EL LLAMP
al servei de la nació catalana
XAVIER MONTANYÀ HI TOCA
L’abat
Escarré al moment de prometre guardar «el gran
tresor
d’amor a la Moreneta» dels requetès morts
servint a Franco
Incògnita
inquietant
En
l’ànima d’amplis sectors de l’opinió catalana hi ha
incrustats certs mites que són, alhora, tan difícils de
rebatre com més contraris als fets reals resulten. Aquest març
marçot que s’acaba se’ns ha endut dues figures per una part
molt importants en l’escena política catalana, i per una altra
—el costat fosc— cabdals en la creació d’algun dels mites
més falsaris que senyoregen per damunt dels veritables fets i
de la mateixa raó. Si l’altre dia traspassava l’ex abat Cassià
Just,
avui en Josep
Benet
s’ha trobat amb la gran desconeguda, quan encara tot just sortit de
la impremta és calent el primer volum de les seues Memòries.
Ha
estat la lectura del «Mail
Obert»
que signa avui un dels millors periodistes d’investigació
nostrats, en Xavier
Montanyà,
el que ha desencadenat la meua reflexió i no pas la mort
física dels dos personatges citats a l’entrada. És molt
inquietant la incògnita que formula Montanyà a causa de
la presència d’un
dels pitjors monstres franquistes
a Montserrat per acomiadar-se de Cassià Just: «Quins
cromos es van canviar el pare abat i el màxim responsable dels
afers més obscurs de la repressió d’aquells anys?».
Aniré
a pams i, si puc, amb bona lletra. No és cap misteri que la
relació, centrada al Monestir de Montserrat, de Just i Benet
ve de lluny; ahir ens
ho assenyalava Ignasi Aragay a l’Avui. Sí
que és més desconeguda —a l’opinió catalana en
general— la crucial participació de tots dos en la creació
d’un dels mites més falsos de l’hagiografia
popular dels nostres temps a Catalunya: el mite de l’abat
Escarré, l’immediat antecessor en el càrrec
de Cassià Just. La «devoció» a Escarré
és basada en dues grans mentides: l’una, que Escarré
era antifranquista i, l’altra, que era catalanista.
Quan
expresso això mateix que us acabo d’anunciar, el noranta per
cent dels qui m’ho escolten, i més quan són polítics
catalanistes «entesos» o independentistes experimentats,
és a dir amb una edat, es posen les mans al cap i em blasmen
pel que qualifiquen de bestiesa. La meua sospita sobre Escarré
és antiga, per testimonis que he conegut de primera mà
per gent heterogènia i contemporània seua i, sobretot
per la trilogia (primer
títol i segon)
escrita per l’ex monjo de Montserrat mossèn Narcís
Xifra Riera, a qui li vaig publicar el darrer i tercer
volum de la seua obra, Confessions
d’un ex monjo de Montserrat.
La
història de l’abat connivent amb el dictador se’ns ha explicat
del tot tergiversada, per exemple, curiosament s’obvia la vinculació,
des del primer moment del franquisme, d’Escarré
amb l’Opus Dei i el seu fundador. Hi afegeixo també
la meua experiència ja en temps de Cassià com a abat,
puix de jovenet sovintejava les «Trobades
de Joves» que els monjos encarregats de captar
vocacions personals i influències
entre els partits i els grups de joventut, organitzaven periòdicament
al Monestir de Santa Cecília de Montserrat. Haig d’aclarir que
la meua participació —deixant a banda la religió, que
gens m’interessava— obeïa al mateix objectiu dels convocants,
però en un sentit del tot contrari, atès que en
aquelles trobades hi podies establir connexió amb joves amb
inquietuds i que calia atraure a la lluita per la independència.
Amb el temps acabaria fent coneixença d’algun d’aquells
monjos, i se m’obririen portes vedades del Monestir de Montserrat, de
la seua Biblioteca i d’altres dependències més amagades
al comú dels «fidels»…
Les
famoses declaracions
de l’abat Escarré publicades el 1963 al diari Le Monde,
que foren la contribució principal a la creació del seu
mite, les redactaren poques persones, i entre elles no hi era pas el
declarant… Un dels redactors, un dels «negres» més
important d’aquelles declaracions fou Josep Benet, un segon és
viu (avui no l’esmentaré); un tercer seria Cassià Just
que hi aportaria, pel cap baix, el seu vistiplau. I malgrat que
Escarré tenia les respostes ben escrites, la seua malaltia
mental el traí i davant del periodista parlà de forma
totalment absurda i contradictòria, així que als
«redactors-inductors» els hi tocà, després
de l’actuació del «protagonista», de trobar-se amb
el periodista —que s’avingué entusiasta a la rectificació—
i refer el tort de l’abat.
En
aquesta nova tergiversació hi tingué especial actuació
Cassià Just. Escarré féu el possible perquè
semblés que el forçaven a marxar a l’exili i així
ajudà a reforçar la falsa creença que el
dictador el perseguia i li privava de retornar a Catalunya, a
Montserrat, quan la veritat és que la superioritat de l’orde
(l’Orde Militar de Sant Benet) el «convidà» a
tancar-se a l’estranger, al milanès Monestir de Viboldone
(1965) i, finalment, a dimitir del seu càrrec (1966). El 1968,
cinc anys després de les declaracions a Le Monde,
Escarré és dut pel mateix abat Cassià, malalt de
mort, a Barcelona on traspassà, i els militants catòlics
nacionalistes s’encarreguen de divulgar la «imatge» i la
«biografia» de catalanista que Escarré mai no fou.
L’enterrament de l’ex abat
montserratí s’aprofità com a demostració pública
dels contraris al règim franquista i del dol «contestatari»
del nacional-catolicisme català. Aquest fou, en realitat, el
veritable objectiu —rodonament assolit, ho reconec— de la
invenció del mite Escarré, utilitzar-lo com a estendard
per al desvetllament de consciències submisses i sobretot, fer
caure «simpàtiques» a figures de l’església
vaticano-catalana que havien col·laborat molt estretament amb
el règim franquista i amb la repressió i opressió
consegüents. Aquest «fer caure en gràcia»,
tal vegada era una seqüela més de la «reconciliación
nacional» promoguda per l’infame Santiago
Carrillo?
Vull
acabar l’apunt d’avui tornant al que l’ha motivat, a en Xavier
Montanyà, que insisteix sobre l’estranya motivació que
dugué a Montserrat al també infame Rodolfo
Martín Villa
i afirma: «Només ells ho saben. Ells i la Moreneta.
Nosaltres mai no ho sabrem. Ara, alguna cosa devia agrair-li el bon
Rodolfo a l’abat, perquè, fa uns quants anys, la Fundació
Endesa, per ell presidida, va sufragar la il·luminació
de la basílica.» Bé, en Montanyà no ho
diu, però us posaré una possible pista a seguir
—d’entre les diverses que hi ha respecte a d’altres qüestions—
que no és cap secret per a don
Rodolfo, l’alumne
avantatjat de Fraga
Iribarne.
De la mateixa o semblant manera que una bona colla de catalans,
perseguits polítics com, per exemple, Joan
Raventós,
qui per amagar-se de la policia arribaria fins al Monestir de
Montserrat dins del maleter del gordini d’un dels monjos, també
ho farien —en aquest cas per a una estada més llarga en
espera de trasllat segur a d’altres latituds— uns elements de
determinada organització estrangera innominable que per
casualitat em vaig trobar —això sí, treballant muts i
obedients fent anar el torn de peu per a confegir la terrissa a
vendre als turistes— en algun dels soterranis del Monestir… És
clar, també, que calia tenir-hi coneguts i bons padrins dins
l’església —i no sols a
Montserrat—
per a gaudir de tanta agosarada solidaritat.
I
una postil·la obligada: que en Josep Benet es comportés
com un poruc escolanet de Montserrat i persistís durant massa
temps (gairebé
fins al final) en ser considerat el «compañero de
viaje» del PSUC, no ens ha de distreure sobre el fet que ha
estat valent quan ha calgut defensar la nostra història;
malgrat les enveges d’alguns historiadors professionals, en Benet
—que no ho era «oficialment» d’historiador— ha fet
molta i bona
feina
per posar al seu lloc a obscurs personatges com Tarradellas
i per oferir-nos als catalans i als ulls del món documents
probatoris del genocidi catalanofòbic practicat pels
espanyols, especialment durant la darrera dictadura, amb el seu
llibre L’intent
franquista de genocidi cultural contra Catalunya.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però tampoc és cap problema per a anar demanant “puresa ideològica” a ningú. A tot arreu, colonitzat, ja els passa això. Recorde -vagament- en la pel·lícula de John Ford sobre la independència d’Irlanda (Què verda era la meua vall) que el polícia irlandès, però amb uniforme britànic, deixa fugir el compatriota perseguit. Gran metàfora. En nacions colonitzades, com la nostra, eixes c ontradiccions i amistats perilloses, són normals.
Et comentaré un cas para·lel: Vicent Andrés Estellés se’l va “inventar” i esperonar Francesc Ferrer Pastor, amb l’aquiescència d’en Martí Dominguez i Barberà. El primer treballador de Las Provincias i home de dreta, centre-dreta. En Domínguez, un terratinent d’Algemesí i director de Las PROVINCIAS en cert temps, havia fet l’última guerra amb Franco. També hi col·laborà en Manuel Sanchis Guarner, home cristià, de missa gairebé diària, però demòcrata hi col·laborà a realçar el poeta. Anys a venir fou entomat per l’esquerra, més o menys fusteriana i mai més amollat. De fet ho era. Joan Fuster i Vicent Ventura acaben la guerra amb sengles camises blaves posades. I?
Com a català de VALÈNCIA t’ho dic, a Argemí, Benet i Just, sols els podem estar agraïts. Per “inventar-se” Escarré i el que faça falta.
Corol·lari: si analitzem el país (valencià), que és l’important per a la independència nostra, sense apassionaments ideològics i d’una manera freda…..t’has adonat que els únics que sí creuen en ella, en nosaltres com a nació independent, són els “populars” valencians?
Més, encara, que tots els que hi escrivim en Vilaweb. Els únics que SÍ creuen que poguem reeixir. Per això “juguen” a la contra.
Cordialment.
Us convido a fer una ullada a la web del Santuari de Montserrat
http://www.abadiamontserrat.net/
On és la Patrona de Catalunya?
On és la imatge de la verge negra o Moreneta?
On és la catalanitat?
Ara feu una ullada al web del Santuari de “Torreciudad” ( Opus Dei)
http://www.torreciudad.org/
A la primera pàgina d’aquest web espanyolista ja es veuen els “4 pals” i la “imatge de la verge negra”
Els monjos catalans renuncien als simbols catalans i els monjos espanyolistes se’ls apropien tergiversant-ne el sentit. I, s’amagan – per part d’uns i altres-, el significat gnòstic de les verges negres i la seva relació amb la concepció dels cristians hel·lenistes enfront els catòlics vaticanistes
Els cristians hel·lenistes a tot arreu prediquen amb la llengua vernacla pròpia o natural de cada lloc. Són com deia Carles Cardó, “pentecosteistes” ( Història espiritual de les Espanyes. Les dues tradicions. El Gran Refús”)
Els catòlics vaticanistes a tot arreu prediquen amb la llengua castellana o espanyol.
Aquesta és la situació.
Ah! i mentre els monijos budistes del Tibet es manifesten contra l’imperislisme xinès, els mopnjos catalans…. Què fan contra l’imperialisme espanyol?
Aquesta és la situació…..
No m’estranya que els catalans, ens veiem abocats a fer-nos ateus i laics !
Som enmig de falsos profetes i d’hipòcrites
Un home qui patí força marginació quan era viu fou el senyor Solà i Solé, de Washington. La causa major del seu bandejament fou l’obligació que va veure que tenia envers el monjo Paulí Bellet, enviat a l’exili per catalanista per part de n’Escarré. En Solà Solé insistí a fer saber a tothom el llautó de què l’Escarré estava de debò fet. En una revisteta que es publicava a Washington, mercès als fons deixats pel Bellet, i on col.laboraven d’altres autors de la colònia catalana a la capital americana, en Solà Solé va divulgar el tort. També va escriure un llibret sobre el tema que ara no duc a l’esment. No li’n feren gaire cas. És clar que mai no és massa tard (per als pobles, per a les persones, ai las, sí).
Justament en l’entrevista que la Sra. Mònica Terribas i Sala obtingué el llegat de l’Honorable Josep Benet i Morell i que hem tingut ocasió de rebre en ocasió de la seva recent defunció, aquest fidel compatriota ens recordà que un error molt comú nostre és considerar que vivim ja en un país normal. I penso que aquest error també es pot cometre quan oblidem al moment de jutjar i criticar-nos que tan nosaltres com els nostres vivim tots plegats internats en un camp d’extermini més o menys confortable, més o menys rigurós, però camp d’extermini al cap i a la fi. És des d’aquesta perspectiva de l’anormalitat de la nostra vida i de la nostra voluntat de pervivència que ens cal ser generosos amb nosaltres mateixos, que ens cal comprendre molts dels errors que tots cometem i enaltir i posar en relleu justament totes les manifestacions que posen al descobert els crims de que som objecte.
No ens enganyem doncs, és gràcies a l’encert d’aquestes accions més o menys àmplies que el camp d’extermini és més confortable, és gràcies a la generació d’estats de consciència prou consistents sobre la realitat nostra que podrem destruir els filats tan interiors com exteriors que ens empresonen. I molt desagraïts serem si no som capaços de veure que al cap de vall el verament important d’alló que ens aportaren els nostres desvetlladors no són les infinites errades que també cometeren, sinó els encerts més o menys profunds que han marcat amb punts de llum la nostra trajectòria dins la boira més fosca.
Per atzars de la vida, tinc una idea molt clara de qui era l’Abat Aureli Escarré i Jané: un home de l’esglèsia del seu temps, amb molts dels seus excessos, però que tingué l’enorme coratge tan de mantenir viva en el Principat la flama de la nostra llengua com d’impulsar els fonaments en la nostra nació d’aquell esperit de renovació positiva que aportà després el Concili Vaticà II. Un dirigent eclesiàstic menor en dignitat, car ni era Bisbe ni Cardenal, però que els monjos elegiren quan qui anomenava les altres jerarquies era directament el Dictador. I el temps demostrà que els monjos, tan si el patiren com si no, nacionalment l’encertaren perquè al seu moment no es doblegà totalment en uns moments en que les normes dels amos del camp d’extermini eren especialment rigoroses.
Estic segur que avui els monjos no elegirien per Abat el mateix perfil, que cal comprendre en l’ambient immediat de la postguerra. De fet els perfils dels Abats Gabriel Brasó i Tulla i Cassià Just i Riba, que el succeïren mostren l’evolució d’una part de les normes no escrites que tots plegats com a poble tenim. Sobre aquest segon Abat recentment traspassat, i seguint un dels consells de l’Honorable Benet, estic segur que els estudis històrics mostraran ben aviat, perquè Montserrat és un ser viu que té plena memòria i la vol tenir, que Cassià Just fou un home d’una enorme valentia i coratge en defensa de la nostra justícia, que és una causa que ens depassa en la mesura que la compartim amb tots els pobles oprimits de la terra però d’una forma especial amb els dels camps d’extermini més proper. En el vostre post ja hi deixeu també un testimoni més. Llavors es sabrà que la valentia de l’Abat Cassià era compartida per molts de la seva Comunitat Benedictina, i hi han indicis prou ferms per pensar que a forces d’ells aquest coratge els va costar la vida.
I des d’aquestes hipòtesis i indicis, la presència de l’ex-Ministre Martín Villa a l’enterrament de l’Abat Cassià Just obra molts interrogants, els quals justament per l’evolució positiva de les nostres normes no escrites que en part es forjaren a Montserrat, probablement els honoren a tots dos si no oblidem que estem referint-nos a uns temps en que el rigor de l’extermini era més extrem que no pas avui, encara que fos molt menys explícit que no pas ara. La qual cosa no treu que aquest senyor no pugui tenir l’honor entre els seus de ser un dels guardians dels camps d’extermini més intel·ligents i eficients, és a dir, no sigui un perfecte criminal.
Per acabar, el fet que gaudim d’uns marges superiors de llibertat en cap moment ens ha de portar a creure que són uns àmbits conquerits solament amb el mèrit nostre, sense incloure en aquest nostre a la munió que amb totes les seves limitacions i errades ens precediren, i sense oblidar que els amos i en darrer terme administradors dels camps d’extermini gràcies a moltíssimes circumstàncies externes no tenen altre remei que acceptar l’existència de gent que no s’enganya i no cau en els paranys de l’aparent normalitat confortable. És gràcies a l’existència d’aquestes dues forces, la del desvetllament nacional i la de l’ètica política europea i nord-americana, que les nostres normes no escrites evolucionen favorablement, i allò que avui és un acte de sumissió execrable, fa vint anys no ho era gens i en fa quaranta era un acte heroic.