Amb aquestes paraules és com defineix els Països Catalans n’Alfred Bosch al seu article d’opinió de la contraportada d’ahir del diari Avui. Com diria aquell, l’escrit no té desperdici i jo, simplement, em trec el barret davant de tot allò que hi expressa. Si voleu llegir-lo, us el transcric a continuació…
Països estafats
Tal vegada els Països Catalans no existeixen, però, com deia l’amic gallec, “«haberlos, haylos»”. La hisenda espanyola ens ho acaba de demostrar: ens agradi o no, som una unitat de destí en el pillatge universal.
Avui no em ve de gust parlar de política, i per tant parlaré dels Països Catalans. Les balances fiscals han tornat a fer aflorar aquesta criatura, que existeix pràcticament a tot arreu tret del cervell dels polítics. Els fets són tossuts i ens demostren que el planeta de Jaume I encara té vida pròpia.
Potser tenen raó els que protesten pel regust annexionista del terme Països Catalans, tot i l’innegable rigor acadèmic de l’invent de Joan Fuster. És molt senzill, diguem-ne com us sembli: els vells confederats, l’arc mediterrani, Euram, Sunbelt, o ara que la llengua comuna està de moda, països de cosa compartida. Jo m’inclinaria per recórrer al riu que tant ens uneix i ens divideix, l’Ebre, i al poble dels ibers que hi vivia a banda i banda.
Ibèria és un nom rodó, bonic, curt, el qual abraça des d’Ullastret fins a la dama d’Elx. Que el substantiu se l’hagi apropiat una línia aèria, especialista a xuclar i maltractar els nostres aeroports, no hauria de ser obstacle. Sobretot quan el saqueig i el menyspreu han estat, precisament, marques històriques, i ho hem vist prou ara que la hisenda espanyola ha proclamat que constituïm, de Salses a Guardamar, una unitat de destí en l’espoli universal.
Podem fixar-nos en les infraestructures ronyoses, en el corredor més escanyat del món o en els peatges més abusius (quan el català s’esfuma, abracadabra, deixem de pagar). l si voleu, podem mirar altres mapes. El del turisme, la construcció, els fluxos comercials, la petita i mitjana empresa per contrast amb els mastodonts semipúblics… O el de la immigració; es veu que els nouvinguts aposten, de llarg, per aquesta llenca de terra on se’ls fa la vida impossible amb rètols que no entenen.
La personalitat d’aquesta Ibèria ran de terra és tan poderosa que podem decidir si hi volem sumar altres ingredients tradicionals (idioma, història, les quatre barres, els focs de Sant Joan…) o en prescindim. Seria un detall que no matéssim allò que cent generacions es van esforçar a regar i conrear, però bé, la veritat és que tampoc no cal, a l’hora d’entendre que som cosins germans.
En aquest Estat espanyol que ens ha tocat patir, amb fronteres entre comunitats autònomes que fan més nosa que no pas les de la UE, que la política ens estafi els fets no deixa de ser una criaturada passatgera.