Comencen a sentir-se rumors, intencionats o no, d’escissió (com a exemple, vegeu aquest post d’avui mateix del Manel Bargalló). La que ens faltava, canalla, fins a aquí podíem arribar!
De debò, no m’ho vull creure, no em vull creure que ningú, a aquestes alçades es pugui plantejar seriosament una tal cosa. Per descomptat, cal esperar (i respectar!) que alguns o algunes militants, segons com acabi la cosa el dia 14, no se sentin individualment representats per la direcció o la línia política que decideixin els 4000 militants inscrits al congrés i es pensin seriosament si toquen el dos o no. Ara, d’això a que algú estigui realment planejant, de manera organitzada, picar sola en grup… n’hi ha un bon tros, no?
Els que portem molts anys a les trinxeres tot això ja ho hem viscut vàries vegades i mai, però mai, cap escissió ha servit per a que l’independentisme d’esquerres avanci. És cert, i ho penso i ho he dit sovint, que partits i organitzacions polítiques són irrellevants per ells mateixos, que la seva única utilitat és la de ser l’eina adient per tal de fer anar endavant els projectes, que sí que són rellevants. Ara bé, pensem-nos-ho bé: quina utilitat tindria avui fragmentar encara més l’espai? Jo penso que cap ni una, si més no ara per ara: qui sap què pot arribar a passar d’aquí a un temps?
De debò que no, no m’ho vull creure: que ni el partit, ni l’independentisme d’esquerres, ni el país es mereixerien això. I que, què voleu que us digui, que ja n’hi ha prou de fer bestieses!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Suposo que uns o altres fan anar el comentari com una amenaça, però no crec que ningú s’ho hagi pres seriosament. Suposo que sí, que segons els resultats, algú marxarà cap a casa i potser cremarà el carnet i tot, però una escissió amb la creació d’un nou partit, per exemple, no ho crec de cap manera.