Poc-moderna
Bloc d'Elisenda Soriguera
Que no us enganyin: el popArb no és cap partit de futbol. El festival d’Arbúcies és com una càpsula on durant dues jornades la música d’aires pop (en la seva màxima diversitat), s’expressa entre arbres i gent maca. A partir d’aquí: alguns grups sorprenen al públic i d’altres potser els decepcionen. Potser és per falses espectatives, potser per creure massa el que diuen els altres (sense pensar en el que ens agrada o deixa d’agradar) o perquè els músics també són persones i a vegades tenen mals dies. Sigui com sigui, enlloc de prendre la via fàcil de la crítica destructiva, aquí lloarem algunes de les sorpreses més gratificants de la cita del passat cap de setmana, la setena edició del popArb.
No busqueu els noms habituals…
Oliva Trencada van ser la primera sorpresa del popArb 2011. Ho va ser perquè van oferir un concert electrificat: mai havíem vist als mallorquins servint tant de soroll i va ser una joia. Una descoberta.
Estúpida Erikah van obrir la festa el dissabte i també van saber-ho fer com ningú: es notava que tenien moltes ganes de ser-hi i van donar-ho tot en 40 minuts d’un concert fantàstic.
Quart Primera també van ser uns valents: per obrir el festival i per adaptar la seva música de menjador en un seguit de cançons per oferir en un escenari gran amb un públic gran.
Fantàstic el moment compartit a l’escenari: Senior i El Cor Brutal, Amanida Peiot i Oliva Trencada cantant “Gran”, una prèvia del que serà el segon disc del grup encapçalat per Landete. Enguany el popArb ha donat àmplia representació al País Valencià i les Balears, i el resultat ha estat molt bo (l’enhorabona!). La Iaia van ser els grans protagonistes del fantàstic escenari del Prat Rodó, més allunyat però més acollidor que el Gorg Nou, i Refree van encisar-nos en un concert íntim, 100% adaptat a l’espai de Can torres, molt tranquil i més agradable que mai.
Si heu estat al cas de les cròniques ja sabreu que Mazoni van ser, juntament amb Antònia Font, els grans del festival. L’empordanès i els mallorquins són les dues propostes que van aconseguir que el públic saltés amb més entusiasme i coregés els seus hits com si el món s’acabés aquella mateixa nit. No es pot acabar aquesta ressenya sense citar Inspira, que també va viure uns moments de glòria similars als d’El Petit de Cal Eril, dues bandes que estan surant com l’espuma (i una altra enhorabona!).
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ep!
Crec que és el millor repàs que he llegit. Potser perquè defuig de pressions professionals?Perquè respon a la visió més personal? No hi ha res millor per la gent que llegim que algú capaç de ressaltar els moments més “emocionants”…
Salut