EL LLAMP

Un
moc del Guerra

El
dijous 22 de març del 1984 sortia el núm. 2 del
quinzenari El
Llamp,
amb un impagable article a la pàgina 3 signat per en Carles
M. Espinalt
(del qual enguany commemorem el quinzè aniversari del seu
traspàs). Excuseu-me per la insistència en
demostrar-vos que els vint-i-quatre anys passats no ens han servit
pas gaire per a canviar el paisatge polític català.
Encara pitjor, amb l’ajut innegable dels arlots
d’Esquerra
l’espanyolisme se’ns ha instal·lat a totes les instàncies
del poder polític.

Sí
que recordareu, quan la discussió de l’estatutet de la
vergonya, la reaparició d’un monstre
que pensàvem era ja amb el Banyetes: Alfonso
Guerra, que havia estat vice-president del govern
espanyol amb el seu amic Felipe
González al capdavant. L’ex ministre espanyol
de Defensa Bono
(el fill de l’alcalde
falangista) va fer ressuscitar a corre cuita al Guerra
per a que instruís —de com passar el ribot a l’estatutet—
a l’inexpert Rodríguez Zapatero i a tota la
llopada de la sucursal «socialista» a la
Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC). Els de l’oficina
provincial aprengueren prou, per això la mateixa nit de la
votació favorable al Parlament del Parc el Mut
de Cornellà exclamà, convençut,
que presentarien al·legacions en contra l’endemà mateix
al Congreso espanyol; el resultat del capteniment de l’andalús
ha estat que aquella cosa és l’actual president de la
Generalitat de Dalt.

«Fritz»,
pseudònim d’un gran ninotaire
català, veia així
al moc del Guerra

L’abril
del 1984 la patacada de Josep
Maria [«Raimon»] Obiols —el verdós
penjoll d’una nariu de l’Alfonso Guerra— fou majúscula: CiU
77 escons, Psc-psoE 41 escons. Al corrent espanyolista implantat al
peessacé, que ja havia foragitat Raventós (un altre ex
candidat) a l’exili de l’Ambaixada espanyola a París, li calia
de nou netejar la façana i la pèssima imatge deixada
per l’Obiols; ara el senyoret també, com el seu predecessor,
és a l’exili (de Brussel·les). Sort en tinguérem
—i en tenim, per a servar-nos la memòria— d’en Joan
Fuster; és a partir de la lectura de l’article
que publicà l’Escriptor de Sueca, que Mestre Espinalt ens féu
el diagnòstic que segueix:

ELS MOCS

Des dels orígens
de la meva ingenuïtat, no tindria més enllà de
cinc o sis anys, em ve a la memòria el desconcert que solia
produir-me la meva mare, quan referint-se a una persona madura i
capaç que, naturalment, era coneguda de tota la família,
comentava en relació a un fet viscut: «l’han ben mocat».
Era com no comprendre res de res. Seria possible que a un home fet i
dret encara calgués posar-li el mocador al nas com es fa amb
una criatura que amb prou feines camina?

Tanmateix a còpia
de sentir-ho dir, la torbació inicial va transformar-se en una
meravellosa troballa, quan pel diferent to de veu que posava la meva
mare, segons es referís a un mocar o a un altre i el somriure
o no dels qui l’escoltaven, vaig descobrir que certes expressions
podien tenir un doble sentit. Havia patit per entendre-ho, però
ja sabia que «moc» i «mocar» també
venia a ser la manera de mortificar, de cop i volta, a una persona
traient-li a relluir alguna de les seves misèries amb el desig
de que se sentís humiliada i amb l’afany de retallar-li les
ales.

Posats a menysprear o a
fer severes valoracions, si ja resulta violent «donar un moc»
a una persona, què no serà quan es contempla un home
com si talment tot ell, de dalt a baix, a dins i a fora, només
fos la segregació de la membrana mucosa d’un altre? Pot
existir un pitjor concepte? Des de quin angle podria veure’s més
degradat un ser humà? Què en queda?

Aquestes preguntes em
furguen el record, tot llegint, ara, a la revista Serra
d’Or —desembre de 1983—, un article de Joan
Fuster on qualifica a cert polític català que ambiciona
un alt protagonisme social, com «un moc del Guerra». Un
blasme així venint d’un dels quatre o cinc pensadors més
notables que ha donat la cultura catalana d’aquest segle, hauria
d’alarmar-nos a tots, donada la personalitat de qui ha formulat la
sentència.

Si és cert que
no ofèn qui vol, hi ha diatribes que signades per una figura
de molt prestigi poden desqualificar per sempre el criticat. Com a
mínim demana de la persona assenyalada de simple moc, una
explicació pertinent que pugui desmentir l’afirmació,
en cas de no ser exacta. Desmentir-ho, es fa més urgent si
s’esperen rellevants protagonismes.

No és per a
neguitejar a tothom pensar que un moc del Guerra pugui ser
presidenciable? Cal fer les demostracions oportunes. Callar, en
aquest cas, podria semblar com si l’al·ludit s’amagués
forats amunt del nas del Guerra, amb el risc d’ofegar-s’hi, quan el
cau ha d’engolir més aire del normal, per a poder fer
acusacions de «Hijos
de Buda».

Hi ha qui baladreja i
qui defineix. Per dures que siguin les afirmacions, tenen el caire de
ser certes quan les avalen noms d’uns mèrits més que
considerables. D’homes com Joan Fuster que fins i tot en plena
democràcia, amb bombes han volgut fer callar la seva veu
clarivident, és molt educatiu divulgar-ne els conceptes. Els
seus pensaments no són manllevats i han demostrat ser decisius
per a configurar el futur del nostre poble.

És per a
llegir-la una colla de vegades la sentència: «un moc del
Guerra». No n’hi ha per fer-se’n creus? Ni als conformistes els
mancarà un xic d’ambició per a poder lamentar-se: «si
almenys fos el moc d’un personatge veritablement important, però:
“un moc del Guerra”!». On els ha portat a certs catalans
llur sucursalisme? Un moc es tan poca cosa que, gairebé, no
permet fer-li un estudi psicoestètic de la seva imatge. Es pot
anar més avall? Què pot ser més neulit i
llefiscós? Cal tenir molt estret el pit per limitar-se a ser
un moc d’un escanyolit com el Guerra. Pensar-ho, en detall, no és
pas feina inútil, perquè allò que està
ben demostrat és que, des dels mocs, mai cap nació no
ha arribat a ser lliure.

Carles M. Espinalt,
psicòleg i escriptor

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!