EL LLAMP

Sense
cap no som ningú

Empastifats
tots els independentistes pel tarquim amb què ens esquitxen al
seu pas els creguts i per ara inamovibles dirigents d’Esquerda (abans
Esquerra i, originalment, ERC), fa tot l’efecte que no tenim altra
cosa a comentar; res més lluny de la realitat. La mateixa
màquina a pinyó fix —alguns n’hi diuen «sistema»;
a mi em sembla més precís anomenar-la «piconadora
espanyolista»— de què s’alimenten els superbs
esquerdats, també fa la peça a la resta de partits amb
representants al Parlament del Parc.

I
l’acció piconadora s’estén, com un regueró de
pólvora, mitjançant l’agraït i interessat —sou
són sous, que vol dir diners— ajut dels «treballadors
de la informació», afectant el senderi d’amplis i
indefensos sectors de l’opinió catalana. N’hi ha tanta de
contradicció, ximpleria i badoqueria que no sé quina
triar per a l’apunt d’avui, així que n’he escollit unes
mostres a l’atzar.

Qui ha de demanar
perdó?

L’aniversari dels
bombardejos aeris fins aleshores mai no patits per cap capital d’un
país en guerra forçada pels atàvics enemics, ha
estat la justificació manipuladora de la TVE-3 per a
difuminar-ne els responsables del genocidi, usant d’unes declaracions
fora de lloc del ministre d’Afers Exteriors de Montserrat, dom Marc
Taxonera, que ha vingut a dir que hem de demanar perdó pels
assassinats comesos per tots els bàndols [sic].

Potser sí que
seria l’hora, després de quasi setanta anys de la fi «oficial»
de les hostilitats, que ens demanàssim perdó, però
hi ha un problema: si hem de partir d’una base sòlida i
fonamentada en la realitat històrica, de primer el cap
d’estat, el del govern i les Cortes en ple del Regne d’Espanya han de
demanar perdó a Catalunya per la brutal agressió a què
fou sotmesa en nom d’Espanya i en nom del déu del papa de
Roma; i han de demanar-nos perdó explícitament per
l’afusellament del president Companys. Un cop demanat, i concedit tot
i posant per escrit els punts sobre les is, el perdó, llavors
els bàndols ja ho podran fer, si és el cas, amb el
mínim d’igualtat exigible.

A més a més,
els senyorets/etes ex [euro]comunistes ostentadors de l’esbiaixada
«memòria històrica» i els seus companys de
viatge socialistes que manen en el desgovern de la Generalitat, amb
motiu d’aquest aniversari han d’exigir a la República Italiana
que demani perdó als catalans pel terrorisme amb intenció
de «solució final» exterminadora a què ens
van sotmetre amb els bombardejos expressament dissenyats per a
destrossar els cossos i la integritat mental de la població
civil desarmada i a la rereguarda. I no deixar-se en l’oblit a les
desenes de milers de catalans morts en acció de guerra o en
captiveri a causa de la intervenció directa de l’exèrcit
italià, la qual afavorí la victòria del
nazi-feixisme espanyolista que encara cueja.

Islamisme i
desigualtat de «gènere»

Titular llegit al diari
Avui d’avui: «Una dona suïcida causa 36 morts i 50
ferits a l’Iraq»; ja n’havia llegit fa un cert temps sobre
casos de dones suïcidàries a Israel, així veig que
no és un fet aïllat. Quina mena de pensament
nacional-catòlic i racista anti-moro pot sostenir després
d’aquesta notícia que l’Islamisme no és favorable a la
igualtat entre dona i home? Fixeu-vos que no sols és una dona
la suïcida, sinó que, igualitàriament, assassina a
hòmens, a dones i a criatures, sense distinció de
«gènere». La notícia no aclareix, però,
si la dona duia el sac al cap —la burca o com es digui—, anava
amb el vel o actuava, pecadorament, a cara descoberta.

La desgràcia
de Gràcia

Per designi —graciosa
concessió— de l’«equip de govern» de l’Hereu de
l’actual ministre espanyol d’Indústria, els ciutadans del
barri de Gràcia (Barcelona) podem triar un nou nom per a
l’oficialment dita Plaça de Rius i Taulet. Pel que he llegit a
alguns blocs de MésVilaWeb i als butlletins electrònics
(o diaris oficials) del Gran germà recaptatori, la tria de
noms es pot fer entre Plaça de la Vila de Gràcia o
Plaça de la Vila de Gràcia.

A què trau cap
ara aquesta ximpleria? De sempre i fins avui se n’ha dit Plaça
d’Orient, de primer oficialment, i només popularment després
que li posessin Plaça de la Constitució. El nom de
Plaça d’Orient té innegables connotacions maçòniques,
atès que per la situació de la plaça no li ve el
nom; la Plaça d’Orient era més o menys al centre del
territori primigeni de Gràcia, que pel Sud-Oest tocava al
barri de Les Corts, més o menys on cau la Plaça de
Francesc Macià i pel Nord-Est partia en un mateix indret amb
Horta, Sant Andreu del Palomar i Sant Martí de Provençals.
De la Plaça d’Orient també n’hem dit (i en diem) de la
Torratxa o del Rellotge i la jovenalla d’ara en diuen Rius, així,
tal com sona, menjant-s’ho tot: «hem quedat a Rius».

Del que n’estic segur
és que mai fins ara, que se’ns hi ha instal·lat a
Gràcia la segona invasió barcelonina de iupis, no ningú
n’ha dit Plaça de la Vila de Gràcia. La raó és
senzilla, atès que la definitiva i tercera segregació
del territori de Gràcia del terme de Barcelona fou el 1850 i
encara que ens remuntéssim a la primera (1820), en aquells
anys i des del 1714 a Catalunya sols hi podia haver ajuntaments, nom
catalanitzat de l’imposat i espanyol «ayuntamiento»,
que vol dir, més o menys «toos arrejuntaos»
(per a que m’entengui el José de Cornellà,
o potser és Jose a
la intimitat?). Mai no hi ha hagut Ca la Vila ni batlle a
Gràcia, sí que hi ha hagut alcalde, nom imposat també
de l’espanyol i que prové de l’àrab.

El president del
Districte VIII (Gràcia i els seus barris), el senyor Martínez
que també és d’Esquerda, per què juga a
distreure el personal amb aquesta carallotada? En una còpia
que tinc d’un «Plano de Gracia y su Territorio» de l’any
1845 s’hi pot veure a la llegenda «Plaza de Oriente»;
estic segur que si s’apropa a l’Arxiu Històric de Gràcia,
al carrer de les Camèlies, hi trobarà l’original. O
servem la «memòria històrica» o la
falsifiquem, vosaltres trieu.

El Tibet i
l’ocupació xinesa

Ho menciono
expressament perquè no hi hagi dubte: sóc contrari a
l’ocupació del Tibet per la dictadura comunista hereva del
genocida Mao. Dit això també afegiré que tota la
cantarella de babaus catalans solidaris amb el monarca exiliat no fan
pas cap favor ni als tibetans ni a nosaltres. Aquest Dalai lama, quan
li vaig demanar la signatura en benefici de Catalunya, la seua
oficina de París (la de Barcelona encara no existia) em
respongué que sa santedat «no tenia per costum
immiscir-se en els afers interns d’altres estats».

Coi, i ara ens hem de
solidaritzar amb aquest monarca absolut? Per als despitats de sempre,
abans que no em diguin el nom del porc, que visitin el web de la Casa
del Tibet a Barcelona i veuran que és tot en espanyol, però
que t’ofereixen de llegir la pàgina en francès o en
anglès, i fins i tot pots veure una dedicatòria molt
bonica i amorosament traduïda a l’espanyol, plena de desitjos de
pau i collonades afins amb aquesta delatora mostra d’espiritual
coneixement: «Barcelona (España)».

Catalunya o català
no hi surt enlloc. Fins i tot el bloc de la Casa del Tibet és
tot escrit en espanyol. Quan un fa costat a l’ocupant i es comporta i
usa la llengua de l’ocupant, és un ocupant, a Catalunya i al
Tibet també. I ara, amb coneixement de causa, torneu a fer el
papallona davant del Consolat xinès i deixeu-vos retratar ben
retratats.

N’hi ha més

que no m’acabaria; per
avui ja n’hi ha prou.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!