EUROTOPIA

Ahir vaig assistir-hi a una taula debat ‘Formes d’acció i participació política al segle XXI’  organitzat  per Compromís per València, cercant les respostes a les qüestions:

Com podem canalitzar la nostra indignació cap a estratègies d’acció transformadores?

Quin paper juguen les noves tecnologies dins de l’activisme actual?

Quin és el límit entre legalitat i legitimitat en la defensa d’allò que considerem just i essencial per a les nostres vides?

Formaren part de la taula:

–“Del rebuig social a la proposta política: com materialitzar un somni“, a càrrec de Joan Subirats: catedràtic de Ciència Política de la UAB. Investigador de l’Institut Universitàri de Govern i Polítiques Públiques (UAB)

–“Noves tecnologies i activisme polític“, a càrrec de Carmen Castro: economista, consultora de gènere, experta en polítiques d’igualtat i TICs

–“Legalitat i legitimitat de la protesta social al carrer“, a càrrec d’Andrés Boix: professor titular de Dret Administratiu, Dept. Administratiu i Processal (UV).

De les intervencions dels ponents, la meua primera impressió va ser les diferencies  generacionals, digitals e ideològiques  o millor generacional-digital-ideològiques  persistent.

El professor ANDRÉS BOIX (35 ans) va negar una situació diguem-ne ‘revolucionaria’ i es manifesta escèptic respecte a les xarxes socials.

L’economista  CARMEN CASTRO (jove dona 😉 va parlar de revolució, però va rectificar immediatament, per a canviar al terme més postmodern ‘re-evolució’, activista bloguera i feminista, es va manifestar entusiasta de les xarxes socials, es més penso que arribà a proposar dur la ràbia social, del carrer a la xarxa.

L’investigador JOAN SUBIRATS (61 ans) va parlar clarament de revolució i de canvi paradigmàtic, i malgrat ser un històric i actiu coneixedor de la xarxa, es reconegué com un marcià davant els mes joves.

Jo el tenia clar des de els noranta i el tinc clar si això no es una revolució, ja me direu el que és.

Si la microelectrònica des de un anàlisi mecanicista es pensava, es pensa, que podia ser un canvi cicle, la Cinquena  Ona Llarga de Kodratiev; des de un anàlisi sistèmic, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, constituïxen un ‘mèdium’ un canvi paradigmàtic.

Segons la dramàtica formula de McLuhan “El mèdium es el missatge’.

Tots coincidirem en que l’escriptura, l’impremta, la premsa, el cine, la TV, i ara las TIC han transformat nostra cultura, han suposat canvis paradigmàtics.

En aquest sentit he tret alguns extractes de alguns dels meus post:

De ROUSSEAU I LA REVOLUCIÓ

Els pamflets

El gran desenvolupament  que coneix la premsa durant la Revolució Francesa de 1789, després de la proclamació de la llibertat de premsa, atreu a molts a dedicar-se al periodisme, juntament amb els cronistes que tornen d’Amèrica. Aquests no només alerten dels successos que es produïen arreu del país, sinó que també difonien les idees revolucionàries de pensadors il·lustrats com VOLTAIRE, MONTESQUIEU, DIDEROT, ROUSSEAU, BUFFON, etc, però a més ho feien de forma clara i pamfletària, accessible a les classes populars.

I si en el debat es va traure als ‘Marx’ jo ací  vull traure als ‘Situacionistes’

El Tractat del saber viure i La societat de l’espectacle són dues “màquines de guerra” que proveïren d’idees i eslògans la revolta dels estudiants francesos (JÉRÔME HANSEN). GUY DEBORD i RAOUL VANEIGEM van ser les dues figures punteres de la Internacional Situacionista.

Respecte a LA RÀBIA i LES XARXES SOCIALS fer les següents cridades:

L’ús de les xarxes socials per instruir subjectes adormits es proposa reduir la reserva onírica de la vida amb fins utilitaris, banals o repugnants. Res constitueix però una inversió tan clara dels descobriments subversius d’aquestes xarxes com l’explotació que s’ha fet d’Internet, i dels jocs col · lectius basats en ella, en el mètode de prospecció d’idees anomenat als Estats Units “brainstorming”.

…. La regla és el impensat, l’il · lògic, l’absurd, el fora de lloc. La qualitat deixa pas a la quantitat. El principal fi del mètode és eliminar diverses barreres de coacció social, de timidesa, de por a parlar, que impedeixen sovint a alguns individus parlar durant una reunió o un consell d’administració, enunciar suggeriments ridícules entre les quals però podria haver-hi un tresor amagat. En aixecar aquestes barreres es constata que la gent parla, i sobretot que tothom té alguna cosa dir (…).

El Satatu Quo ha comprès ràpidament el interès d’aquesta tècnica pel govern de la societat. Qui pot expressar, reivindica menys. ¡Organitzem-nos Xarxes Socials!, Demanen als especialistes: ‘això demostrarà al personal que fem cas de les seves idees, ja que se les demanem‘. “La tècnica s’ha convertit en una terapèutica contra el virus revolucionari.”

Dins de no massa temps, tots tindrem una ID Digital (identificació digital), això sumat a lleis com l’ACTA, farà del que va néixer com un mitjà lliure, un mitjà de repressió i control, Internet es convertirà en el nostre pitjor malson.

¿Quin es el futur del pensament radical?

El capitalisme és un mal que es presenta a si mateix com a inevitable, una destinació per aquells a qui el futur pertany. El capitalisme, a nivell d’ideologia, s’ha convertit en una forma d’amnèsia d’autoajuda Budista, nihilistamente passiva; un argot d’autenticitat, els agents són el DALAI LAMA, DEEPAK CHOPRA i la resta.

Tot el que tenim per resistir és una entesa de la història, una visió clara de les injustícies estructurals actuals i una voluntat de passar a l’acció, una necessitat d’afrontar la descompromesa satisfacció bovina amb la urgència d’un compromís angoixat, l’angoixa d’una exigència com la que prepara la possibilitat de l’acció.

De la Ràbia Social a la Violència.

Els actes espontanis de violència que neixen de les emocions humanes com la ira o l’avarícia són probablement universals, però la violència social, la violència derivada de les relacions socials dins i entre grups de persones és un tema molt més complex, amb implicacions més enllà de la ciència.

“El que es va atacar frontalment el maig del 68 va ser una economia capitalista que funcionava bé“, va escriure RENÉ VIÈNET, de la Internacional Situacionista: no va ser una reacció a un període de crisi econòmica, va ser una contestació rabiosa a les limitacions del sistema. El protagonista del motí va ser per a ells el proletariat. I proletari era per a ells qualsevol que hagués estat desposseït de la “ocupació de la seva pròpia vida“, i que ho sabés.

Que DEBORD convertís la insatisfacció (i no la compassió, la ideologia o la solidaritat, per exemple) en el motor de la crítica, ho fa molt proper, “perquè ara també la pregunta clau és com polititzem el malestar existencial“.