EL LLAMP

Bono
dirigeix el grupet de Cantaors Psoecialistes del Psc dins
l’Orquestra
del PsoE «Coros y Danzas de Ejpaña y nâ más»

Rellegim
els «nostres clàssics»

M’ha
semblat adient aquesta relectura que, per a orientació de
l’opinió catalana, us proposo al voltant de la polèmica
suscitada pel suport que uns estúpids
ignorants (amb molta mala baba)
han donat —per dos cops consecutius!— a la preeminència
del «socialisme» unionista a casa nostra.

El
23 de febrer del 1984 va aparèixer el núm. 0 del
quinzenari —sortia cada dos dijous— El
Llamp. En aquest mític primer lliurament de
la revista que esdevindria l’únic punt d’encontre, d’opinió,
d’informació i de debat de l’independentisme català, a
la pàgina 4 hi ha dos articles d’actualitat rabiosa que us
copio davall —els noms i mots enllaçats, naturalment no ho
eren a l’original, són afegits meus amb intenció de
facilitar la vostra informació—; l’un d’en Josep
Maria Ainaud de Lasarte, aleshores diputat al
Parlament del Parc, i l’altre d’en Daniel
Lopez Bribian, el darrer militant viu que vaig
conèixer de la gloriosa Unió
Catalanista.

Els
vint-i-quatre anys que s’han escolat des de llavors poc útils
han estat perquè la realitat de la política «catalana»
hagi canviat gaire el sentit i la teledirecció a què és
sotmesa des dels feus carpetovetònics
de la «piconadora espanyolista». Llegiu; llegiu, apreneu
i actueu en conseqüència:

SOCIALISME I
NACIONALISME

Aquest any s’escaurà
el centenari del naixement d’un home patriota i honest, que morí
a l’exili per les seves conviccions polítiques i nacionalistes
i que poc a poc els catalans hem anat oblidant. Ens referim a Manuel
Serra i Moret, nascut a Vic el 9 de maig de 1884 i
mort a Perpinyà, el 29 de juliol de 1963.

Les seves dades
personals i les
seves obres les podeu trobar, avui, a les
enciclopèdies. No cal que les detallem aquí. Però
sí que vull remarcar que, sovint, les commemoracions
històriques ens fan mirar enrera en lloc de projectar-les en
el futur. Per això voldria explicar de quina manera l’obra i
el
pensament de Serra i Moret, són encara vàlids.
Ell fou un dels primers en demostrar que el
sentiment socialista anava unit, si era autèntic,
al sentiment nacional.

Que la lluita per
l’alliberament social anava estretament lligada al combat per
l’alliberament nacional. Com a bon internacionalista, partia d’una
realitat: la realitat nacional. I la seva nació, sense cap
mena de dubtes, era Catalunya. Així, essent fermament
nacionalista, és com arribà a ser plenament
internacionalista. Si no, es cau amb facilitat en una confusió
estat-nació, que en el cas de Catalunya redueix la nació
a l’Estat espanyol, i més concretament, a la nació
castellana. Són aquells «socialistes», que tots
coneixem, que tenen com a llengua la llengua castellana —perquè
tothom l’entén!— i com a nació, Espanya. Són
els mateixos que neguen la possibilitat de constituir un grup
socialista al Parlament espanyol, al·legant que amb un sol
grup «nacional» n’hi ha prou. Jo ja sé que molts
militants de l’actual PSC-PSOE tenen una visió més
ampla d’aquest fet i que senten, profundament, l’esperit català.
Però també és veritat que la línia del
PSOE va oblidant les dues lletres del mig i va esdevenint,
simplement, el Partit Espanyol. I no és que el socialisme
català no hagi tingut una altra línia, molt més
catalana i molt més nacionalista. És la dels que
fundaren la Unió
Socialista de Catalunya el 1923, amb Manuel Serra i
Moret al davant, i els mateixos que després de l’experiència
fracassada del PSUC
durant la guerra civil, crearen el Moviment
Socialista de Catalunya el 1945.

Si recordem per un
moment quin era el pensament i la praxis d’un Rovira,
d’un Serra
i Moret, d’un Edmon
Vallès o d’un Josep
Pallach, podem afirmar que no es trobarien
representats per l’actuació del PSC-PSOE d’avui. L’intent que
dirigí Joan
Reventós per a unir els diferents corrents
socialistes a Catalunya en un partit socialista i
català, va quedant cada dia més aigualit. Serra i Moret
podia afirmar que «era socialista per català, i català
per socialista». Pallach tenia un lema ben clar: «Federació,
Democràcia, Socialisme». I per a ell, la base de la
Federació era Catalunya. Hi ha molts catalans que tenen un
sentit socialista de la política i un sentit nacionalista al
mateix temps. Un socialisme que no s’ha de confondre amb l’estatisme,
el centralisme o la burocràcia que ara veiem en el poder. I un
nacionalisme que no es limita al terreny de la llengua o de la
cultura, sinó que entén la nació com una
comunitat lliurement acceptada, construïda entre tots perquè
els homes i les dones que hi vivim, pensem com pensem i vinguem d’on
vinguem, puguem realitzar-nos amb plenitud. Un nacionalisme que avui
ha de lluitar, en primer lloc, per a superar la crisi econòmica,
per tal que les persones trobin el lloc que els correspon en la
societat. Una nació que sigui lliure, justa i forta: un país
dèbil ja no interessarà a ningú, i menys, als
joves i als immigrats. Aquesta Catalunya, vàlida per a tothom,
és la que intentaren construir, sense arribar a veure-la,
homes com Manuel Serra i Moret. No oblidem el seu exemple.

Josep
M. Ainaud de Lasarte diputat al Parlament

VOLEM SER FILLS
DE CATALUNYA I CIUTADANS DEL MÓN

Aquesta va ésser
la rèplica que el doctor Domènec
Martí i Julià donà a uns jóvenes
bárbaros del Partido
Radical que l’interromperen titllant-lo de reaccionari
en un dels actes nacionalistes que acostumava a fer. Aquests mots
varen frapar tant en la meva consciència que al llarg dels
anys, en plena dominació franquista, vaig demanar a en Pahissa
que me’ls gravés en una rajola que la tinc incrustada al bell
mig d’un petit monòlit que hi ha a l’entrada del meu maset de
Valldoreix.

«Volem ser fills
de Catalunya» perquè Catalunya és l’única
mare espiritual dels catalans. Volem ser fills de Catalunya perquè
ella és el conjunt i compendi de totes les generacions
nostrades. Volem ser fills de Catalunya i com a tals sobirans i
forjadors dels nostres destins, per tant volem una pàtria
sense caminadors, ni tutors, ni dides seques.

«I ciutadans del
món», perquè la nostra llibertat ha d’ésser
la continuïtat de la nostra llibertat antiga, forjadora de les
primeres Corts legislatives d’Europa, en les que el
rei pretendent era obligat a jurar els Furs i Privilegis per poder
exercir el dret de realesa. Així mateix van ésser
creadores de la primera taula
de canvi del món, i les primeres lleis
plasmades en el llibre del Consolat
de Mar, avui encara vigent; en fi, el primer poble
demòcrata quan la democràcia estava en embrió,
de ço que l’últim dels nostres reis, en Martí
l’Humà, se n’enorgullia proclamant en les Corts
de Perpinyà que ell era el rei del poble més
lliure del món.

Per tant la nostra
llibertat és de solera, res de xovinismes, res de murs ni de
teulades, que ens airegin tots els vents amb els braços oberts
per recolzar i defensar tota causa justa; en un mot, volem ser
lliures per ocupar amb la nostra personalitat el lloc que ens
correspon en la Internacional de pobles lliures de la terra.

Daniel Lopez, de
la Unió Catalanista

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!