EL LLAMP
al servei de la nació catalana
LA MEMÒRIA PERDUDA PUT
Estic
indignat
M’he
empassat els cinc quarts llargs del documental sobre la recerca dels
propis orígens de l’autor amb flaixos dels seus pares malalts
i constato que a un producte pagat amb els nostres diners i produït
per Televisió de Catalunya, l’únic cop que surt el nom
de la meua nació és als crèdits finals. I
encara, per a més conya, els escenaris de la filmació
ho diuen ben clar: «Espanya, França i Romania».
Quin fàstic!
Passar aquest
pamflet espanyolista en hora de màxima
audiència d’un diumenge dóna la mesura exacta de la
maligna conspiració catalanofòbica instal·lada
en el desgovern de Catalunya i en tots els seus organismes adlàters,
com la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió:
gràcies, Esquerda!
Títol
original: Bucarest, la memoria perdida
El senyor Jordi
Solé Tura està malalt, sí, i què?
Per desgràcia la gent emmalalteix. Jugar amb la sensibleria de
la malaltia per a justificar la botiflera militància unionista
—de la unitat de la pàtria
dels ocupants— per part de certs comunistes «aigualits»
a socialistes ho trobo de molt mal gust. Hi ha vergonyes que val més
deixar-les en la intimitat familiar. Aquesta persona és la
màxima responsable de la redacció d’un text que, en
essència, és anticatalà —la
prostitució espanyola, que celebren amb la desfilada del boc
macarró cada dia 6 de desembre—.
Un
text que ens encadena al Regne d’Espanya sota pena de ser
l’objecte de manu militari. Un text que, sigui dit de passada
per a coneixement d’ignorants, en
el seu article 99 consagra el Borbó com a únic
«ciutadà
sobirà», per
sobre dels suposats drets de tots els seus súbdits, atès
que si al cap d’estat posat pel dictador no li dóna la gana,
Rodríguez Zapatero no podrà ser president del Govern
espanyol, passant-se les darreres ereccions espanyoles pel reial
entrecuix.
I això que Solé
és el responsable màxim del text citat no ho dic pas jo
sol (els qui em coneixen saben que fa trenta anys que ho predico), ho
confirmen els qui el premiaren —en
pagament als immillorables serveis prestats—
amb el «Lazo de Isabel
II», al film
propagandístic ho diuen amb la boca petita de l’«enveja»
Carrillo i Fraga —déu
els cria …— i ho
manifesta, amb la boca molt grossa i de manera rotunda, Salvador
Giné, president de l’IEC. Ara us recordaré que el
senyor Solé Tura és el mateix ex ministre espanyol de
Cultura que tingué a la seua mà el poder de
retornar-nos els papers robats que encara són a Salamanca, i
no ho féu.
En aquesta memòria
borda que se’ns ha presentat, l’Assemblea de Catalunya no existeix,
les reivindicacions de llibertat i [aleshores] d’autonomia de
Catalunya no apareixen enlloc, de l’amnistia en surt una pancarteta
fugaçment. Del que es tracta és de fer propaganda del
Partit Comunista d’Espanya, d’una Ràdio —la
«Pirenaica», feta per catalans!—
espanyola i mentidera i, de retruc, de fer finalment propaganda del
PSOE, guarits els infantilismes revolucionaris del fundador de
Bandera Roja (llegiu-ho amb pronúncia espanyola). Fins i tot
quan surt la mare de l’autor, la senyora Anne
Sorel —propietària
d’una afamada revista d’estètica, organitzadora de congressos
de bellesa, i que fa anys que viu a (i gràcies a) Catalunya—
només s’expressa en francès i en espanyol, però
no mai en català, que és la seua llengua materna!
Estic massa encès,
plego, no puc continuar fent-me més mala sang. Em sap greu,
però, que el «Sonrisas»
—per aquest malnom coneixíem al Solé els
independentistes fa trenta-cinc anys— no s’assabenti de la meua
emprenyada.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Calia fugir del reportatge que van publicitar. Hi ha milers de malats del mateix mal, que les passen “molt putes”, per manca d’ingressos. L’autor del pamflet ultranacionalista espanyol: “Catalanisme i revolució burgesa”, que encara l’usen molts com a eina per el genocidi del català, el més pregon menyspreu. El Sola Tara, és una tara nacionalista del de debò del que vol la solució final l’estil nazi per a la llengua catalana.
El “reportatge” de referència és abans que res, l’obra del Sr. Albert Solé per situar-se ell mateix en el mon. Crec que l’amor filial que traspua el document és sincer, i aquest amor filial que dona valor artístic a l’obra pot excusar en un primer moment moltes de les mancances del “documental”. En aquest sentit desitjo que sigui un primer capítol d’una obra més extensa de forma que acabi essent plenament valenta i honrada, perquè el Sr. Albert Solé en el seu homenatge als pares encara vius s’ha oblidat de les parts més dures de la seva pròpia existència que ara ja transcendeixen el seu caràcter personal i per mor de l’abast de les accions paternes ens involucren a tots plegats com a poble. Goso dir que el Sr. Albert ara que té una filla i ha aconseguit apropar-se serenament als seus pares i als seus primers referents, s’adonarà cada cop més que els seus pares eren uns egocèntrics totalment insuportables i que utilitzaven en gran part la filosofia política stalinista per dominar els companys i imposar els seus criteris i desitjos, i ell, el Sr. Albert, amb gent així com a pares, segur que ha tingut una existència molt i molt esbiaixada, i no solament per les servituds de la clandestinitat, sinó sobre tot perqué fou conformat respecte un futur pretesament ideal que afortunadament no ha esdevingut ni esdevindrà realitat perquè de fet nega algunes de les fonts vitals que han conformat els aspectes menys bèsties de l’espècie humana. “Bandera Roja” no va fer d’Espanya una rèplica de la Romania de Ceacescu perquè no va poder, i el Sr. Albert es salvà de ser un cràpula i un mamarratxo no perquè els seus més o menys conscientment no ho provessin i aprovessin sinó perquè més enllà dels seus propis mèrits personals que probablement no són pocs, els éxits socials del sistema democràtic i també l’Eurocomunisme, és a dir la victòria “revisionista de la democràcia formal” no ho permeteren. Els que visquérem amb intensitat aquells anys això ho sabem i per tant també sabem que el Sr. Jordi Solé Tura no es va sentir doncs incòmode en totes les impostures democràtiques de l’actual Constitució espanyola, ans pel contrari aportà la seva innegable inteligència ofuscada per tics profundament sectaris a la darrera obra franquista que no és altra que la fossilització de la seva tutela sobre la prima democràcia que patim. L’obra aquesta del Sr. Albert Solé és doncs un primer capítol utilitzat per l’unionisme espanyolista, però que té l’encert de posar-nos davant de les impostures que estem obligats a denunciar i resoldre: les de la majoria de l’esquerra marxista catalana i espanyola, les del propi sistema borbònic, i també les de l’autonomisme regionalista, perquè no s’ha d’oblidar que el Sr. Roca també és pare fundador de l’engendre constitucional que encara el Sr. Albert Solé veu avui com la seva “germana” malgrat que no reconeix les nostres llibertats més genuïnes. Al Sr. Albert Solé abans de presentar aquest primer capítol ningú li podria exigir res, sinó simplement plànye’l pels atzars de la seva existència, però ara en la seva recerca pública i personal de la infància i dels seus orígens i arrels se li ha d’exigir que tingui l’enteresa moral de denunciar els mètodes i els errors del seu pare que va intentar liderar políticament amb la mateixa por i desconfiança, superada solament per una cuirassa de notable duresa i crueltat, amb la que va liderar també el creixement personal del seu fill. I poso com exemple de lideratge de camarilla la Càtedra de Dret Polític de la Universitat de Barcelona amb elements tan antidemocràtics malgrat que socialment tenien i en part encara tenen gràcies a la repressió i als excessos franquistes l’aurèola contrària: com són el Srs. Jimènez de Parga, Eliseo Aja, Francesc de Carreras i el propi Jordi Solé. (Foren un conjunt tan notable de ments verinoses que aconseguiren doblegar o deixar en segon terme un esperit molt més sa i notable com el de l’Isidre Molas); com exemple de manipulació El Sindicat Democràtic d’Estudiants on les sensibilitats bàsiques i elementals eren objecte de menyspreu públic pels deixebles avantatjats del Sr. Solé: sense anar més lluny jo mateix tenia de reivindicar massa sovint l’ús de la llengua catalana que era titllada com “el idioma de la burguesía” per part dels fills acomodats dels oligarques feixistes que jugaven a ser demòcrates des de les posicions més extremes imaginables; com exemple de por incontrolada les accions de l’Assemblea de Catalunya on forces dels militants de “Bandera Roja” eren un perill perquè a la primera de canvi utilitzaven les seves preteses estratègies de lluita superior, és a dir més violenta, no contra la policia sinó contra el primer que passava o els companys d’acció, pel que “les bases” d’altres organitzacions ens negàrem a tenir tals companys de viatge. En definitiva cal que el Sr. Albert Solé després d’aquesta obra amable amb els seus pares que l’honora personalment, en faci un altre que ens honori a tots plegats i reflecteixi l’entorn del Sr. Jordi Solé Tura, un entorn probablement tant fill del franquisme com de la guerra freda, de l’autoritarisme i de la violència com a últim recurs de cohessió social: un entorn doncs sempre tensionat per una voluntat desbordada i apassionada per configurar la realitat a l’ideal, (estic plenament convençut que el Sr. Albert Solé si té prou coratge ho podria explicar de primera ma). Pot ser estic equivocat en el sentit que sóc un ilús, però en la mesura que la política pressupostària no ha d’interferir massa en l’expressió artística, solament discrepo de la qualificació confusionària de l’obra que de moment no hauria de pretendre ser un “reportatge” de massa res que no sigui l’envelliment i la malaltia, però com que voluntàriament i lliurement no ha estat plantejada en cap altre ordre narratiu, ara el Sr. Albert està obligat a aprofundir-hi (s’ha posat una tasca difícil i ingrata per a ell), això és, com que ens planteja uns problemes encara vigents i que hem de resoldre col·lectivament com són la recerca dels nostres orígens sempre negats o menyspreats, no veig malament que s’hagi fet amb fons de la Generalitat sempre i quant a continuació hi hagi aquesta segona part que aprofundeixi en la veritat de les nostres mancances col·lectives. Rèplica o continuació que sinó la vol fer el Sr. Albert a qui considero obligat després de les autolimitacions de la primera, la pot fer qualsevol altre dels joves valors que hi han al país.
En Solé Tura era el catedràtic de Dret Polític quan jo estudiava dret, tot i que no acostumava a donar les classes, però el 1982 amb l’onada de la majoria absoluta felipipista va perdre l’escó a Madrid i va reincorporar-se activament a la universitat. En el curs 1983-84 em va donar les classes de dret Polític. Era un bon professor i la persona adequada per explicar-nos els intríngulis de la negociació de la constitució espanyola. Un dia, en un aperitiu per no sé exactament quin motiu, vaig intercanviar unes impressions amb ell i li vaig preguntar com és que havia rebutjat (ell i els socialistes) el concert econòmic per Catalunya. Em va contestar que l’estat no hagués pogut aguantar que totes les comunitats haguéssin disposat de concert econòmic. No em va satisfer gens la resposta però anys després he entès el perquè: ell tenia una concepció espanyola de la nació i des d’aquesta perspectiva la resposta estava clara. Mai algú que només tingués Catalunya al cap m’hauria respost allò. No obstant malgrat les discrepàncies (en la primera candidatura de l’entesa catalana de rogrés al senat no vaig fer la creu al seu nom) un respecte per un home malalt.
Van oblidar d’esmentar l’infame pamflet “Catalanisme i revolució burgesa” (1967), anàlisi esbiaixada i parcial de catalanisme, que no solament malinterpreta el pensament de Prat de la Riba sinó que obvia tota la tradició que va d’Almirall a Francesc Macià.