El bloc de l'Elisenda Paluzie

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

La negociació del finançament que està a punt d’acabar ha permès visualitzar algunes de les mancances que alguns economistes ja vam advertir en la campanya del referèndum. Així, el nou Estatut va representar la renúncia a un veritable canvi de model amb bilateralitat efectiva, i va suposar el manteniment de Catalunya en el règim comú, multilateral, on totes les comunitats autònomes acaben acordant amb el Ministeri d’Economia un model en el Consejo de Política Fiscal y Financiera, que es plasma en la LOFCA.

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Ara
bé, el nou Estatut incorporava uns principis que si s’haguessin complert haguessin
permès millorar el finançament de Catalunya. Per una banda, per determinar les
necessitats de despesa de les comunitats autònomes, la població s’hauria de
ponderar amb variables com la immigració i els costos diferencials que
afavoreixen Catalunya. En el model que avui anunciarà la Ministra Salgado,
que serà bàsicament el presentat per Solbes al desembre, la població es veu
rectificada per variables com la dispersió o la població en edat escolar,
favorables a altres comunitats autònomes, com les del front del nord-oest o
Andalusia.

Per altra banda, el
principi de l’anivellament parcial exigeix que l’anivellament no sigui total
sinó que només s’apliqui per garantir que totes les comunitats autònomes puguin
prestar adequadament els serveis socials essencials de l’Estat del Benestar, i
per tant que una part dels serveis, els no essencials, no estigui sotmesa a
l’anivellament, i Catalunya pugui finançar-los amb uns recursos superiors. En
el nou model  se separen els serveis en
els dos tipus que preveu l’Estatut, però amb dos fons de tancament: el de
garantia (que assegura que es cobreixen els serveis públics fonamentals) i el
de suficiència global (que garanteix el finançament de la resta de competències
a totes les comunitats), i que a la pràctica fan la funció d’anivellament total
i no parcial. A més a més, per afegir confusió al model, s’afegeixen dos fons
nous, un per les comunitats més riques i un altre per les més pobres. En
definitiva, un sistema encara menys transparent que l’actual.

Finalment,
l’Estatut tenia una clàusula per garantir l’ordinalitat. Aquest principi
implica que el lloc que ocupa Catalunya en el rànquing de recursos per càpita
(abans de l’anivellament) sigui el mateix que el que ocupi en el rànquing de
recursos per càpita que s’obtenen del finançament autonòmic (després de
l’anivellament). Avui ja es pot preveure que el principi difícilment es
complirà, perquè ni el model ni les xifres acordades, el garanteixen.

Amb
unes línies mestres del model que mantenen la situació actual, la millora del
finançament per Catalunya ve per la part que li pertoca dels fons addicionals
que aportarà l’Estat al finançament autònomic i que queda força per sota dels
2.000 milions d’euros el primer any. Però, per vestir la xifra final, el govern
de l’Estat i el de la
Generalitat han creat fons per finançar competències
específiques que queden fora del model, i que no tenen cap blindatge legal, a
més d’alguna altra trampa amb les xifres del model i l’allargament del període
d’aplicació gradual més enllà dels tres anys que preveu l’Estatut.

En
definitiva, el resultat final del finançament, tant a la llum dels criteris que
establia l’Estatut, com en relació a l’objectiu de reduir el dèficit fiscal de
Catalunya, que avui ja se situa per sobre dels 20.000 milions d’euros, i
representa un 10% del PIB de Catalunya, haurà estat un fracàs en tota regla, per
molt maquillatge i jocs de màgia que es facin amb les xifres.

Article publicat al Dossier Econòmic el dissabte 11 de juliol de 2009.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!