EL LLAMP

Visca
la terra, mori el mal govern!

Prosseguim
la miscel·lània encetada
després ahir. Abans que me n’oblidi vull
comentar que la Xarxa
Ciutadana de la Vila de Gràcia m’ha enllaçat
al seu directori;
ho agraeixo com a gracienc; per fi!, després de ser a Internet
des del 1994 i que la primera publicació electrònica de
Gràcia —justament es deia www.gracia.net— la fèiem
fa més de deu anys amb el meu germà Xavier.
La fotografia de la violeta que il·lustra aquest apunt és
feta al bosc a tocar del camp de faves del pagès Medir,
és una de les poques que s’ha salvat de la ràtzia anyal
provocada pel costum d’obsequiar-ne un pomell a l’estimada cada 3 de
març, des de fa 155 anys pel cap baix.

La guerra de l’aigua

Quan
penso en un pagès se m’apareix la imatge d’un pagès de
secà, d’un que l’únic que pot regar —i no sempre—
són les quatre verdures de l’hort amb l’escassa aigua que els
catúfols de la sínia aboquen a la naquera del seu pou
—bé, això quan jo era jovençà, ara que
no queden animals, ho fan amb la bomba—; aquesta és la
pagesia esforçada que conec.

Per això em
costa d’entendre que els menys de quinze mil pagesos que poden regar
consumeixin el
73 per cent dels recursos hídrics del país.
El 0,2 per cent de la població de la Comunitat Autònoma
de Catalunya (CAC) té al govern tristpartit i a set milions i
mig de persones entre l’espasa i la set. Si hi afegim, a més a
més, que aquests regants són els màxims
beneficiats de les subvencions de la Unió Europea i de la
mateixa Generalitat, encara ho entenc menys.

Sí, ja sé
que entremig d’aquests que reguen hi ha les grans companyies
agropecuàries —les quals, més que no ningú,
xumen subvenció a cor què vols—. I també sé
qui té la clau de l’aigua de l’Ebre: ni són els de
Tarragona ni els del Delta, és la Confederación
Hidrográfica del Ebro,
aquests són, en última instància, els veritables
amos de la clau de l’aigua del riu Ebre, i la tenen ben aferrada, poc
l’amollen pas la clau (no com aquell estúpid que l’ha perduda
i no sap on).

L’Agència
Catalana de l’Aigua té competència
sobretot en les conques
internes, i és on ha de fonamentar la recerca a
la solució —o als pedaços per anar fent— del
principal problema de l’aigua que ens cal per a resoldre la set de
tots els catalans, i no sols la del 0,2 per cent. Cal que les
autoritats actuïn, sense mentir-nos i dient les coses clares:
l’aigua és de tots i no d’uns poquíssims privilegiats.

La guerra dels
molinets

Seguim el fil de la
terra. A Orta
de Terra Alta, que així ho escriuen els meus
amics
per raó de conservar la grafia més antiga i perquè
això de l’orde militar dels santjoanistes fa tuf de Castella i
de suplantació (ocuparen el lloc dels templers assassinats per
ordre del papa de Roma), la majoria de la
població ha dit que no hi volen molins de vent.
I penso que tenen tota la raó, i té molt de mèrit
la seua decisió atès que mai no podran aconseguir tants
diners per la seua terra com els que haurien pogut cobrar d’acceptar
la imposició del Parc Eòlic de la Serra de Pesells.

Sembla que els manaires
d’aquesta CAC tristpartita segueixin la mateixa política de
l’«ordeno i mando» de temps suposadament passats.
La Terra Alta és envoltada de verins: el pou negre de dins de
l’Ebre a Flix, les centrals atòmiques d’Ascó i de
Vandellós (i encara més avall la de Cofrents), la
tèrmica d’Andorra (Terol), la petroquímica de
Tarragona. L’únic recurs que li queda a la comarca amb un
mínim de futur és el de l’agroturisme i el turisme dels
escenaris de batalles. A la Terra Alta hi ha també jaciments
arqueològics, bon vi i millor oli i ametles, i conté
els escenaris de la batalla més gran mai haguda a la Península
Ibèrica: la Batalla de l’Ebre. A veure què hi diuen els
de la «memòria històrica».

No defenso pas que no
s’hi puguin fer instal·lacions d’energies renovables a Terra
Alta, cal triar-ne bé els paratges i les veritables
necessitats de producció d’acord al consum local. Però
el que es vol fer a Orta és com si plantessin gegants de
quaranta o més metres a Montjuïc de Barcelona. Amb setze
andròmines d’aquestes, la muntanya desapareixeria de la vista.

Orta és la meua
entrada als Ports,
els paratges més verges i impressionants de Catalunya, on
senyoregen la cabra
pirinenca i el voltor.
Quins personatges s’entesten a abocar sempre tota la merda a les
Terres de l’Ebre? [Aquest nom de Terres de l’Ebre no m’agrada gens,
però l’hi poso perquè ens entenguem.] Hi ha raons
ambientals
i paisatgístiques que desaconsellen el parc
eòlic qüestionat; no hauria estat més prudent i
correcte preguntar abans de decretar? I una darrera raó de
pes: evitar que es destrueixi el paisatge que féu aprendre a
Picasso d’estimar Catalunya.

Continuarà…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!