EL LLAMP

Oblidar
el passat és ensopegar de nou

Tinc
poca memòria, és una sort per al meu benestar i, de
retruc, per a la tranquil·litat de més d’un. Amb tot
—no sé ben bé
perquè—, a voltes
unes llampegades fugaces em retreuen a fets viscuts o situacions
passades i, vés per on, sempre en relació amb algun
tema de l’actualitat. Avui m’ha tornat a passar, mentre els ex amics
devots i ex consellers de Carod, Huguet i Renyer, l’abandonen a la
seua dissort i li fan la bugada a Puigcercós…

La
picabaralla d’anys entre l’ex secretari general d’ERC i l’actual
secretari general d’Esquerra ara els li ha convingut airejar-la
davant de l’opinió catalana. Benpensat com sóc, entenc
que la raó de la posada en escena de la desavinença
obeeix a l’interès, dels dos protagonistes, en què es
parli d’això i no del que realment ens preocupa als
independentistes, l’ensulsiada electoral d’Esquerra i, sobretot, les
causes que l’han motivat.

Un
episodi semblant —la pugna
entre Colom i Carod— ja
provocà l’escissió del PI, un cas d’interès
històric pel fet singular que un secretari general
s’escindeixi del propi partit; més enllà dels
personalismes (que hi eren) aquella disputa amagà concepcions
divergents del paper d’ERC en la política catalana —i
en l’espanyola— i de qui
l’encapçalaria. Convé assenyalar que els dos figures
d’ara al seu moment es beneficiarien d’especial tracte per part
d’Àngel Colom.

Carod
fou imposat a dit per Colom a la llista de diputats, malgrat que
l’Agrupació de Gràcia no l’havia considerat i a desgrat
que el secretari general i Carod ja no s’entenien gaire, o potser per
això mateix. I Puigcercós era la nineta dels ulls
—expressió caiguda en desús que ara no és de
moda i s’ha substituït per la de «la niña de
Rajoy»— de Colom; de primer el tragué del bar on
feia de cambrer i el col·locà al capdavant de les JERC
i, després, li ho posà bé perquè sortís
diputat. Com li tornaren els favors rebuts els dos agraciats al seu
benefactor és prou conegut: amb una puntada de peu.

Nou
anys abans (XV Congrés, 25 de gener del 1987) havia passat que
Àngel Colom abraçaria i felicitaria efusivament davant
de tots els presents a Joan Hortalà acabat de ser escollit nou
secretari general; abraçada que caigué com una maça
al cap als diversos col·lectius que de manera no gens
homogènia s’englobaven dins la «Crida a ERC», i
que teníem a en Francesc Vicens com al nostre candidat per a
endegar la renovació que li calia a ERC. En aquella situació
vaig escriure el text següent:

[…] si l’objectiu era
la defensa de Catalunya, de la seva sobirania… aleshores tots hem
fracassat una mica i el país està trist. Malgrat que
Heribert Barrera demanà al Congrés que no es frustrés
aquesta oportunitat. Malgrat que la «Crida a ERC» ha
estat decebuda… El Congrés d’Esquerra Republicana havia
d’optar entre mantenir eventualment a l’Administració pública
un petit gruix de funcionaris de segon ordre o cremar les barques i
obrir-se a sectors patriòtics. Entre el «tenir» i
el «ser» han triat la petitesa de quatre càrrecs,
de bidell o de subsecretari —tant li fa.

[Publicat a
l’«Editorial» del bisetmanari El Llamp, núm.
66, 29 de gener del 1987.]

Un
incís: no confongueu aquella heterogènia —l’original—
«Crida a ERC» a la còpia posterior retallada i
sectària —de la qual en foren exclosos (també auto
exclosos en mostra de solidaritat) molts patriotes— coneguda com a
«Crida Nacional a ERC», que donaria lloc al nomenament, a
Lleida el novembre del 1989, d’Àngel Colom com a secretari
general d’ERC. En aquell moment es digué que els vots que li
mancaven a Colom per a guanyar Hortalà —no gaires però
eren del grup de Carod— van penjar d’un fil (de la línia de
telèfon) …fins que Pujol no hi donà el corresponent
vist-i-plau.

Una
de les gràcies del text que us destaco més amunt és
que parla expressament de vendre’s per quatre càrrecs a canvi
de deixar la Independència de Catalunya per a més
endavant (2014?); en aquest sentit puc confirmar que alguns d’aquells
càrrecs citats ja tenien carnet de CDC el dia que com a
militants d’ERC escollien a Hortalà. En aquella època
Miguel Roca Junyent havia manat que a la Generalitat de Dalt, de cap
de Servei en amunt tothom havia de tenir carnet de CDC (en defecte,
d’UDC). No us ha d’estranyar la intervenció descarada d’altres
partits en els afers d’ERC; fossin de CDC, com en el cas mencionat, o
com fou el cas del grup d’històrics d’ERC del Casal Bonavista
de Barcelona (on per cert se celebrà la 1a Conferècia
Independentista) que es van passar en bloc al PSC, tots els partits
importants (no m’oblido del PSUC) i els serveis d’intel·ligència
espanyols i francesos, tenien interès en frenar el potencial
d’ERC i, si podien, manipular-ne la Direcció.

Alguna
semblança, vint anys després, amb l’actual situació
precongresual d’Esquerra?

Ah,
me n’oblidava de comentar-vos un detallet sense importància.
Els dos avantpassats en el càrrec dels dos figures barallats
d’Esquerra, els hi mancà temps per a demanar —i obtenir amb
estranya rapidesa— l’ingrés a Convergència
Democràtica de Catalunya; amb l’adveniment del tristpartit
Hortalà ha pogut conservat els seus càrrecs (entre
d’altres, el de president de la Borsa de Barcelona), però amb
un dels primers manaments, Carod ordenà de desmantellar
l’oficina de representació de la Generalitat al Marroc,
dirigida per Colom. En fi, sempre n’hi ha uns que cauen en gràcia
i d’altres que cauen en desgràcia.

Potser
la tendència s’invertirà i Carod primer, i Puicercós
després, ingressin al PSOE un cop se’ls traguin del damunt
d’ERC. Això sí, hauran de fer prèviament uns
anys de penitència, l’un de
bidell —sense cadira— a l’organisme que es crearà aquesta
legislatura fruit del pacte bipartit PP-PSOE, el Servicio Colonial de
Conversión Definitiva al Uso de la Lengua Española en
las Comunidades Desafectas; i l’altre servint —amb granota
fúcsia— els cafès a la Moncloa.

Hi
ha molt de marro, i de morro també.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!