EL LLAMP

Catalunya
diu prou! per dignitat
Vaga
General el dia 12 de setembre:
ZP
dimissió per feixista i per cabró

Ho
he rebut de part d’un amic per missatge al mòbil i també
n’he llegit el text d’un sms paregut que comenta en Roger
Mestre al seu bloc. Aquesta tarda no n’he trobat més
referències a la convocatòria d’aquesta Vaga
General. Ben mirat, al ritme que avança la
degradació de la qualitat de vida dels qui vivim esclaus a
casa nostra, poc que caldrà de fer massa esforços el
dimecres 12 de setembre per no anar a treballar.

L’endemà
de l’Onze, per a alguns serà un dia més de «pont»,
per a uns altres agafar un dia de baixa laboral per malaltia no serà
pas cap problema i, per aquells més agosarats, la minoria que
trau pit, declarar-se expressament en vaga serà la
conseqüència natural dels seus pensament i acció
nacionals.

A
més a més, qui pot impedir que allò llegit en un
interessant relat
de ficció, s’esdevingui finalment real? Entre
els més de tretze milions de malcontents que vivim a Catalunya
i països adlàters, no hi haurà una sola persona
que pensi «bé,
el més dolent que em pot passar és anar a parar al Gran
Hotel (llegeixi’s ‘presó’)»
i actuï en conseqüència llençant, com aquell
qui no vol la cosa, alguns retalls de barres de ferro corrugat
?aplegats al carrer de qualsevulla
obra? al damunt dels conductors o dels transformadors d’una
subestació elèctrica com, per posar un exemple (vegeu
la il·lustració), la SE
de Sant Andreu de Palomar que és a l’aire
lliure i no posaria la vida en perill de cap veí si peta?

Això
exposat que podria passar-li pel magí a un boig o a un cap calent, potser ni caldria que ho fes el malànima
el dia de la Vaga General perquè, si tot va com fins ara, mig
país ja serà de nou a les fosques atès que una
gran majoria d’estiuejants haurà tornat de vacances, i amb la
fragilitat amb què han quedat les xarxes elèctriques de
transport i de distribució, el dia 6 de setembre quan tothom
es llevi, engeguin els llums de casa, els rètols i la
il·luminació dels comerços, els aires
condicionats, les màquines dels tallers i els aparells de les
oficines, etc., les baixades de tensió i les sobrecàrregues que es produeixin probablement
acabaran rostint tot el que ara s’aguanta d’un fil.

També,
si el dia 12 de setembre i per un cas extraordinari els ferrocarrils
en poder de la Renfe no patissin avaries ?no s’ho creu ni la
ministra del fomento espanhol Álvarez?, qui podria evitar
que el mateix malànima o un altre cap calent deixés caure, des d’un
pont (no n’hi ha d’animals que llancen pedres contra els parabrises dels cotxes?), algunes filferrades sobre les catenàries o, amb alguns
caragols metàl·lics eficaçment posats «ajudés»
a espatllar-se aquells canvis d’agulla que un dia sí i l’altre
també són avariats?

La
imaginació és lliure, diuen. Amb tot em sembla que no
cal fer volar coloms per a adonar-nos que el nostre benestar és
en via d’extinció. Posats a perdre, preferiria perdre a
Espanya de vista i, qui m’ho pot privar d’imaginar-me que, igual que
el Ben Laden, l’Aznar i Esquerra facilitaren en safata de plata
l’accés al poder del mentider
de la Moncloa, el dia 12 de setembre uns catalans
emprenyats decidíssim de passar-lo a millor vida (política,
és clar!).

Convocatòria
d’eleccions anticipades, desori als partits, l’economia trontollant,
soroll de sabres… Quina oportunitat per desfer-nos d’una vegada i
per sempre de la
morta!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!