Borja que va perfeccionar el “colpejat” en aquell disc i que
m’acompanya pràcticament des del mateix moment que aquella guitarra, però això
és una altra història… 

Les cicatrius ens ensenyen perquè són la
penyora de la memòria. Ens relacionen amb fets, paisatges, persones i objectes.

Aquesta cicatriu està relacionada amb uns vells
amics, ja sabeu: “A voltes la vida d’un no cap en la vida d’un sinó en la vida
de molts”.

Jo no hi era, però m’han contat que en una
col·laboració del senyor Penalba en un d’aquests macrofestivals d’estiu, un
precipitat canvi de guitarres –coses que passen- va imprimir aquesta osca en el
cos d’aquest instrument. 

Evidentment aquest “colp” afecta d’una manera relativa l’acústica de la guitarra. Però per poc que siga, m’agrada pensar que totes
aquestes cicatrius -com les influències i els aprenentatges que conformen
aquest bagatge- deixaran una empremta inesborrable i perdurable en “Música i
lletra”.

Tweet

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!