EL LLAMP

Amic Enric:

Primerament haig d’agrair-te els teus posts, els teus escrits, que
em resulten molt estimulants tan perquè van plens d’informació espigolada intel·ligentment com de judicis
defensats amb passió des de posicions personals que en gran part comparteixo.
Tant mateix és evident, i també ben normal, que tenim a vegades opinions molt i
molt diferents com és el caas d’avui, i sovint matisadament diferents. Les meves opinions en contrast
no venen avalades per massa informació original ni per anys de profundes
reflexions i debats, i tampoc per una especial autoritat guanyada a pols per
una fulla de serveis tan noble com la teva. Pot ser doncs m’equivoco i em dono
massa importància, però des de la meva modèstia diria que aquest post
volgudament “especialment provocatiu” és la teva resposta al meu comentari
sobre les teves reflexions arrel de la presència de l’ex-ministre franquista
Martín Villa a l’enterrament de l’Abat de Montserrat Cassià Just. Tant si és
així com si no, en aquest cas, com ja ha passat en algun altre, t’estic doncs
doblement agraït per l’atenció especial que em dispenses. 

I a més avui tinc
d’afegir-hi encara un altre agraiment ja que gràcies al teu post immediat anterior
sobre l’homenatge a Carles M. Espinalt, ahir a la nit vaig esplaiar-me amb tot
de gent que seguint aquella frase genial del vigorós creador de la
psico-estètica segons la qual “el mirall i no el gos és el millor amic de
l’home”, em van proporcionar l’espill d’un estany ple de moltes de les llums
i dels cels i terres que m’alegren el cor i l’ànima.

Des d’aquests reconeixements passo a defensar
els meus postulats que en cap moment, sinó tot el contrari, s’inclinen per la
covarda prudència del pretendre que no s’hagi de saber i conèixer amb tota
profunditat les coses importants que tant i tant ens afecten, ens han afectat i
encara ens afectaran. El meu punt de vista diferent es refereix als judicis que
de totes aquestes informacions n’hem d’extreure, i el rigor que hi hem
d’aplicar. El nostre judici no ha de voler ser imparcial, ni fer-ho veure que
ho és, tot sabent que mai ho és ni ho pot ser en alló que afecta el nostre ser
i la nostre identitat. Es tracta d’un judici polític i per tant, seguint els
clàssics, no solament la intenció jutjarà les nostres accions i per tant també
els nostres públics judicis, sinó que aquests judicis s’han de referir a uns o
altres fins i propòsits, sense oblidar que sempre la fortuna manté el seu poder
sobre les accions humanes.

L’habilitat dels espanyols podria tenir per
divisa el teu títol lleugerament retocat: “Ens fan treballar de franc per Espanya”. És un objectiu
que els enorgulleix i cohessiona als espanyols, malgrat ser innoble i repugnant, que els denigra
col·lectivament en la mesura que ens consideren a nosaltres el seu ramat
malgrat que som gent i poble i no bèsties ni criminals. Però com molt bé remarcà Batista i Roca, del qual ahir al vespre s’en feu també remembrança, és l’objectiu que
els ha forjat la seva nacionalitat expansiva i dominant, el seu sentit d’Estat
autoritari, el seu esperit aràcnic -afegeixo jo- que tantes avantatges materials els dona. És
però un sarcasme retreure a ningú el fet de ser vícitimes de les habilitats
innobles dels espanyols, (un dia hauriem de parlar de l’habilitat espanyola de
fer treballar de franc per a Espanya als europeus sense el terror, ni la
repressió, ni l’exèrcit que són la darrera raó en el nostre cas). I tant mateix
dels teus judicis se’n deriva la conclusió segons la qual en realitat en la formació i en
el desplegament de les accions per part de l’”Assemblea de Catalunya” hi hagué
una conxorxa en contra nostra, una “entesa anticatalana” ens dius aportant un testimoni la
valoració del qual que jo faria des de la meva estupidesa involuntària és nula
i per tant se m’escapa l’abast de la teva valoració com a testimoni de càrrec
decisiu. És a dir, segons judiques l'”Assamblea de Catalunya” en realitat no aglutinar totes les forces antifranquistes catalanes sinó que en realitat el seu objectiu no era altra que trair i desarticular els moviments d’alliberament nacional, pel que es tractà d’una gran traició nacional de tots els qui
lideraren l’oposició antifranquista que desembocà en la transició democràtica
encara en curs, traició en la qual no fou decisiva l’habilitat espanyola per aprofitar en benefici
propi les nobles intencions i la prudència d’aquells dirigents democràtics, des
de la seva posició de preeminència política, policíaca i militar.

Sincerament,
penso que és un judici profundament injust i erroni, tot i compartir el desig de justícia que et fa jutjar-los amb tan de rigor.

Una cosa per a mi molt diferent, a pilota passada, és
jutjar si no mancà determinació, audàcia i fermesa en els objectius polítics
més ambiciosos d’aquells líders que desseguida oblidaren la justícia de la
reivindicació de la nostra autodeterminació, posició que si bé hagués comportat
ben segur moltes més violències i una gran divisió social a Catalunya, -probablement gent com tu i jo hi haguessim perdut la vida-, a la fi hauria forjat una base democràtica
més sòlida que la inestabilitat de la “permanent i pendular transició
democràtica espanyola”  característica
de la monarquia borbònica que a més ens manté dins els nostres particulars camps d’extermini. De fet estic segur que en el balanç de la valoració d’aquells líders certament hi
pesà moltíssim el fet que en aquell moment qui tenia capacitat de mobilització
era principalment el PSUC, (la nostra era minvada perquè no en saberem prou i les actuacions genocides espanyoles aobtingueren els seus fruits destructius), i
amb tot l’eurocomunisme que es vulga, segur que el PSUC fou un llast en l’ajuda
dels EEUU i l’Europa democràtica, que ben segur pressionaren per evitar un
règim comunista que per altra banda tampoc hagués tingut el suport suficient i
decidit per part de la URSS, circumstàncies que un cop més afavoriren
l’habilitat espanyola de perpetuar el seu lema perquè treballem de franc per a
ells, tots, tan els que somniavem ja amb la plena llibertat nacional llavors, com els agents colonitzadors que ens enviaren i que avui, no sense clars i obscurs encara, hem tingut l’encert d’incorporar a la nostra nació, cosa del tot impossible si tota la cúpula dirigent catalana fos una quadrilla de traidors i incompetents com tu els judiques.

En definitiva és cert que l’ensenyança de tot
plegat és que ens cal més ambició, més confiança en les nostres capacitats
nacionals, més determini per defensar la nostra superior causa, però no és
menys cert que si estem on som, la imatge de l’ampolla mig buida i mig plena,
és gràcies a una gent que amb errors i vacilacions, però també amb fidelitat i
abnegació, recompongué l’ampolla rompuda amb els errors de la guerra i amb la derrota, i arrencà llibertats limitades i migrades que han permès que s’ompli l’ampolla renescuda fins a la
meitat. Ara per omplir-ne la part de plenitud que ens falta no podem ser
injustos, i inclusivament al meu entendre no podem deixar d’utilitzar com tots
els altres pobles de la terra la necessitat de mites que el poble modela segons
les seves necessitats i els seus objectius en cada moment, mites que enaltiran petits gestos i oblidaran moltes misèries. Pot ser és aquesta darrera,
la tasca de forjar nous mites que ens ajudin a trencar els filats del camp d’extermini, la que ara ens cal per omplir d’il·lusió i esperança els nostres cors, o
al menys ens cal tant com l’anàlisi dels errors comesos per extreure’n les
conclusions que ens alliberin de la condemna de Sísif, que és en realitat el somni aràcnic dels espanyols.

Per acabar, cordialment dir-te que en la meva opinió per fer una anàlisi aguda i útil com les que fas no cal excedir-se en l’àcid. No cal ser corrossiu sinó decapant, i saber quan estem fent una anàlisi rigorosa i quan estem forjant un mite. Deixem cada cosa al seu lloc que cada una de les eines ens són molt necessàries i ens convindira que ambdós discurs fossin avui moderns i per tant fossin harmònics.