El bloc de l'Elisenda Paluzie

Als anys vuitanta Adolfo Suárez va protagonitzar una forta polèmica quan
va afirmar a un grup de periodistes estrangers que el català no servia
per ensenyar física nuclear. Aquelles declaracions van causar una gran
indignació i, entre d’altres, li respongué Joan Oró, el científic català
que treballà en projectes de la NASA. Sortosament, les universitats
catalanes ignoraren els intents des de diferents àmbits de marginar la
llengua catalana en l’educació superior, i el català va anar avançant en
la docència universitària, transformant la universitat catalana,
fortament castellanitzada des de la creació de la Universitat de Cervera
per Felip V, en una universitat on el català és la llengua
institucional i té una forta presència en la docència, sobretot en el
grau. A física de la UB, el curs 2004-2005, el
80 per cent de les
classes de llicenciatura es feien en català. En Suárez, per sort,
s’equivocà de ple. Hi ha àmbits en què els avenços han estat més lents,
com ara els ensenyaments de dret i d’empresa, on l’ús volta el 50 per
cent.

Darrerament, l’ús del català a la universitat ha tornat a ser
qüestionat, aquest cop amb l’argument de la necessitat
d’internacionalitzar les nostres universitats. És evident que la llengua
on es publiquen els avenços científics és l’anglès, que ha esdevingut
l’esperanto del món acadèmic, però continua sent fonamental que el
català sigui la principal llengua de docència universitària. I ho és
perquè una llengua només sobreviu si és present en tots els usos, si
serveix per a les converses informals i formals, per al lleure i per a
la feina. Una llengua que perd vocabulari per desenvolupar una de les
activitats humanes inicia la seva desaparició. A les universitats, a
banda de difondre el coneixement científic, es formen els professionals.
Aquell graduat que acabarà portant la comptabilitat d’una pime ha de
poder parlar d’assentaments comptables, i no empobrir el català amb
castellanismes o anglicismes perquè ningú no li ha ensenyat la
terminologia de la seva professió. I això no és contradictori amb l’ús
creixent de l’anglès a la universitat, especialment en la recerca, ni
amb la internacionalització de la universitat. De fet, l’anglès ha de
convertir-se en el gran aliat del català a la universitat. L’anglès ens
facilita l’obertura al món, com ho fa als països nòrdics.

Però el
català és la llengua pròpia del país, i la universitat té una gran
responsabilitat en la seva protecció. Responsabilitat que han exercit
els serveis lingüístics de les universitats catalanes amb el treball
terminològic, els cursos de català, l’acreditació lingüística, i les
campanyes de dinamització. Amb el finançament per objectius, la
Generalitat també ha contribuït a la protecció i la difusió del català.
Un dels elements clau ha estat la política de transparència lingüística:
anunciar amb antelació la llengua de la classe garanteix que ningú
pugui al·legar desinformació i exigir el canvi de llengua a l’aula.
Malauradament, la direcció general d’Universitats ha eliminat enguany
aquest indicador del finançament variable. També ha suprimit com a
indicador els coneixements de llengua catalana entre els estudiants
forans. I a més ha eliminat totalment l’ajut de 290.000 euros per a
classes de català dels estudiants de mobilitat. El curs passat, gràcies
en part a aquest finançament, més d’un miler d’estudiants de mobilitat
(d’Erasmus i Sèneca i altres estudiants d’intercanvi) van fer cursos
gratuïts i voluntaris de català a la Universitat de Barcelona. Aquests
estudiants de tot el món, també d’Espanya, que cursen una part dels seus
estudis a les universitats catalanes, es converteixen en els millors
ambaixadors de la nostra llengua i la nostra cultura. El català
interessa no només als catalans, el català és cultura universal, i
sovint són els de fora els que ens ho recorden. Els altres ajuts per a
la normalització lingüística s’han mantingut, amb un pressupost menor.
Que aquesta sigui l’única partida que s’ha eliminat indica una manca de
confiança en la capacitat d’atracció i d’extensió de la nostra llengua.
L’oposició que va suscitar el decret d’acreditació del coneixement
lingüístic del professorat universitari i la recança actual a l’hora
d’aplicar-lo, en són una altra mostra. El decret preveu prou excepcions
perquè el català no sigui una barrera per a la captació de talent forà,
però alhora garanteix el dret dels catalanoparlants a l’ús de la seva
llengua a la universitat. A la UB, on una norma interna similar està
vigent des de fa anys, centenars de professors han fet cursos i han
acreditat un nivell suficient de català, sense que cap professor hagi
hagut de marxar pel català.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!