EL LLAMP

I
dues notes afegides

D’ençà
del passat dimarts que vaig escriure l’apunt
en què comentava sobre l’abat Escarré i de com Cassià
Just i Josep Benet havien intervingut en la creació del fals
mite, em quedà la recança, malgrat la meua postil·la
final, que la figura d’en Benet podia haver quedat massa boirosa;
atès que no era pas la meua intenció em vaig proposar
de fer-ne un apunt més centrat en la vida i l’obra del
patriota suara desaparegut. D’entre les diverses semblances que han
aparegut als diaris i que he llegit aquests dies sobre en Josep
Benet, en vull destacar una que al meu entendre s’ajusta més a
la imatge que en tinc del prohom traspassat. És la «Tribuna»
titulada «Benet, per Catalunya» del dijous 27 de març
al Regió
7 (pàgina 21) i que signa en Ramon
Felipó, berguedà il·lustre que fa
trenta-cinc anys m’honora amb la seua amistat, i que m’ha estalviat
gran part de la feina que em proposava, així que us poso més
avall el seu article.

Només
voldria aportar-hi dues qüestions que són dins l’òrbita
de les estretes relacions d’en Benet i els comunistes catalans. La
primera és que la mateixa persona encarregada pel Comitè
Central del PSUC per apropar-se a en Benet —que aleshores militava
a la Unió Democràtica de Catalunya (UDC) dirigida per
en Miquel
Coll Alentorn— em confirmà el dimecres passat
que el primer contacte s’establí el 1956. A rel d’aquell
encontre i dels posteriors, en Benet s’escindí d’UDC i fundà
(1957) el Partit Demòcrata Cristià de Catalunya (PDCC,
no en trobo referència a Internet). De les primeres idees d’en
Benet que proposà de fer conjuntament als seus nous amics del
PSUC en mencionaré una (del 1959), la «Campanya de la
P», la qual a hores d’ara recorda molt poca gent i que, per la
facilitat d’escriure una «P» (de Protesta)
amb un guix a les parets es féu força visible.

La
segona és que a les reunions fundacionals —a l’any 1979, i a
les quals hi vaig participar des del primer moment— del Moviment
dels Nacionalistes
d’Esquerra (NE), el nom que es va donar, a les
trobades inicials, de la persona que havia de representar-nos
públicament, és a dir, el nostre cap de brot, fou el de
Josep Benet. Per quina raó finalment el substituí en
Jordi
Carbonell és un d’aquells misteris que encara
no he aclarit del tot i potser un altre dia us en faci una
aproximació. Val a dir que aquelles reunions es feien a la
planta baixa de l’edifici de Franciscàlia de la Riera de Sant
Miquel (Barcelona); fins i tot en petit comitè es feien
trobades uns metres més avall de Franciscàlia, al
soterrani de l’Església de la Mare de Déu del Roser de
Pompeia (Diagonal xamfrà Riera de Sant Miquel). Ambdós
immobles mencionats són regentats pels Caputxins;
un destacat i compromès membre de l’orde, Jordi
Llimona, el tenia ja aleshores pel mentor del sector
«catalanista» del PSC, partit on el pare
caputxí hi tenia molta influència, la
qual encara avui cueja.

Benet,
per Catalunya

En
Josep Benet i Morell, advocat, historiador i polític,va néixer
a Cervera l’any 1920, fou membre de l’Escolania de
Montserrat,sempre explicava que les primeres experiències
electorals les va tenir en participar a unes eleccions
montserratines.

Abans
de la guerra civil del 1936 es va afiliar a la Federació de
Joves Cristians de Catalunya. Una part de la guerra la va fer com a
soldat de l’exercit republicà -era de la lleva del biberó-
després va haver de tornar a fer tot el servei militar a
l’exercit franquista. A partir del 1940 comença la seva
aferrissada lluita, per recuperar les llibertats polítiques,
sindicals i nacionals de Catalunya. Mentre estudia a la facultat de
Dret a Barcelona participa en la creació del FURC (Front
Universitari de Resistència Catalana), del qual serà el
president,més tard en la fundació del Front
Universitari de Catalunya (FUC), dirigeix la revista Orientacions,
l’òrgan del FUC.

L’any
1946 entra a dirigir la secretaria de la Comissió Abat Oliba,
on és la primera vegada que s’utilitza el català en
actes públics després de la guerra civil. Va ser membre
d’Unió Democràtica de Catalunya. Després
s’allunyaria de la militància democratacristiana per raons
ideològiques i de practica política. L’any 1966 pren
la iniciativa d’impulsar la campanya «Volem bisbes catalans».
Va participar en la creació de les Edicions Catalanes de
París,on publicaria la primera edició de la seva obra
«Catalunya sota el règim franquista».

Va publicar «Maragall i la Setmana Tràgica», que era
una mena de rèplica al llibre de Solé Tura contra el nacionalisme de la Lliga «Catalanisme i revolució
burgesa». Va participar en la fundació i la gestió
de l’Assemblea de Catalunya, el màxim òrgan de
direcció i coordinació de la lluita democràtica
catalana contra la dictadura militar del general Franco. Va
col·laborar en quasi la totalitat dels mitjans de
comunicacions barcelonins, catalans i molts madrilenys.

A
les primeres eleccions democràtiques, postfranquistes, va
encapçalar la candidatura al Senat per l’Entesa dels
Catalans, on assoliria més d’un milió de vots i va
ser el senador més votat de tot l’estat espanyol.

A
les primeres eleccions al Parlament català va encapçalar
les llistes del PSUC (el partit dels comunistes catalans –l’actual
Iniciativa per Catalunya). El mateix PSUC va presentar una moció
de censura al Parlament català contra Jordi Pujol i va
proposar Benet com a President de la Generalitat.

Els
anys de la transició democràtica va ser un aferrissat
defensor de l’Estatut i de la recuperació de la Generalitat,
i va encapçalar tot tipus d’organismes per aquesta tasca.
Josep Tarradellas va encapçalar una estúpida croada
contra Benet, va arribar a destituir-lo d’una comissió
negociadora,quan Benet tenia més d’un milió de vots
de catalans i Tarradellas havia estat escollit President de la
Generalitat a l’exili mexicà només amb el suport de 9
únics vots de diputats catalans a l’exili en una votació
que sempre fou molt qüestionada. L’any 1985 és nomenat
director del Centre d’Història Contemporània de
Catalunya, i a poc a poc s’allunya de la militància política
directa. Té nombrosos i interessants llibres publicats, com un
assaig biogràfic sobre el president màrtir «Exili
i mort del President Companys» i un altre sobre Tarradellas,
«El President Tarradellas en els seus textos 1954-1988»,
assaig demolidor sobre aquest polític -va intentar ser
silenciat per una bona part de la classe política catalana ara
imperant-,va escriure «Escrits en defensa pròpia»
explicant les malifetes que li havien fet arran de la publicació
del seu assaig sobre Tarradellas.

Quan
mossèn Josep Ballarín va ser nomenat capellà
custodi de Queralt, va pujar estiuejar a Queralt, ja que eren molt
bons amics, i Josep Noguera sempre em conta que per indicació
de mossèn Armengou va passar-li un exemplar de la seva
«Justificació de Catalunya».

Vaig
coincidir amb Benet a Barcelona els darreres anys del franquisme en
diversos organismes unitaris
de lluita antifranquista. Sempre va ser un exemple d’honestedat,
lluita i fidelitat al país.

Ara
fa quatre anys vaig poder gaudir de nou del seu ajut, en escriure la
meva monografia del santuari de Queralt, i quan estava en un atzucac
amb es tema del robatori de les corones de la Mare de Déu de
Queralt, va ajudar-me a trobar el desllorigador per saber què
havia passat. L’anava a visitar de tant en tant, li portava el que
anava fent o la revista l’Erol. Sempre em preguntava o recordava
els seus amics de Berga i les seves converses amb mossèn Josep
Armengou.

Josep
Benet era terriblement afable,gran conversador i sempre disposat a
ajudar tothom. Era un home -un gran polític-
honest,treballador i molt conseqüent, sempre va anteposar els
ideals de defensa de Catalunya als seus propis interessos.

Els
seus llibres són un autèntic exemple d’això, i
ara que ell no és entre tots nosaltres,haurem de rellegir- los
més que mai. Però, per sort, el primer volum de les
seves memòries es posarà a la venda avui, dijous.
Evidentment, jo ja n’he reservat un exemplar a la llibreria abans
no s’exhaureixi.

Ramon
Felipó, bibliògraf

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!