EL LLAMP

Tarradellas volia a Raventós, però a Pujol ben
lluny…

Denuncià,
entre d’altres patriotes, a en JM
Batista Roca, a organitzacions
com el Consell
Nacional Català, i a dirigents d’Òmnium
Cultural

El
23 d’octubre del 2007 vaig escriure en aquest bloc l’apunt titulat
«Ens
vam jugar la llibertat»
al voltant de la commemoració del trentè aniversari del
retorn a Catalunya de Josep Tarradellas. Pocs dies després, el
dissabte 27, AMG m’hi deixà un comentari demanant-me
explicacions de la meua afirmació que Tarradellas s’havia
embutxacat els sous endarrerits que li corresponien al
president Irla. Aquesta informació me la va dir de paraula
persona de la meua total confiança i també la vaig
llegir fa molts anys en algun diari; ara per ara no en puc donar la
referència, així és que podeu dubtar de la
veracitat del què al seu moment escriguí, malgrat que
n’estic convençut de no haver mancat a la veritat.

Durant gairebé
quatre mesos he cercat la referència impresa debades, i ho he
fet mantes vegades. Un dia o altre la trobaré —n’estic
segur— i us la faré
conèixer, per a satisfacció de n’AMG i meua. Amb tot,
rellegir diaris vells, obrir de nou llibres desats a la prestatgeria
de vint o trenta anys enrere, té les seues sorpreses. I avui
me n’he trobat una altra de les grosses, que a la primera lectura no
vaig copsar, en tornar a llegir un llibre molt important que al seu
moment fou silenciat perquè no era «políticament
correcte» que en diuen
ara —ço que aplicat
al títol en qüestió i al seu temps és un
anacronisme perquè la dita qualificació no s’usava en
l’actual sentit—.

L’editor
Aymà ens féu la gran mercè just a
l’any 1977 de publicar —no m’estranya gens de només haver-lo
trobat per Internet al Catàleg de la Biblioteca del Congrés
(EUA)— La
Generalitat de Catalunya a l’exili, d’en Miquel
Ferrer Sanxis, patriota exemplar d’una integritat
provada a qui vaig tenir l’honor de conèixer, tractar i
editar-li un llibre (L’evolució
del pensament polític català 1923-1939).
[Per cert, si mai cerqueu material imprès o audiovisual sobre
Catalunya i sobre l’independentisme aquest
enllaç és una mina …l’agent a
Barcelona de la famosa biblioteca americana tenia l’encàrrec
específic de comprar totes les publicacions que editava El
Llamp.]

Poca casualitat hi ha
en el fet que a l’arribada de Tarradellas a casa nostra en Ferrer
publiqui La Generalitat de Catalunya a l’exili. L’autor
—coneixent-lo, estic segur que s’autocensurà i no sols per a
escurçar-lo fins a 260 pàgines— volia fer saber als
catalans, sobretot als nascuts durant el franquisme, quina mena de
personatge era aquell que des de Madrid i amb la connivència
de les direccions dels socialistes (PSC) i dels comunistes (PSUC)
catalans, volien encolomar-nos-el —convertint-lo en «el
referent» de l’exili que entroncava amb la legitimitat
republicana— de president de la Generalitat reinstaurada pel Borbó.

El llibre és
dens, molt dens, ple de citacions ben documentades, endemés
l’autor hi fou present en molts dels moments històrics de què
parla; en Ferrer era metòdic i també —amb gran visió
de futur— tingué la paciència i el coratge, al llarg
de moltes vicissituds i decennis, de confegir el que ell mateix
batejà com a (gran) Dossier Tarradellas, el qual vaig poder
veure i tocar-ne algunes carpetes al seu despatx. Per què en
Miquel Ferrer —persona de poques manies, per exemple, havia
participat activament en els tres intents de regicidi
de l’avi de l’actual cap del Regne d’Espanya i em confessà que
un dels intents el féu ell mateix revòlver en mà
a la Rambla de Barcelona— es malfiava de Tarradellas? Caldrà
que llegiu el llibre mencionat (si el trobeu) i, espero que ben
aviat, podreu llegir un acurat estudi que he sabut que s’està
enllestint sobre l’obra i la figura d’en Ferrer, basat en les seues
Memòries inèdites, i que entre moltes altres qüestions,
n’aclarirà el perquè de la fonamentada sospita.

Si en voleu la meua
opinió, és que Tarradellas era espanyolista i molt
afrancesat per acabar-ho d’adobar. Coincideixo amb l’advertiment que
l’Avi Macià li féu des del seu llit de mort al mateix
president màrtir Lluís Companys: «Guarda-te’n de
Tarradellas». El meu pensament, basat en les actuacions de
l’assenyalat personatge al llarg de la seua vida, l’he pogut
contrastar de nou avui de forma brutal: Josep Tarradellas actuà
de delator a prop de les autoritats franceses contra els
organitzadors dels Jocs Florals de la Llengua Catalana (Perpinyà,
1964) i, amb aquella malifeta esquitxà de merda a gran part de
l’exili cultural i polític català i el que és
molt pitjor, a patriotes que sota la clandestinitat obligada dins de
Catalunya maldaven per la supervivència front la persecució
espanyolista implacable de Franco i els seus inquisidors. La delació
és del tot contradictòria en ella mateixa, atès
que de primer acusa els organitzadors de separatistes [sic], i
després els tracta de franquistes [re-sic!].

Cito només
aquesta delació de Perpinyà però com més
voltes hi dono més em vénen a la memòria
situacions del passat. Recordo haver llegit de petit —i d’amagat
del pare— unes cartes arribades a casa i signades per Tarradellas
les quals, albirades des del que ara sé, podrien considerar-se
també delacions més o menys encobertes. Una de les
grans preocupacions de Tarradellas era manar, i una altra els diners.
A aquest efecte féu crear a Mèxic (1954), i
posteriorment (1960) l’avalà i li donà oficialitat per
decret del president de la Generalitat (que era ell!), el Patronat
Pro-Pàtria, una mena de fundació l’única missió
de la qual consistia en dotar al president de la Generalitat de
suficients recursos per a que visqués d’acord amb l’«alta»
representació que segons predicava li pertocava. Una generosa
partida d’aquells fons es destinava a subvenir el Servei d’Informació
de la Presidència, és a dir, l’enviament massiu de
còpies de les cartes que Tarradellas adreçava a
personatges de l’exili i de l’interior, i dels seus discursos
(impresos damunt paper bíblia!).

Tarradellas es féu
designar a Mèxic president de la Generalitat amb la complicitat dels
únics nou diputats del Parlament català que hi emeteren
el seu vot. Tarradellas prou que sabia que la majoria d’antics
diputats no es podien pas pagar el viatge ni l’estada; uns altres
vivien en països sotmesos a dictadures que impossibilitaven la
sortida. Per què no convocà els diputats a un lloc més
fàcil, com França —on per cert residia—? Dels
vuitanta-tres diputats que hi havia de la darrera legislatura
democràtica, només nou, en contradicció total
amb l’establert per la Constitució Interior de Catalunya (com
li deien a l’estatut del 1932), eren suficients per nomenar
Tarradellas? Quina validesa o legitimitat podia tenir el que
decidissin unes persones que havien estat votades per a una
legislatura de més de vint anys enrere i que aleshores no
ningú podia tornar a escollir? El president Irla, abans de
dimitir per malaltia, intentà de nomenar Tarradellas conseller
Primer, però a aquest no li plagué la «rebaixa»
i ho refusà. Un cop mort n’Irla, Tarradellas maniobrà
per interposar de president a un home de palla, i festejà al
mateix Pau Casals —qui, per altra banda, hauria estat un candidat
dels catalans nacionals—. Sort que el Mestre Casals fou advertit a
temps pels del Consell Nacional Català i no s’hi prestà
a les demandes de Tarradellas.

Els catalans nacionals,
els patriotes a l’exili i a l’interior, pensaven i actuaven
encertadament en la consideració que la Generalitat era una
institució del tot superada i que a Catalunya li calia fer
passes endavant en vistes al seu alliberament i autogovern efectiu i
real, objectiu el qual es trobava també amb l’oposició
dels republicans espanyols exiliats, convertits sobtadament en
impensables defensors de la borda Generalitat… Aquestes eren les
aliances i amb qui es relacionava Tarradellas? I alhora s’enfrontava
amb totes les (males) arts i diners al seu abast als que ell titllava
despectivament —i en coincidència amb les policies
polítiques francesa i espanyola— de separatistes. Caldria
membrar que qui pensava i actuava així contra els
«separatistes» fou per dos cops secretari general
d’Esquerra Republicana de Catalunya? Res a veure (o si?) més
de quaranta anys després amb l’actual comport de la Direcció
del partit dit Esquerra, que ha posat un socialista espanyol
(PSC-PSOE) al capdavant de la Generalitat caducada… ai, excuseu-me,
això avui «no toca».

Podria, i m’agradaria,
allargar-me força sobre la qüestió de a quins
interessos nacionals i de quina nació (a banda del seu interès
particular) serví Tarradellas. Quan hi reflexiono, sempre em
ve a la memòria una obra de teatre —Drama a Palau,
mai no representada i escrita pel Poeta de Catalunya abans que s’esdevingués
realment!—, en què es vaticinava anys a
venir un nomenament que, si més no, crea un gran dubte sobre
el motiu del lliurador i el benefici del lliurat: el títol
donat pel Borbó de marquès de Tarradellas quins mèrits
volia agrair? No m’allargaré més, entre d’altres raons
perquè no sóc historiador —encara que els actuals
historiadors catalans en general, llevat de poques excepcions, sembla
que no vulguin contar-nos la veritable Història de Catalunya—.
Deixo que parlin els fets i els seus actors; en Miquel Ferrer, a
l’Apèndix darrer del llibre La Generalitat de Catalunya a
l’exili, pàgina 250 i següents, escriu:

« […] donem a
continuació un resum dels documents que hem reunit sobre el
cas de Perpinyà per tal de demostrar a tot Catalunya i els
altres Països Catalans la justificació de la nostra
exigència de responsabilitats immediates. I posem tota aquesta
documentació a la disposició dels compatriotes que no
la coneguin íntegrament:

» 1. Nota
estrictament confidencial. — Aquesta Nota, de JT, redactada
i presentada a les autoritats franceses i als seus amics més
íntims, diu així en la seva part principal: ”Durant
l’any passat i en el mes d’abril, tingueren lloc a Baiona (França)
diferents actes organitzats pel Secretariat del Moviment per la
Llibertat dels Pobles Minoritaris, amb residència a
Brussel·les. Varen assistir-hi representants de diverses
organitzacions polítiques del País Basc francès
i espanyol, i delegats catalans, bretons, flamencs, canadencs,
francesos i valons. Pocs dies després el monument als morts de
Baiona fou omplert d’inscripcions en basc demanant la llibertat i la
unió de les regions d’un costat i altre de la frontera. Aquest
desig dels bascos, és conseqüència dels acords que
havien pres certes organitzacions nacionalistes basques que estan
enfront del Govern d’Euzkadi a l’Exili. En els actes de Baiona hi
varen assistir diversos catalans i, entre ells, un representant del
Consell Nacional de Mèxic… El més d’octubre de l’any
passat, vaig ésser informat per les autoritats d’ací
que el Consell Executiu del CNC de Mèxic havia escrit a
diverses persones amb residència a França, per tal de
demanar la seva cooperació a les tasques polítiques que
es proposava realitzar des de terres franceses. Les seves cartes
anaven acompanyades d’un Informe Confidencial en el qual exposaven el
per què de la seva nova orientació i com i de quina
manera la portarien a cap. Encara que en aquest document es parlava
solament d’una acció sobre Catalunya, València i
Mallorca, era evident que donada la relació que el seu delegat
a Europa manté amb els nacionalistes del Rosselló i del
país occità, tots aquests propòsits varen cridar
l’atenció a les autoritats del Govern francès.
Nosaltres que coneixem que hi ha ben poca cosa darrera d’aquest CNC,
no hi donem massa importància al que puguin dir, perquè
sabem per endavant que ben poca cosa faran. Malgrat que en aquells
moments comptaven amb l’ajut d’alguns dirigents de l’Òmnium
Cultural. Però el greu és que les autoritats d’ací
ho desconeixien i encara que no fan gaire cas dels anhels
independentistes de certs catalans, no per això deixen de
tenir la ferma voluntat d’impossibilitar la seva acció al
Migdia de França… Encara no és tot. Fa poc que a
Perpinyà, s’ha constituït una entitat que duu per nom
“Moviment Europeu pro Unió de les Dues Catalunyes”.
Aquesta, juntament amb el “Comitè per la Nova Europa”, de
Barcelona, es proposen fer una acció encaminada a crear un
Estat, del qual formarien part els països de parla catalana: és
a dir, Catalunya, València, Mallorca i Rosselló…”;
juliol 1964.»

» 2. Carta
adreçada per JT al prefecte dels Pirineus Orientals
denunciant l’orientació política atribuïda als
organitzadors dels Jocs Florals de Perpinyà: 16 juliol 1964
(Convocats a la Prefectura, els homes de la Comissió
Organitzadora van expressar la seva estranyesa i fou comentada,
degudament i conjuntament, l’audaciosa facècia de l’autor de
la Nota i de la carta al prefecte).»

[…]

» 6. Carta de
JT a un amic de la seva confiança denunciant com a
franquista Blai Bonet, digníssim escriptor, català de
Mallorca, membre del Consistori dels Jocs Florals: 17 agost 1964.

[…]

» 9. Carta de
JT al Mestre Pau Casals lamentant la seva decisió de
reprendre la Presidència del Consistori dels Jocs Florals de
Perpinyà i acusant-lo de greus responsabilitats polítiques
[…]: 31 d’agost de 1964.»

[…]

» 14.
Fragments d’una altra carta on es parla de la maniobra de Josep
Tarradellas prop del Mestre Pau Casals per tal de fer-lo responsable
de l’orientació política subversiva que JT atribueix
als Jocs Florals de Perpinyà.»

[…]

I així continua
el seu al·legat probatori en Miquel Ferrer fins al document

» 25. Relació
dels membres del Patronat dels Jocs Florals de la Llengua
Catalana, residents a Mèxic, que figuren entre els
cotitzants-fundadors de l’anomenat Patronat “Pro-Pàtria”,
creat per ajudar a viure a Josep Tarradellas i alguns dels quals són
titllats avui de “claudicants” i “separatistes” amb el
propòsit d’insultar-los quan són mereixedors de
l’agraïment del nostre poble per haver promogut i mantingut els
Jocs Florals a l’Exili. Mentrestant, Josep Tarradellas continua fent
ús dels donatius d’aquests honorables catalans tan bescantats
per ell.»

Arribats en aquest
punt, sols em resta afegir tres anotacions: 1) aclarir que el delatat
per Tarradellas com a delegat a Europa del CNC no era altre que en
Josep
Maria Batista Roca, a qui als meus catorze anys, i de
la mà d’en Gilbert
Grau (d’Elna, Rosselló), vaig lliurar la branca
de llorer que anualment duia a Toluges en remembrança de
l’abat Oliba, precursor català de la primera ONU …només
fa mil anys. Justament en Gilbert Grau Salvat seria un altre dels
catalans denunciats per Tarradellas a la policia francesa (i de
retruc, espanyola), atès que fou el fundador del mencionat a
la Nota delatora «Moviment Europeu pro Unió de les Dues
Catalunyes»; 2) per quina estranya raó els historiadors
o privilegiats que tenen accés al famós «arxiu»
Tarradellas servat al Monestir de Poblet —en realitat em sembla que
els originals i la documentació més important se la va
vendre Tarradellas als americans— no n’han dit res sobre aquesta
delació que ens donava a conèixer en Ferrer al seu
llibre; i 3) demanar als responsables de l’Arxiu Nacional de
Catalunya que s’esmercin i s’apressin a recuperar el despatx (i tot
el seu valuosíssim contingut íntegre) d’en Miquel
Ferrer Sanxis, que sé és en el mateix perfecte estat de
quan malauradament va morir, i que en honor seu compensin com cal a
l’hereva d’en Ferrer, la qual ha volgut i sabut conservar-nos tots
els seus papers i memòria per mor de la veritat i de
Catalunya.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!